Can Parellada d'Agullana, el projecte encarregat a Antoni Gaudí i acabat per Bernat Pijoan

Can Parellada d'Agullana, també coneguda com l'antic xalet Gomis, és una de les peces més singulars del modernisme a l'Alt Empordà. L'edifici, situat al carrer Lluís Gomis, s'aixeca enmig d'un gran jardí tancat per un mur sinuós que ja anuncia, des de l'exterior, el caràcter excepcional d'una casa que la tradició patrimonial vincula amb un primer projecte d'Antoni Gaudí. Aquell encàrrec, però, no va arribar a materialitzar-se en la seva totalitat sota la direcció del genial arquitecte i acabaria sent executat per Bernat Pijoan i Sanmartí.

La història de Can Parellada arrenca en el moment d'esplendor d'Agullana, a principis del segle XX, quan la indústria del suro havia transformat el poble i havia generat una burgesia local amb capacitat per impulsar edificis de prestigi. En aquell context, el municipi va veure néixer diverses construccions modernistes, tant d'ús privat com social: el xalet Gomis, Can Vidal, Ca l'Estela, el Grup Escolar, l'Asil Gomis i el cafè La Concòrdia. Aquella arquitectura encara explica avui l'empenta d'un poble petit que, durant dècades, va tenir una fesomia urbana i una activitat econòmica molt superior al que podia suggerir la seva dimensió.

Segons les referències recollides sobre l'edifici, la família Gomis, una de les més destacades d'Agullana, hauria encarregat inicialment el projecte a Gaudí. Les diferències sobre el pressupost, especialment pels acabats escultòrics de les façanes amb pedra granítica de Cantallops, haurien fet descarrilar l'acord. El resultat és un relat gairebé llegendari: un projecte gaudinià que va quedar interromput i una casa que, tot i no ser obra acabada de Gaudí, conserva una atmosfera clarament vinculada al gust modernista més exuberant.

L'obra definitiva, datada el 1913, s'atribueix a Bernat Pijoan i Sanmartí. Pijoan va donar forma a un edifici residencial de llenguatge modernista goticista, amb relleus florals, motllures sinuoses i elements historicistes. L'accés a la planta principal, a través d'un pont amb baranes esculpides, evoca l'imaginari dels castells medievals, mentre que la tribuna amb balconada lobular i la porta de ferro de la tanca exterior reforcen el caràcter escenogràfic del conjunt.

Una casa amagada darrere el mur

La singularitat de Can Parellada és també la seva discreció. Tot i ser considerada una de les obres més interessants d'Agullana, la casa no és fàcilment visible des del carrer, perquè queda protegida per un mur i per la vegetació del jardí. Aquesta condició d'edifici privat ha contribuït a alimentar-ne el misteri i a convertir-la en una mena de peça oculta del patrimoni modernista empordanès. Des de l'exterior, el visitant només en pot intuir la força a través de la tanca, la porta i les línies ondulants que recorden el repertori gaudinià.

Un article publicat a l'EMPORDÀ l'any 2010 ja descrivia aquest contrast entre la presència majestuosa del mur i la impossibilitat de veure directament la casa. Aquella mirada periodística presentava el xalet Gomis com "una joia entre murs" i recordava que la propietat privada n'havia garantit, alhora, la preservació i l'aïllament. Aquesta doble condició explica per què Can Parellada continua sent una referència gairebé secreta dins la ruta del modernisme a l'Alt Empordà.

Dalí, el gran defensor surrealista de Gaudí

La relació entre Salvador Dalí i Antoni Gaudí no va ser directa, però sí profundament simbòlica. El pintor figuerenc va veure en l'arquitecte una figura avançada al seu temps, capaç de trencar amb la rigidesa de l'arquitectura racionalista i d'obrir un món de formes orgàniques, sensuals i inquietants. Per a Dalí, Gaudí no era només un arquitecte modernista, sinó un creador d'espais gairebé onírics, pròxims a la imaginació surrealista.

Aquesta admiració es va expressar de manera clara l'any 1933, quan Dalí va publicar a la revista surrealista Minotaure l'article "De la beauté terrifiante et comestible de l'architecture Modern' Style". En aquell text, el pintor reivindicava la força del modernisme i definia l'arquitectura d'aquest moviment com una bellesa "terrible i comestible". La fórmula resumeix molt bé la seva mirada: Dalí entenia les formes de Gaudí com una arquitectura viva, carnal, plena de matèria i de desig, allunyada de la fredor funcionalista que s'imposava en bona part de l'arquitectura moderna.

La lectura daliniana de Gaudí va ser decisiva perquè el situava dins el territori de l'avantguarda. Allà on alguns veien excés ornamental, Dalí hi veia una energia creadora pròxima al somni, a la metamorfosi i al deliri controlat. Les façanes ondulants, els volums tous, les formes vegetals i els espais gairebé fantàstics de Gaudí connectaven amb el seu propi univers pictòric. Per això, la reivindicació de l'arquitecte per part de Dalí no era només una mostra d'admiració, sinó també una manera d'incorporar-lo a la genealogia del surrealisme.

Aquesta mirada ajuda a entendre millor l'interès de casos com Can Parellada d'Agullana, el xalet Gomis vinculat a un primer projecte atribuït a Gaudí. Encara que l'obra final fos executada per Bernat Pijoan i Sanmartí, el relat gaudinià que l'acompanya connecta amb aquesta idea d'una arquitectura que desborda la simple funció residencial. En un poble marcat pel suro i per l'ambició d'una burgesia local de principis del segle XX, la possible petjada de Gaudí adquireix una dimensió encara més poderosa si es mira amb els ulls de Dalí: no com una anècdota patrimonial, sinó com el rastre d'una imaginació arquitectònica capaç de convertir una casa en un objecte de fascinació.

Subscriu-te per seguir llegint