La dona que, amb 21 anys, va obrir la porta al primer turisme de la Selva de Mar: "Quan vaig començar, aquí no hi havia res"

Quan la Carme Felip va obrir la Fonda Felip, l’any 1962, la Selva de Mar encara no sabia què era viure del turisme. No hi havia hotels, ni apartaments, ni restaurants pensats per als estiuejants. El poble vivia de la terra i del mar, i arribar-hi des de Barcelona podia suposar més de cinc hores de viatge. Amb només vint-i-un anys i acabada de casar, la Carme va intuir que aquells primers visitants necessitarien alguna cosa més que un paisatge privilegiat: un lloc on dormir, menjar i sentir-se com a casa. «Aquí no hi havia res. Si venia gent, algú els havia de donar menjar i llit», recorda avui la Carme Felip amb la memòria intacta als seus 85 anys.

Model d'hospitalitat

Sense saber-ho, acabava de posar la primera pedra d’un model d’hospitalitat que marcaria els inicis del turisme a la Selva de Mar. Però la idea no va sorgir del no res. Abans que arribessin els primers estiuejants, la família ja estava acostumada a acollir forasters. Després de la Guerra Civil, un campament d’enginyers de l’exèrcit es va instal·lar al Port de la Selva mentre participava en la construcció dels búnquers de la Línia P, el sistema defensiu franquista aixecat al llarg dels Pirineus. «Amb la meva mare, rentàvem la roba dels soldats i els fèiem el menjar», recorda la Carme.

Després va venir el primer turisme i la història de la Fonda Felip és també la història de com es va obrir al món un dels pobles més recòndits de la Costa Brava. A principis dels anys seixanta, encara no hi havia infraestructura turística. Al Port de la Selva, només funcionaven l’Hotel Comerç i la fonda Sol i Sombra, mentre que a la Selva de Mar les primeres referències eren la Fonda Felip i la Fonda Elvira, que va obrir les portes el 1949.

L’Aurèlia Camps Felip, segona generació del negoci, explica que les famílies hi arribaven carregades després de cinc o sis hores de viatge des de Barcelona o, en alguns casos, després de travessar mitja Europa amb cotxe des d’Holanda o França. «S’hi quedaven quinze dies, tres setmanes o fins i tot un mes en règim de pensió completa». Esmorzaven, dinaven i sopaven a la fonda, i la família que la gestionava s’encarregava de pràcticament tot. «La gent venia aquí a fer vacances de veritat, perquè no havien de preocupar-se de res», recorda l’Aurèlia.

Tot el poble era fonda

Els clients no només menjaven el que sortia de la cuina. Molts arribaven del Port de la Selva amb el peix que havien pescat durant el dia. La Carme el netejava, el preparava i el servia a taula. Si hi havia infants, adaptava els àpats a les seves necessitats. Arribava a preparar fins a dotze farinetes diferents. Aquells nens, asseguren, encara avui tornen a visitar-la quan passen per la Selva de Mar. L’èxit d’aquells primers estius aviat va superar la capacitat de les poques habitacions disponibles a la fonda.

En els anys de més esplendor, quan la fonda s’omplia, la solució era llogar habitacions a les cases del poble. Moltes famílies cedien les habitacions als estiuejants i l’Aurèlia recorda com ella mateixa i el seu germà es traslladaven a dormir als baixos o en altres dependències. «El menjador arribava a reunir una setantena de comensals en un mateix servei i només 25 persones dormint a la fonda», recorda l’Aurèlia. Aquell sistema, avui gairebé impensable, va permetre que el turisme s’integrés en la vida quotidiana del poble.

Un negoci familiar

Davant l’allau de turistes, els veïns cedien habitacions i tothom hi col·laborava. «Al final tot el poble feia de fonda», resumeix la Carme. Per a la família, la fonda no era només el lloc on treballaven, sinó també casa seva. «Nosaltres vivíem allà; no teníem una casa». En un racó encara hi ha la taula on la família dinava separada dels clients. La cuina conserva bona part de la distribució original, i alguns dels espais pràcticament no han canviat des de fa més de sis dècades, fins i tot els mobles són els mateixos. L’Aurèlia assenyala que ha volgut mantenir aquests espais gairebé intactes perquè formen part de la seva infantesa. «Ho he deixat tal com estava fa seixanta anys», diu. Passejant pels menjadors encara recorda quan la seva mare cuinava amb una cuina econòmica de carbó i quan tota la família participava en el negoci. La fonda continua ara en mans de la segona generació, i no saben si existirà un relleu.

L’Aurèlia n’ha assumit la gestió, mentre el seu germà Joan es cuida en el seu temps lliure de mantenir viva l’herència familiar vinculada a la terra. Tots dos van créixer entre les taules i les habitacions de la fonda, ajudant els seus pares, la Carme i en Josep, que compaginava el negoci amb el treball a les vinyes i les oliveres. «Era un negoci familiar de veritat; tots hi participàvem», recorda.

El ritme de feina era intens. La Carme passava bona part del dia a la cuina preparant els menús, atenent els clients i adaptant els plats a cadascuna de les famílies que s’allotjaven a la fonda. El tracte era tan proper que molts dels estiuejants repetien cada estiu. Amb els anys, alguns acabaren comprant una casa al poble i convertint-se en veïns habituals de la Selva de Mar.

Aquell model de turisme familiar va començar a transformar-se amb el pas dels anys. L’arribada dels apartaments, els nous restaurants i les segones residències va escurçar les estades i la pensió completa va deixar de ser el model predominant. La mateixa Fonda Felip es va haver d’adaptar a aquesta evolució: durant anys va combinar l’allotjament amb el restaurant, però avui només ofereix allotjament als hostes.

Actualment, l’Aurèlia continua rebent personalment els hostes i dedica temps a explicar-los la història del poble i a recomanar-los què poden visitar o on poden menjar per integrar-los en la vida local. Però admet que la feina també ha canviat. Les noves obligacions administratives i la identificació digital dels clients ocupen una part del temps que abans dedicava a aquest tracte personal. «Jo intento dedicar uns vint minuts a cada client perquè conegui la Selva de Mar, però cada vegada és més difícil mantenir aquesta manera de fer», explica.

Malgrat tot, defensa que aquest és precisament el valor d’una fonda. «Hi ha gent que encara busca aquest tracte familiar», assegura. És el mateix esperit que la seva mare va imprimir al negoci quan va començar a cuinar per als primers estiuejants que arribaven a la localitat. Avui, la Fonda Felip continua al mateix edifici i conserva bona part dels menjadors, la cuina i les habitacions que van veure néixer aquell primer turisme.

La fonda conserva una dotzena d’habitacions que combinen espais reformats amb d’altres que pràcticament no han canviat des dels anys seixanta. Moltes porten noms de dones de la família, un homenatge a les generacions femenines que han sostingut el negoci al llarg dels anys. «Aquí hi ha una història de dones i la vull preservar», explica l’Aurèlia.

Precisament la Carme recorda quan la seva trajectòria va ser reconeguda amb un diploma a tota una vida dedicada a l’hostaleria, resumint també la història dels inicis del turisme a la Selva de Mar. Entre les parets de la fonda, encara hi ressonen les històries de les famílies que hi van passar, alguns dels quals han acabat convertint-se en veïns. Més que una fonda, la casa s’ha convertit en un dels últims testimonis vius d’una manera d’entendre l’hospitalitat que pràcticament ha desaparegut. La fonda no era només un lloc on els visitants dormien i menjaven.

Per a la Carme, l’hospitalitat començava molt abans del negoci. La família compartia taula amb els hostes, però també amb les persones del poble que estaven soles. «La meva mare i el meu pare sempre acollien. Si a l’hivern no hi havia gaire gent, persones d’aquí que no tenien família, solters o gent que estava sola, venien a menjar a la fonda i compartien la taula amb nosaltres», recorda la filla. Aquella manera d’entendre una fonda és la que continua intentant preservar avui. «M’agradaria que la gent entengués que l’encant d’aquest lloc és precisament aquest: una manera de fer propera i familiar. Que no hi vinguin a buscar una altra cosa» conclou.

La Fonda Elvira, oberta el 1949, sense activitat en l'actualitat

La Fonda Elvira, que va ser la primera a obrir les portes, el 1949, a Selva de Mar, va ser, juntament amb la Fonda Felip, un dels establiments familiars que van acollir els primers estiuejants que arribaven al poble quan aquest encara no disposava d’infraestructures turístiques

Subscriu-te per seguir llegint