Quan PortAventura va encendre les alarmes del turisme a l'Empordà i es pronosticava un estiu "sense pena ni glòria"

Ara fa 30 anys, l’Alt Empordà encarava una temporada turística marcada per la incertesa. El 25 de juny de 1996, l’EMPORDÀ publicava que l’estiu es preveia que passés "sense pena ni glòria", amb poques reserves hoteleres per al juliol i una ocupació inferior a la de l’any anterior. Les causes apuntades aleshores eren diverses: la fortalesa de la pesseta, el mal temps dels mesos previs i la competència de destinacions amb una oferta més atractiva, especialment PortAventura.

Llegeix la notícia original del 25 de juny de 1996: "La temporada d'estiu es preveu que passi sense pena ni glòria"

Llegeix la notícia original del 25 de juny de 1996: "La temporada d'estiu es preveu que passi sense pena ni glòria"

El president de l’Associació d’Empresaris d’Hostaleria de l’Alt Empordà, Lluís Fernández, pronosticava un juliol "una mica més fluix" que l’any anterior, tot i que confiava que l’agost mantingués el ple habitual durant els dies més forts. El sector, però, ja detectava que la temporada s’estava transformant: els turistes partien més les vacances, creixia el fenomen del cap de setmana i els bons resultats depenien cada vegada més del calendari, del temps i dels ponts festius.

La temporada mitjana havia estat força decebedora aquell 1996. A diferència de l’any anterior, quan els mesos d’abril, maig i juny havien ajudat a salvar el balanç gràcies al bon temps i als caps de setmana llargs, aquell any la situació era més fluixa. El mal temps, la pesseta forta i la proximitat d’altres zones turístiques més accessibles des de Barcelona feien perdre força a l’Alt Empordà com a destinació de cap de setmana.

Un dels canvis més destacats era el comportament del turista català, especialment el procedent de Barcelona. Fernández advertia que pujar a l’Alt Empordà només dos dies resultava car, perquè calia pagar autopista, gasolina, estada i menjar. A més, la millora dels accessos cap a altres punts de la costa facilitava que molts visitants optessin per quedar-se en platges més properes i tornar a casa al vespre.

Tot i aquest escenari, el sector continuava veient el turisme francès com el gran puntal de la comarca. Fernández el definia com el turista "de tota la vida", sense menystenir altres mercats ja consolidats, com l’alemany, el belga o l’holandès. La preocupació principal era que l’oferta tradicional de sol i platja començava a quedar curta davant la competència d’altres destinacions i de les noves propostes de les agències de viatges.

Roses i l’Alt Empordà, en una posició millor que altres punts de la Costa Brava Sud

Roses, en canvi, presentava una situació més favorable gràcies als hotels que treballaven amb tour-operators. El regidor de Turisme, Jordi Vila, es mostrava més optimista i considerava que Roses i l’Alt Empordà es trobaven en una posició millor que altres punts de la Costa Brava Sud. Alguns establiments vinculats al turisme majorista ja estaven plens el mes de maig, amb ocupacions que arribaven al voltant del 70% o el 80%.

La fórmula dels paquets organitzats, però, generava visions oposades. Vila la veia amb bons ulls, perquè permetia portar contingents importants de visitants a hotels preparats per acollir-los a preus competitius. Fernández, en canvi, alertava que la majoria d’hotels de la comarca no tenien ni la infraestructura ni la capacitat per assumir aquest model, i defensava que l’Alt Empordà havia de continuar apostant pel turisme individual.

El debat de fons era clar: l’oferta turística de l’Alt Empordà necessitava reforçar-se. Els visitants ja no es conformaven només amb platja, i el sector veia com les agències de viatges oferien estades al Carib i destinacions exòtiques a preus molt competitius. Fernández admetia que l’oferta de la comarca s’havia quedat "coixa" i fins i tot no veia malament la implantació d’un parc temàtic a l’Alt Empordà per contrarestar l’atracció que exercia PortAventura.

A Roses, la gran aposta de futur era el port esportiu. Jordi Vila defensava que el municipi necessitava aquesta infraestructura de manera urgent i confiava que el projecte acabés tirant endavant, malgrat l’oposició d’una plataforma antiport formada per més de vint entitats polítiques i socials. El regidor considerava que el port podia atreure nous clients, millorar la qualitat del turisme i consolidar Roses com una destinació nàutica de referència.

Tres dècades després, aquella notícia retrata un moment en què el turisme de l’Alt Empordà començava a qüestionar el model basat només en el sol i platja. La competència de PortAventura, els canvis d’hàbits dels visitants, la pressió dels preus i el debat sobre les infraestructures ja marcaven una reflexió que, 30 anys després, continua present: com fer que la comarca sigui atractiva més enllà de l’estiu i com oferir un producte turístic capaç de competir en un mercat cada vegada més exigent.