Ventalló de la mà de Núria Esponellà

Núria Esponellà és professora, filòloga i escriptora. Nascuda a Celrà, resideix i escriu a Ventalló. Li demanem com va establir-se en el municipi i ens respon que va conèixer el seu marit a la discoteca Silver, l’única que podia anar en tren des de Celrà, ja que aquesta sala de ball era a tocar l’estació de Bordils: “Vaig venir a parar a Ventalló per amor, d’ençà que el meu home (Pere Puigbert) i jo ens vam casar l’any 81.” Ell és enginyer tècnic agrícola i junt amb el seu germà Joan van crear l’empresa Fruites Núria: “El meu marit té la mania de posar el meu nom a tot arreu”, afirma somrient la Núria.

Com a lletraferida, ha descrit el seu poble d’adopció en el poemari Un vent, una mar on exalta el paisatge local, amb especial èmfasi al món vegetal: “Aquest poble petit és de secà, / amb pedreguer a muntanya i marges bruts / d’esbarzers i fonolls i cargoletes. / Té set de mar calenta i d’aiguamoll / en una plana estesa de terrosses / i d’erms plens de garrics i ginestars. / El conreu de la vinya s’ha perdut / d’ençà la fil·loxera; els darrers anys / han arrencat molts ceps i han fet estelles / de llambrusquers i tòries. Arreu / queden pocs garrofers i oliveres / vellíssimes, roscades i potents”.

El poble de Ventalló és molt visitat pels volts de la diada de Sant Miquel, durant la celebració de la fira de l’oli, i és tradicional el passeig fins als olivers monumentals, que es troben a uns dos-cents cinquanta metres de l’inici del carrer de les Oliveres. Aquí hi ha la petja literària de Núria Esponellà, al costat de citacions de Josep Pla i Montserrat Vayreda: “Olivera mil·lenària / que tens ànima de vent / i arrels en la fondària, / has triat la quietud / i deixes que el brot novell / creixi amb noble solitud”.

Escriptora de la flora

Les plantes silvestres i els vegetals cultivats són ben presents en la seva obra, que es caracteritza per un treball de documentació molt exhaustiu i rigorós. És conegut que el seu scriptorium compta amb un desplegament enorme de folis enganxats, a tall de roba literària estesa, on dibuixa els mapes conceptuals de personatges i trames de les novel·les.

Continuant la passejada, des de les oliveres venerables fins a Valveralla, s’albiren diverses espècies de conreu que apareixen en textos esponellanencs. De les pomeredes, n’escriu: “No en va, les pomes són símbol del desig i una cura perfecta de salut” citació a Un any al camp, publicació escrita conjuntament amb el seu marit.

Passat Valveralla, s’arriba a l’estany artificial, una antiga gravera a tocar el Fluvià, que va quedar inundada i on es practica esquí nàutic i pesca recreativa sense mort. Del riu, ben a prop, sentim el fresseig de l’aigua, la piuladissa dels ocells i una diversitat de sons que Pere Puigbert Esponellà, fill de Núria Esponellà i Pere Puigbert Miquel, ha enregistrat en el documental Fluvius.

Les roques del Tit

Entre el llac i Vila-robau, parteix un sender que travessa un bosc d’alzines i pins. Mena a un talús de còdols, cavorcat, amb un pou de gel a la base i a tocar l’antic molí que es proveia d’aigua del Fluvià. Unes roques permeten travessar el riu si aquest no ve gros. Molts lectors vam descobrir el paratge de les roques del Tit, gràcies a l’article “A recer del Fluvià” que publicà la Núria a la revista Alberes, força anys abans que el programa El Foraster donés a conèixer als televidents aquest espai íntim, gairebé reservat als ventallonins. En paraules seves: “Vaig descobrir el paratge de les Roques del Tit una tarda d’estiu en què el Fluvià era pràcticament sec. Caminàvem pel llit del riu amb un amic ventalloní, buscant passeres de còdols allà on hi havia aigua entollada, en direcció a l’estació de Sant Miquel de Fluvià.” A recer del Fluvià. Revista Alberes, 3.

L’espai és tan sorprenent i críptic que resulta una magnífica localització cinematogràfica per a l’escena de la seva novel·la Ànima de tramuntana en què la protagonista, la indiketa Ekinar, celebra l’entrada a la pubertat: “Un cop travessat el riu fondo, cabalós i d’aigües tèrboles, havien prosseguit en direcció a la muntanya sagrada.(...) Poc després, van abandonar la zona més boscosa per enfilar un camí rocós i costerut, salvant el predrigoleig i els penya-segats que deixaven veure pendents inaccessibles.(...) Allà mateix s’obria el peu, la paret rocosa de la gran cova sagrada on les noies celebrarien la iniciació. La balma de la deessa mare es badava com una clivella per on elles havien d’entrar. Dins el ventre d’aquella cavitat sentirien els batecs de la mare terra. Rebrien el poder de la fecunditat...”.

Superar el càncer

En el darrer llibre, Amb els pits a l’aire, explica l’experiència després del diagnòstic de càncer de mama i el seu tractament. Fa palesa la importància que té la natura per al seu benestar emocional, com el bosquet que té prop de casa, als Masos de Ventalló: “Pel que es veu, la pràctica d’anar al bosc una hora diària ajuda que les cèl·lules es connectin entre elles i es passin informació. Jo ho havia experimentat de manera intuïtiva. Sé que quan passejo entre els arbres i admiro la bellesa natural em sento expandida i intensament viva”.

Subscriu-te per seguir llegint