Jornades de 22 hores i sense papers: l'odissea d'una cuidadora interna per aconseguir un permís de treball que no arriba

Va arribar d'Hondures a l'Alt Empordà fa tres anys buscant una oportunitat per mantenir els seus dos fills. Des d'aleshores la Maria ha treballat cuidant persones grans a Figueres i a Lleó, però sempre sense permís de treball. Explica que vivia pràcticament pendent de la persona a qui cuidava, amb jornades que arribaven a les 22 hores diàries i sense poder gaudir de les dues hores de descans que preveu la normativa. Ara espera la regularització amb l'esperança de poder accedir, per primera vegada, a una feina legal.

Disponible dia i nit

Quan la Maria va arribar a Figueres des d'Hondures, va trobar feina gairebé de seguida cuidant una persona gran. Dormia a la mateixa casa i cobrava 1.100 euros mensuals amb festa del dissabte fins a diumenge a la tarda. Explica que estava disponible pràcticament dia i nit i que gairebé mai podia fer les dues hores de descans diürn que marca la normativa per a les persones treballadores internes. «No hi havia ningú que pogués substituir-me per cuidar l'àvia», recorda, amb la qual cosa la Maria estava "de guàrdia" o treballant 22 hores al dia.

La llei diu que has de tenir com a mínim 2 hores lliures al dia per desconnectar. La realitat d'estar sense papers feia que l'ocupador -remarca la Maria- no contracti cap relleu i la cuidadora assumeixi una disponibilitat gairebé total, una realitat que ha assumit la Maria amb l'esperança de la regularització: tenir un contracte legal que obligui a complir aquests horaris i descansos restants.

L'esforç de portar els fills

Durant gairebé tres anys, la seva vida va girar al voltant de les cures. Tot i la intensitat de la feina, no es plantejava deixar-la. Havia arribat a Espanya amb un objectiu molt clar: guanyar-se la vida i ajudar els seus dos fills, de 20 i 13 anys, que continuen vivint a Hondures. «Em vaig quedar sense el pare dels meus fills i havia de buscar una manera que els meus fills poguessin tirar endavant».

La situació va canviar quan la persona gran que cuidava va ingressar en una residència. De cop, es va quedar sense feina. Va decidir traslladar-se a Lleó, on unes amigues la van ajudar a trobar una nova plaça com a cuidadora interna. "Aquí si em donaven les dues hores lliures". Però la història es va repetir. Quan l'avi també va ingressar en una residència, va tornar a quedar-se sense feina. «Quan perds la feina passes molta angoixa i molt estrès», explica.

Avui la Maria viu en una habitació de lloguer i sobreviu fent hores mentre espera la resolució que pot canviar-li la vida. Ja té assignat un número d'expedient dins del procés de regularització, però encara no disposa del permís necessari per accedir a una feina amb contracte. «Per a mi és una benedicció perquè vull treballar legalment, tenir un treball estable», afirma enmig d'aquesta dura realitat. "fins a tenir la resolució no puc ser contractada i no sé quant temps tardarà".

El seu cas exemplifica una realitat que l'entitat Càritas Alt Empordà detecta cada vegada amb més freqüència. Mentre moltes empreses de sectors com les cures, la restauració o la neteja tenen dificultats per cobrir vacants, persones com la Maria esperen durant mesos la resolució dels seus expedients abans de poder incorporar-se legalment al mercat laboral.

Ella, però, ja té decidit què farà quan arribi aquest moment. Vol buscar una plaça en una residència geriàtrica i començar una nova etapa. El seu somni és reunir prou estabilitat per poder portar algun dia els seus dos fills. «Figueres és el lloc on m'agradaria tornar, la ciutat on he viscut la major part del temps des que vaig arribar a Espanya».

Subscriu-te per seguir llegint