«Al nostre sistema penal, matar una persona surt molt barat»

El crim de violència masclista a Figueres ha reobert el debat sobre el sistema de protecció, el cicle de la violència i una societat cada vegada més habituada a conviure amb l’abús i la seva exposició pública. No s’entén com un fet aïllat, sinó com el desenllaç d’un procés llarg en què s’acumulen alertes, violència prèvia i falles en la resposta institucional. Segons diverses professionals, entre elles la psicòloga forense Aroha Cortés, la clau no és només què va passar aquell dia, sinó què es podia haver fet abans per evitar-ho.

El crim de violència masclista a Figueres s’ha definit com un cas evitable. Per què?

El crim de Figueres no s’explica per un dia concret sinó per un procés llarg de violència, control i alertes prèvies en un context de risc conegut. Per això diversos professionals el defineixen com un cas evitable. Quan hi ha antecedents, denúncies o indicadors de control, el sistema hauria d’activar mecanismes de protecció amb més rapidesa i coherència. Però el problema no és la manca d’eines com les ordres de protecció, els protocols o els recursos, sinó com s’apliquen i si arriben a temps. No es tracta d’un error puntual sinó d’una suma de falles en cadena que acaben deixant buits de seguretat per a les víctimes.

Denunciar demostra que no garanteix el final del problema.

El sistema judicial disposa d’eines com les denúncies, les ordres de protecció i els circuits especialitzats, però la seva existència no sempre es tradueix en una protecció efectiva. Un dels punts més crítics és la revictimització: la necessitat de repetir el relat múltiples vegades, la posada en dubte del testimoni o la manca d’acompanyament continuat. Aquestes dinàmiques poden generar un efecte paradoxal: en lloc de reforçar la seguretat, poden augmentar el desgast emocional i la sensació d’inseguretat. La denúncia, per si sola, no sempre és suficient si el sistema no acompanya de manera sostinguda..

Aquest dimarts 25 de maig es fa una concentració a la plaça Josep Tarradellas on s’exigiran responsabilitats, protecció real i justícia. El debat sobre si cal endurir les penes apareix de manera recurrent després de casos d’alta violència.

És un debat complex que no es pot reduir únicament a augmentar les condemnes, sinó que també obliga a revisar tot el circuit de prevenció i resposta. La concentració, convocada per entitats feministes i col·lectius socials, és un acte de condemna i record. En relació amb les penes, per molt que l’assassí entri a la presó, al nostre sistema penal matar surt molt barat. Es parla de condemnes de vint anys, de possibles reduccions, permisos i drets penitenciaris que fan que, en alguns casos, la persona acabi tornant a sortir al carrer. Tot i això, es parteix del reconeixement de la reinserció com a principi general. Però també hi ha qui defensa que hi ha casos en què no hi ha possibilitat de canvi real. Mentrestant, la víctima ja no hi és i la família conviu de manera permanent amb les conseqüències del crim.

Després d’un transfeminicidi com el de Figueres, quin és el punt clau que hauríem d’entendre sobre el cicle de la violència?

La violència que es veu: el crim és només la punta d’un iceberg que inclou processos de control, dependència, violència tant física com psicològica, silencis i falles institucionals. La pregunta final que deixa aquest cas no és només què va passar aquell dia, sinó què es podia haver fet abans. La violència no comença amb els cops. Els agressors sovint són meravellosos al principi i la víctima queda atrapada en aquest record. Amb el temps, va perdent la capacitat de decidir, la identitat i fins i tot la percepció de qui és. “Què em queda? Qui soc jo?”. Per això moltes dones no marxen: perquè el cicle de la violència les trenca emocionalment i les fa sentir incapaces de sortir-ne soles.

El fet que la víctima era una dona trans. Quin pes creu que té en la manera com es llegeix el crim i com es visibilitza socialment?.

Hi ha diferents capes de vulnerabilitat. En aquests casos no només parlem de violència masclista, sinó també de transfeminicidi, i això afegeix una dimensió de racialització, LGTBI-fòbia i estigma social. La violència també es construeix sobre altres vulnerabilitats, com la precarietat o la transfòbia. Hi ha víctimes que socialment es protegeixen més que d’altres.

No podem obviar que la dimensió pública del crim de Figueres, ocorregut en ple carrer i amb imatges difoses a les xarxes socials també posa en evidència com la violència és convertida en espectacle.

A mi l’assassinat em sembla atroç, però el que em va deixar en estat de xoc van ser les imatges. Me les van enviar al mòbil mentre treballava i no sabia què anava a veure. Quan les vaig obrir, em vaig quedar paralitzada. La gent estava gravant. I una cosa és gravar l’agressor perquè quedi constància del que ha passat, però estaven gravant la víctima, sola. Hi ha una família darrere d’aquella imatge. I probablement la primera imatge amb què connectaran quan pensin en Kimberly serà aquesta: el seu cos a terra i la gent enregistrant-ho amb el mòbil. Això és terrible. La resposta al que ha passat no és simple. Hi ha el xoc, la por, la paralització… però també una cultura digital que prioritza la difusió per sobre de la intervenció. És aquí on el cas connecta amb una preocupació més àmplia: la normalització de la violència i la seva circulació constant a les xarxes.