Memoria històrica
Una veïna de Crespià rescata la memòria de la seva besàvia, morta en l'oblit al psiquiàtric de Sant Boi durant la Guerra Civil
La recerca familiar de Sílvia Piqué permet reconstruir la vida de Catalina Palomares i connecta amb un estudi que revela la magnitud de la mortalitat als psiquiàtrics catalans durant dècades
La investigació de l'historiador Marcos Robles ha posat llum a una tragèdia esfereïdora: milers de víctimes en situació de col·lapse assistencial i abandonament institucional
Pavelló d’administració de l’antic psiquiàtric femení, en una imatge de l’any 1920 aproximadament. / Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat
"Jo sabia que la meva besàvia havia estat internada en un psiquiàtric", comença explicant la Sílvia Piqué de Crespià. "Me n’havia parlat l’avi, com un secret de família, però no sabia res més". Fa menys de dos anys va decidir posar fil a l’agulla. "Vaig pensar que l’havia de buscar. Només preguntant a la meva mare quan i on havia mort, vaig descobrir que havia estat a Sant Boi i que va morir durant la Guerra Civil. Amb això vaig trobar un article que parlava de més de 2.500 morts en aquell psiquiàtric". A partir d’aquell moment, la recerca es va ampliar. "Vaig començar a mirar si trobava més familiars i, de mica en mica, vaig contactar amb altres famílies".
Realitat històrica
El cas personal de la Sílvia connecta amb una realitat històrica molt més extensa. L’estudi Les institucions psiquiàtriques de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939), elaborat per l’historiador Marcos Robles a petició del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica de la Generalitat, revela que l’excés de mortalitat no es va produir només a Sant Boi, sinó al conjunt dels psiquiàtrics catalans. A Salt, per exemple, hi van morir entre 500 i 600 persones, moltes d’elles joves i fins i tot adolescents. Segons l’estudi publicat, els psiquiàtrics catalans van viure un augment dramàtic de la mortalitat durant la Guerra Civil. Els interns eren considerats un col·lectiu de baixa prioritat i molts centres van patir manca d’aliments, recursos mèdics i personal.
La investigació familiar va fer un pas decisiu quan la Sílvia va contactar amb Carles Serret, historiador i responsable de l’Arxiu Municipal de Sant Boi. "Em va donar informació molt valuosa sobre la meva besàvia: el segon cognom, la data de mort i com aconseguir el certificat de defunció i l’informe psiquiàtric". No totes les famílies hi han pogut accedir, però en el seu cas va rebre la còpia completa. La documentació, però, presentava dificultats. "Hi ha discrepàncies entre dates del padró i el certificat de defunció, i això fa difícil saber amb exactitud quan va ingressar o quina edat tenia quan va morir".
Troballa inesperada
La descoberta d’aquest fenomen també va arribar de manera inesperada a Carles Serret. Fa més de vint anys, mentre estudiava la mortalitat local durant la Guerra Civil, va detectar un increment constant de defuncions procedents de les institucions psiquiàtriques. Segons explica, l’anàlisi de la documentació d’inhumacions del cementiri municipal va permetre reconstruir la magnitud del que estava passant. Les dades apunten a prop de 3.000 víctimes als centres psiquiàtrics de Sant Boi, moltes de les quals van morir per carències alimentàries i assistencials. En la majoria dels casos, els cossos eren enterrats sense cerimònia en fosses comunes habilitades per fer front a l’elevada mortalitat.
Document facilitat des de l'Arxiu Municipal de Sant Boi / Cedida
L’Arxiu Històric Municipal conserva diferents sèries documentals que han fet possible aquesta reconstrucció: fulls padronals, certificats de defunció judicials, ordres d’inhumació i llibretes de drets d’enterrament. Segons Serret, tots aquests documents són complementaris i permeten obtenir una visió global malgrat els buits documentals provocats pel canvi de règim després de l’ocupació franquista de Sant Boi, el gener de 1939. L’historiador subratlla que la documentació del Registre Civil, estudiada per Marcos Robles, confirma la contundència de les dades municipals i incorpora casos de persones mortes als psiquiàtrics que no havien estat enterrades al cementiri local.
Recerca familiar de Catalina Palomares
Mentrestant, la recerca familiar de la Sílvia avançava. Accedir a l’informe psiquiàtric de la seva besàvia va ser un moment clau. "Hi havia una fotografia deteriorada que inicialment pensàvem que era seva i informació sobre les causes de l’ingrés. També vaig descobrir que abans d’arribar a Sant Boi havia estat internada a l’Asil Municipal del Parc, a Barcelona". La seva besàvia es deia Catalina Palomares. Va ingressar jove, probablement entre els 27 i els 30 anys. "Al principi va millorar una mica i li van concedir una llicència temporal, però després va tornar a ingressar i l’informe descriu un estat catatònic, possiblement derivat dels tractaments de l’època". Catalina Palomares va morir el 3 d’octubre de 1938, amb uns quaranta anys aproximadament. La causa registrada va ser una enterocolitis, una malaltia sovint associada a la desnutrició.
Perspectiva de gènere
La història familiar apunta també a possibles factors socials i de gènere. "A casa sempre s’ha dit que ella volia abandonar el marit i endur-se els fills, i que això podria haver influït en l’ingrés", explica la Sílvia. Poc abans havia viatjat a Mallorca, embarassada, possiblement per reclamar una herència o buscar suport familiar. Aquest cas reflecteix la vulnerabilitat de moltes dones de l’època. "Moltes dones van ser ingressades per qüestions socials, familiars o de control del comportament, no només per malalties", reflexiona.
Una història silenciada
Per a la Sílvia, la investigació ha estat també un procés de reparació familiar. "El que més m’ha impactat és que a la meva iaia li havien dit que la seva mare havia mort quan era molt petita. La meva mare va descobrir la veritat anys després, gràcies a un document que va aparèixer a casa. Era una història totalment silenciada: no hi ha cap fotografia seva, ni del casament, ni cap record". Ara, diu, la família ha pogut reconstruir-ne la memòria. "Tot i que és dolorós, saber-ho ha fet que la Catalina torni a formar part de casa nostra".
El procés ha anat més enllà de l’àmbit personal. Diverses famílies de descendents d’interns han començat a organitzar-se per reclamar accés als arxius i reivindicar la memòria d’aquestes víctimes. Tot i això, la dispersió territorial dificulta la coordinació i fa evident la necessitat de crear xarxes més properes entre familiars.
Reparar simbòlicament
L’estudi de Marcos Robles situa definitivament aquestes històries individuals dins d’un fenomen col·lectiu. El pic de mortalitat als psiquiàtrics durant la Guerra Civil no va ser un cas aïllat, sinó una tragèdia compartida arreu del país. "Catalina ara és part de casa nostra", afirma la Sílvia. "Saber-ho és un dret, però també una manera de donar veu a tots els que van ser oblidats i de començar a reparar, encara que sigui simbòlicament, el que es va perdre", conclou.
Carles Serret: "Reconèixer aquestes víctimes és un acte de reconciliació ineludible"
Carles Serret, historiador i responsable de l’Arxiu Municipal de Sant Boi, explica que disposar de l’estudi elaborat per Marcos Robles, ampliat al conjunt d’institucions psiquiàtriques catalanes durant la Guerra Civil, permet obtenir per primera vegada una fotografia detallada de la magnitud de la tragèdia i identificar-ne els trets comuns.
Segons Serret, el que va passar a Sant Boi no va ser un cas excepcional, sinó un fenomen que es va repetir arreu del país, tot i que amb magnituds menors. Els prop de 3.000 pacients morts als psiquiàtrics santboians representaven més del 40% de la població institucionalitzada per problemes de salut mental a Catalunya, estimada en unes 7.000 persones a l’inici de la guerra.
L’historiador considera que l’estudi és només un punt de partida. Més enllà de la identificació estadística de les víctimes, defensa la necessitat d’obrir noves línies de recerca i facilitar l’accés ampli als fons documentals per entendre no només què va passar, sinó també els motius que expliquen aquesta tragèdia.
Per a Serret, reconèixer aquestes víctimes és un acte de reconciliació i de desgreuge cap a un col·lectiu sovint invisibilitzat. Recorda que les malalties mentals continuen arrossegant estigmes socials gairebé noranta anys després, i apunta que aquests prejudicis van contribuir a l’abandó institucional i a la indiferència social envers els interns durant els anys de guerra, precisament quan les institucions haurien d’haver garantit la seva supervivència.
Subscriu-te per seguir llegint
- Carme Noguera, la dona més longeva d'Espanya als 111 anys: 'M'agradava prendre una cerveseta i fumar-nos uns cigarrets amb les meves companyes
- Figueres estrena el Mercat de Sant Baldiri en record de la desapareguda Fira
- Fa 6 anys que no paga lloguer per una decisió que pocs entenen: la història de l'home que viu amb un avi de 102 anys
- Una motxilla amagada a l’Empordà: un enigma que es reactiva trenta anys després, des de l’Equador
- L'advocat laboralista Sebastián Ramírez: 'No entreguis la baixa voluntària, presenta l'autoacomiadament
- Unes obres permeten descobrir dues esglésies visigodes dels segles VII i IX al Mas Montjoi de Baix de Roses
- La Seguretat Social es posa seriosa: obliga a retornar la pensió als jubilats que treballin sense avisar
- A partir del juliol, tots els vehicles que surtin de fàbrica hauran de tenir la preinstal·lació per comptar amb un alcoholímetre
