La recuperació de la pedra seca feta amb el lideratge de la societat civil i l'estima pel patrimoni rural

La passió de Maite Oliva per la pedra seca va arribar a través del paisatge, de la gestió cultural i del contacte directe amb un patrimoni que durant dècades havia quedat massa sovint amagat entre bardisses, pins i desconeixement. Figuerenca, exregidora de l’Ajuntament de Llers i vinculada anteriorment a Adrinoc, Oliva ha assumit recentment la direcció de la revista Pedra Seca, una capçalera històrica del sector que vol actualitzar sense perdre el fil del treball fet durant els darrers 25 anys. El seu objectiu és clar: "explicar, divulgar i, sobretot, fer que passin coses al voltant de la pedra seca a Catalunya i a l’Empordà".

Oliva situa el seu primer contacte amb aquest món cap al 2016, en el marc del projecte Col·labora pel paisatge, impulsat des d’Adrinoc amb la participació del Consell Comarcal de l’Alt Empordà. Aquella iniciativa entenia la pedra seca "com un mitjà, com una eina que podia possibilitar el desenvolupament rural a nivell de tot el territori català". Des d’aquell projecte es van impulsar accions pedagògiques a les escoles, jornades, publicacions, formació en la tècnica constructiva i iniciatives que han tingut recorregut, com la Setmana de la Pedra Seca.

Una de les eines que recorda amb més estima és l’aplicació mòbil vinculada a la Viquipedra, l’inventari col·laboratiu de construccions de pedra seca de Catalunya. "És una eina molt bonica", explica Oliva, perquè permet consultar i inventariar elements sobre el terreny, allà mateix on es troben. La Viquipedra ronda actualment les 40.000 construccions catalogades, una xifra que continua creixent i que mostra la magnitud d’un patrimoni dispers, fràgil i encara incompletament documentat.

Aquella experiència professional va tenir continuïtat en l’àmbit municipal quan Maite Oliva va entrar com a regidora a l’Ajuntament de Llers. Des d’allà va poder veure la pedra seca des d’una altra perspectiva: la de l’administració local que ha d’actuar, protegir, ordenar i posar en valor un patrimoni que sovint supera de llarg els recursos disponibles. "He pogut conèixer el món de la pedra seca des de diferents perspectives", resumeix.

A Llers, la seva voluntat va ser impulsar iniciatives que servissin per valorar el patrimoni del municipi, però també que poguessin ser replicables en altres pobles. Aquesta és una de les seves obsessions: que cada experiència útil no quedi tancada en un sol terme municipal, sinó que pugui inspirar altres territoris amb problemes semblants. La pedra seca, defensa, no es pot tractar només com una suma de barraques aïllades, sinó com una arquitectura del paisatge.

La declaració de la UNESCO

Maite Oliva recorda que la sensibilitat contemporània per la pedra seca comença a créixer cap a l’any 2000, quan apareixen estudis locals, grups de voluntaris i entitats que comencen a documentar, restaurar i reivindicar aquest llegat. El gran punt d’inflexió arriba el 2018, amb la declaració de la tècnica constructiva de la pedra seca com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per part de la UNESCO. Per a ella, aquella declaració no ho va canviar tot de cop, però sí que va donar prestigi i visibilitat institucional a una feina que molta gent ja feia des de feia anys.

"La pedra seca ja no es pot obviar", afirma. Aquesta és, segons Oliva, la gran diferència. Les administracions ja no poden fer veure que aquest patrimoni no existeix. Ara bé, adverteix que Catalunya encara no disposa d’una estratègia de país sobre la pedra seca. "El patrimoni és immens i és evident que no podem mantenir-lo tot, ni molt menys", diu. Per això defensa definir quins conjunts són més significatius, protegir-los, divulgar-los i mantenir-los amb criteris clars.

Més enllà de les barraques

Quan es parla de pedra seca, sovint la imatge més coneguda és la de les barraques. Oliva les defineix com "l’element de seducció arquitectònica" d’aquest món, però insisteix que la pedra seca és molt més: "És una tècnica ancestral basada a col·locar pedra sobre pedra sense cap material d’unió, però també és una manera d’organitzar el territori agrícola i ramader".

Dins aquest univers hi entren les feixes, els marges, els camins delimitats per murs, els pous, les cisternes, les basses, els sistemes de recollida d’aigua i totes les estructures que van permetre treure rendiment a terres difícils. "La pedra seca articula el paisatge per tal de poder-ne aprofitar els recursos al màxim", explica. Per això, una barraca no és només una petita construcció rural: és la part visible d’un esforç col·lectiu i generacional per fer cultivable una terra sovint pobra, pedregosa i dura.

L’Empordà, una comarca clau

L’Alt Empordà és un dels territoris catalans amb més presència de construccions de pedra seca. Oliva assenyala especialment la Garriga d’Empordà, però també l’Albera, el Cap de Creus i zones concretes com Roses, on s’han arribat a calcular milers d’elements. La pedra seca, diu, travessa paisatges molt diferents i adopta formes diverses segons el lloc, el tipus de pedra, l’ús agrícola i la història de cada finca.

La Garriga, per exemple, és per a ella un espai on la situació ideal passaria per recuperar el mosaic agroforestal, facilitar la vida als pagesos i entendre la pedra seca com un element viu del paisatge. "M’encantaria que el terreny estigués net, que no estigués ple de pins, que hi hagués gent treballant al camp, olivets, i que es facilités la vida als pagesos", defensa. La preservació de la pedra seca, per tant, no passa només per restaurar barraques, sinó per mantenir viu el territori que les va fer possibles.

De l’oblit a l’abandonament

Distingeix dues grans amenaces. En una etapa anterior, el perill va ser l’espoli, la construcció de polígons i urbanitzacions, i la retirada de pedra per fer jardins o altres usos en un moment en què aquestes estructures no tenien reconeixement. Ara, en canvi, el gran problema és l’abandonament del món rural. Moltes construccions han quedat amagades per la vegetació, i aquesta aparença de protecció pot ser enganyosa.

"Quan les plantes entren a dintre de la pedra, el que fan és trencar-la", adverteix. La bardissa amaga, però també malmet. Per això cal inventariar, netejar, restaurar i decidir on concentrar esforços. No tot es podrà salvar, admet, però això no pot ser excusa per no actuar sobre el patrimoni de pedra seca.

El relleu a la revista

El salt a la direcció de la revista Pedra Seca va arribar a finals del 2024, quan Agustí Esteve, que n’havia estat l’ànima en la darrera etapa juntament amb August Bernat, va buscar un relleu per evitar que la publicació quedés aturada. Oliva ja coneixia la revista des dels anys d’Adrinoc i sempre havia pensat que tenia un gran potencial. Quan Esteve li va proposar continuar-la, no va poder dir que no.

El primer número que li tocava entomar era el 50, una xifra simbòlica, i l’any d’arrencada era el 2025. "Vaig assumir la responsabilitat i vaig tirar pel dret", explica. Aquell número havia de ser també un homenatge a la feina feta pels impulsors de la revista. Esteve, però, va morir el 8 de març i no va arribar a veure’l publicat. Oliva va haver d’afrontar sola la transició, la renovació editorial, la web, la base de dades, les xarxes socials i la nova etapa de continguts.

La nova directora vol posar la revista al dia formalment i conceptualment. Volia deixar enrere un format molt senzill, de poques pàgines i maquetació austera, i convertir Pedra Seca en una publicació capaç d’arribar a nous lectors sense perdre els antics. Però el canvi no és només estètic. Oliva defensa que la revista ha de tenir seccions, continuïtat, mirada territorial i capacitat d’incidència. "Per mi la revista no és una revista divulgativa i prou; és una revista d’acció que vol que passin coses", afirma. La seva voluntat és donar eines, explicar bones pràctiques, mostrar què fan uns territoris perquè altres ho puguin replicar i donar veu a les entitats. Per això assegura que la revista no és "en absolut una publicació neutral". La seva funció és reivindicar la pedra seca, fer xarxa i empènyer la protecció d’un patrimoni que encara depèn massa sovint de la voluntat de voluntaris, associacions i petits grups locals.

Oliva subratlla que la recuperació de la pedra seca a Catalunya ha estat liderada sobretot per la societat civil. "Entitats, grups de voluntaris, jubilats, estudiosos locals i margers han estat durant dècades els qui han netejat, restaurat, inventariat i mantingut viu aquest patrimoni". Les administracions s’hi han anat afegint, però sovint "a remolc" d’aquesta empenta ciutadana.

La revista Pedra Seca es comercialitza sobretot per subscripció, tot i que Oliva ha començat a incorporar punts de venda arreu de Catalunya, Andorra i la Catalunya Nord. La subscripció és clau per sostenir un projecte que neix amb pocs recursos, sense una estructura potent de subvencions ni publicitat. El repte és consolidar una comunitat lectora al voltant de la revista, ampliar públics i fer que la pedra seca entri en converses on encara no hi és prou present: la gestió del paisatge, el món agrari, el patrimoni rural, la formació d’oficis, el turisme respectuós i la identitat territorial.

Subscriu-te per seguir llegint