Les pedres que expliquen l'Escala des del front de mar

A l’Escala, les roques no són només un decorat. Fan de fita, de mirador, de record i, sovint, de rellotge geològic. El front marítim que va de la Mar d’en Manassa fins a Empúries, i més enllà cap al Pedrigolet, el Bol Roig, el Salpatx o Montgó, conserva una col·lecció de noms populars que han ajudat generacions d’escalencs a llegir el litoral: la roca del Cargol, la roca del Frare, la roca d’en Massanet, l’arc del Portitxol, la roca del Salpatx, la roca Punxeguda, la roca de la Gallina, la roca del Bou o la roca Gran.

La clau per entendre aquest paisatge és que l’Escala canvia. La guia geològica del Geolodia Girona 2025, dedicada a l’Escala i Empúries, recorda que la línia de costa actual no és la mateixa que van trobar els grecs fa més de 2.500 anys: hi havia aiguamolls, desembocadures i una dinàmica litoral molt activa. El document resumeix una idea essencial: el paisatge "segueix canviant" i la costa es modela dia a dia.

Davant del Mar d'en Manassa

La roca del Cargol és una de les imatges més reconeixibles de l’Escala. Emergent davant la Mar d’en Manassa, actua com una illa baixa i allargassada, batuda per l’onatge i visible des d’un dels punts més fotogènics del nucli antic. La seva presència és tan assumida en el paisatge que el plànol oficial situa també el Mirador del Cargol i el carrer Cargol en aquest sector del front marítim.

La roca continua tenint valor simbòlic i urbà. L’any 2025, l’Ajuntament havia reemplaçat el focus que la il·luminava. La notícia la definia com "un dels emblemes del municipi", una expressió que explica fins a quin punt el Cargol forma part de la identitat visual escalenca.

Però el Cargol també és una lliçó de força marina. Quan hi ha llevantada, les ones hi trenquen amb una violència que fa evident el paper del mar com a escultor. No és només una roca bonica: és un escull sotmès a impactes repetits, erosió, salinitat, fracturació i episodis de temporal. La seva persistència no implica immobilitat, sinó resistència provisional.

De mar a terra

La història de la roca del Frare és probablement la més emotiva. Era un escull esculpit pel mar que, vist des de l’angle adequat, semblava un frare resant dins l’aigua, amb la caputxa de l’hàbit i les faccions marcades. El 7 de novembre del 1982, una llevantada el va descalçar i la roca es va enfonsar, provocant un fort impacte emocional al poble.

Hi va haver un intent de retornar-la al seu lloc el 1985, però el mar la va tornar a enfonsar en menys de 24 hores. Finalment, un grup d’escalencs la va rescatar i la va guardar en un magatzem durant anys, fins que el 2009 l’Ajuntament va impulsar la seva recuperació com a monument al passeig marítim.

Un arc fotogènic

A la platja del Portitxol, prop del passeig d’Empúries i del jaciment arqueològic, l’arc de pedra és una de les formes naturals més singulars del municipi. És una formació molt apreciada, visible des de l’accés que puja cap al mirador de la badia de Roses i la costa d’Empúries. La seva explicació és plenament geològica. La guia del Geolodia Girona 2025 detalla que l’arc s’ha format per erosió preferencial: les onades dels temporals de tramuntana i de llevant han anat retirant els materials més febles, especialment calcàries molt fracturades i carstificades, mentre que les calcàries més compactes han resistit millor i han acabat dibuixant l’arc. L’arc té data de caducitat, tothom ho sap. Cada temporal que passa escurça la seva vida.

No totes les roques singulars de l’Escala són fruit exclusiu del mar. La roca d’en Massanet, també coneguda popularment com a roca del Lleó, és un exemple de com l’acció humana pot transformar un accident geològic en símbol urbà. Es tracta d’una roca de grans dimensions situada a la zona de l’Oberta, a l’accés nord del nucli antic, i que el seu origen sovint passa desapercebut als visitants.

Figures modelades per la mà de l'home

La roca és la resta d’una antiga penya excavada per poder eixamplar la carretera i alliberar l’espai fins a primera línia de mar. En una primera fase s’hi va obrir una mena de trinxera per on passava la via, i el 1965 l’alcalde Joan Massanet va completar l’excavació deixant aquella roca com a record. Dècades després, durant la Festa Major del 2011, s’hi va col·locar una placa commemorativa.

El paisatge rocós de l’Escala no s’acaba en les icones més conegudes. Al Pedrigolet afloren calcàries del Cretaci amb nòduls de sílex relacionats amb esponges, i tant les parets de la cala com molts còdols presenten forats provocats per bioerosió. Aquest detall és important perquè recorda que el litoral no només el modelen el vent i les ones.

El repertori escalenc és valuós perquè mostra que el patrimoni geològic no sempre neix d’una declaració oficial. Sovint comença amb un nom compartit: una roca que sembla un animal, una punta que serveix per orientar-se, una cova coneguda pels pescadors, un escull que apareix en fotografies familiars o una penya que queda al mig del camí després d’una obra.

A l’Escala, cada roca és una frase del paisatge. Algunes encara s’escriuen amb l’onada. Altres han quedat fixades en un pedestal, en una placa o en un topònim.

Totes, però, segons els experts, expliquen el mateix relat: la costa no és mai quieta. És una frontera viva entre la pedra, el mar, el vent i la memòria.

Subscriu-te per seguir llegint