"Els interns dels psiquiàtrics catalans van ser els més vulnerables de la Guerra Civil i els últims a rebre ajuda"

Un estudi revela que, durant la Guerra Civil, els interns dels psiquiàtrics de Catalunya van patir una situació esfereïdora. Tot i ser un dels col·lectius més vulnerables, van ser dels últims a rebre ajuda en un context marcat per la manca de recursos i el col·lapse assistencial. La investigació revela que 5.700 persones van morir en l'oblit.

Quin és el punt de partida de la investigació?

La investigació arrenca fa gairebé vint anys, quan l’historiador i responsable de l’Arxiu Municipal de Sant Boi, Carles Serret, estudiava la mortalitat durant la Guerra Civil en totes les seves dimensions. En revisar la documentació conservada del cementiri, va detectar que en determinats períodes, una gran part de les persones enterrades provenien del psiquiàtric del municipi. A partir de l’anàlisi dels registres civils i la documentació municipal, es va observar un increment molt significatiu de les defuncions vinculades a aquestes institucions, especialment a mesura que avançava la guerra. Aquesta primera intuïció va quedar com una línia oberta durant anys, fins que diverses associacions vinculades a la salut mental van començar a reclamar que s’investigués el que havia passat. La reactivació definitiva arriba el 2024, arran de la visibilització mediàtica del cas, i es decideix impulsar un estudi sistemàtic per part de la Direcció General de Memòria Democràtica. Jo m' incorporo gairebé per casualitat, i a partir d’aquí s’obre un període de dos anys de treball intens d’arxiu.

Quan comença a treballar, què és el primer que confirma?

Quan vaig començar, em vaig haver de situar completament en el context de la psiquiatria catalana dels segles XIX i XX i de cada centre en concret. Necessitava entendre bé el marc històric per saber exactament de què parlava. Quan em van facilitar les dades del Carles Serret, no tothom les va acceptar de seguida. La primera hipòtesi va ser que hi podia haver explicacions alternatives: potser aquelles morts corresponien a usos militars del centre, a hospitals temporals per a tropes o a altres circumstàncies excepcionals. Però a mesura que es van anar creuant registres civils, llibres de defuncions i documentació administrativa, el patró es va anar confirmant. I no es limitava a Sant Boi: a altres grans centres com Salt, el Mental de Sant Andreu, el Sanatori Mental Municipal o el Pere Mata de Reus es repetien dinàmiques molt similars, tot i que amb intensitats diferents. El primer impacte va ser adonar-me que no es tractava d’un cas puntual. El treball més llarg va ser precisament construir la base de dades, perquè partíem pràcticament de zero: no hi havia cap estudi sistemàtic previ sobre la mortalitat en aquests centres.

Què revelen les xifres? En el cas de Salt que aprecia?

Un dels objectius principals de l’estudi era, precisament, demostrar que aquest fenomen existia i que tenia una magnitud molt elevada. En el conjunt dels centres psiquiàtrics de Catalunya, les estimacions de l’estudi situen les morts en diversos milers de persones durant el període de guerra. El cas de Salt és especialment rellevant perquè conserva un arxiu molt complet. S’hi poden consultar les fitxes dels pacients organitzades per anys: mentre que en els primers anys hi ha poca documentació, cap al 1938 el volum augmenta de manera molt notable, passant de dues caixes de registres a nou. A la majoria de centres mixtos es detecta també un patró recurrent: hi ha més mortalitat femenina que masculina. Aquest és un dels aspectes que obre la porta a una lectura de gènere del fenomen, ja que les condicions d’ingrés, els diagnòstics i les trajectòries de les dones poden aportar informació rellevant que encara avui requereix més estudi. Tal com apunta l’historiador Carles Herbàs, l’assistència psiquiàtrica dels segles XIX i XX es caracteritzava per una gran invisibilitat social dels interns. En aquest context, la manca de recursos alimentaris i sanitaris es va fer especialment evident durant la guerra. Ja el 1937 hi ha constància de situacions de desnutrició i de dificultats greus en el subministrament, documentades en cartes i informes.

Quin paper hi juga el context de guerra?

És fonamental entendre’l. La documentació mostra que hi havia voluntat assistencial. La Generalitat mantenia plantilles, substituïa treballadors i fins i tot intentava impulsar models psiquiàtrics més oberts, amb interns participant en activitats laborals o socials. El problema no era tant la intenció de cuidar com l’absència absoluta de recursos, especialment aliments. Les cartes i informes de l’època parlen constantment de manca de menjar. En un context bèl·lic, tot indica que els proveïments es prioritzaven cap al front. Això va tenir conseqüències devastadores per als col·lectius més vulnerables. Sobretot, hi ha una responsabilitat compartida: entre els més vulnerables, van ser els últims en rebre ajuda. Algú devia decidir que fossin els últims, clar. En alguns centres, fins i tot es van obrir expedients sancionadors a personal sanitari per la gestió de recursos escassos, fet que reflecteix la tensió extrema del moment. En conjunt, la documentació mostra unes condicions de vida molt precàries i un deteriorament progressiu de l’atenció als interns.

Com va influir la sobrepoblació en la situació dels centres?

La sobrepoblació va empitjorar les condicions dins dels centres. A partir de 1938, la pressió assistencial augmenta de manera clara: ja a l’1 de gener hi havia aproximadament 150 persones més que abans del conflicte, i la tendència continua creixent. Amb el desenvolupament de la guerra, alguns centres com el Sanatori Mental de Barcelona o el de Reus es van haver de desallotjar per convertir-se en hospitals militars. Això va provocar el trasllat de pacients cap a altres institucions, com Sant Boi o Sant Andreu, que van haver d’assumir una càrrega molt superior. Aquesta concentració de persones va agreujar una situació que ja era fràgil. Tot i que hi havia una voluntat de mantenir l’atenció als interns, la manca de recursos va condicionar greument el funcionament dels centres. En aquest context, la falta d’alimentació i les condicions sanitàries precàries van tenir conseqüències directes sobre la salut dels pacients.

S’han volgut buscar responsabilitats?

L’estudi no estava plantejat per assenyalar responsables individuals. El que es posa de manifest és, sobretot, una responsabilitat de tipus estructural i compartit. Malgrat els esforços de l’Administració republicana per mantenir el funcionament dels centres, l’any 1938 es va produir un col·lapse generalitzat dels subministraments que va desembocar en una greu crisi humanitària, amb un sobtat increment del nombre de morts a Sant Boi i la major part dels centres psiquiàtrics catalans.Els interns dels psiquiàtrics eren persones cròniques, institucionalitzades durant llargs períodes de temps. A diferència d’un hospital general, on les estades acostumen a ser breus, en aquest cas la manca de recursos alimentaris i assistencials es prolongava durant mesos o fins i tot anys, cosa que n’agreujava molt els efectes. En aquest context, el que emergeix és que els col·lectius més vulnerables dins d’un sistema ja vulnerable van ser els que van patir amb més intensitat les conseqüències de la manca de recursos. L’estudi també apunta que es tracta d’un fenomen complex, en un context de guerra, on la gestió dels subministraments i les prioritats alimentàries afectaven conjuntament diferents institucions i sectors de la població.

Quin és l'objectiu final de l'estudi?

L’objectiu de l’informe i de la recerca és reparar i visibilitzar uns fets que durant anys han estat invisibles, especialment en el cas dels interns psiquiàtrics, que van patir un doble oblit: per part de la societat i també en molts casos en la memòria familiar. La intenció no és assenyalar responsabilitats individuals, sinó entendre el fenomen en el seu context històric i estructural. Les xifres de Sant Boi són especialment impactants: 3.160 morts en tres anys, amb un pic molt elevat el 1938, i prop de 3.000 enterraments en una fossa comuna al cementiri. Aquesta magnitud ajuda a entendre fins a quin punt es tracta d’un col·lectiu que va quedar pràcticament fora de la memòria col·lectiva.

Què aporten les cartes dels interns i del personal?

Hi ha documents molt colpidors que permeten acostar-se a la vida quotidiana dels interns. Un exemple és la carta d’una dona de Sant Andreu, escrita el gener del 1939, que moriria pocs mesos després, al juny. En aquesta carta denuncia la manca de menjar i explica que les racions sovint són insuficients i li provoquen malestar. També descriu el funcionament del centre, amb activitats laborals com la barberia o iniciatives culturals com el teatre, i demana simplement que els àpats tinguin més consistència. Malgrat la duresa de la situació, també hi apareixen gestos d’agraïment, com el record d’un sopar de Cap d’Any. Aquest contrast reflecteix la precarietat, però també la humanitat que encara es mantenia dins dels centres. En conjunt, les cartes aporten la dimensió humana d’un fenomen que les xifres no poden explicar per si soles. Mostren històries concretes: peticions de menjar, desitjos de sortir a l’exterior, agraïments als cuidadors que permeten entendre la vida quotidiana dins dels psiquiàtrics. Aquest material ajuda a reconstruir una realitat marcada per la vulnerabilitat i pel doble oblit: el dels interns en vida i el de la seva memòria posterior. Darrere de les xifres, com les 3.160 defuncions registrades a Sant Boi en tres anys, hi ha trajectòries individuals que havien quedat completament invisibilitzades.

Ha tingut dificultats per accedir a alguns arxius i centres? Com afecta això a la investigació i a la manera com es perceben aquests llocs avui?

Hi ha centres que no he pogut consultar: per exemple, el de les Dones de Sant Boi no ha permès l’accés, i amb el Pere Mata de Reus estem en procés de negociació. Tot i això, la informació que he extret del registre civil està molt contrastada. Alguns centres poden semblar poc accessibles per les seves característiques institucionals i per la gestió actual de la documentació. Durant la Guerra Civil, la gestió va passar dels sindicats a la Generalitat. Tot i que el personal mèdic continuava treballant, molts centres eren antics espais religiosos que van perdre part de la seva plantilla original. Això crea una certa continuïtat institucional i, en alguns casos, condiciona l’accés a la documentació avui dia. La visió que es té sovint d’aquests centres com a llocs “tètrics” és, en gran part, un estereotip audiovisual. La realitat era diferent: els espais eren dissenyats amb idees modernes de la psiquiatria, amb jardins i entorns amables.

Per què creu que aquesta història ha trigat tant a explicar-se?

La memòria històrica sovint se centra en figures fàcilment identificables, com soldats, combatents o persones exiliades. En canvi, la història d’un pacient psiquiàtric que podia haver estat internat durant molts anys genera menys interès social. Fer història també implica mirar els marges. Per a moltes famílies, aquest procés ha suposat sobretot una recuperació de memòria i de comprensió. En molts casos hi havia històries mai explicades o records fragmentaris que ara poden situar-se en un context. També ha implicat un acostament al món de la salut mental, que encara avui continua sent un àmbit carregat d’estigma. La col·laboració amb associacions i la voluntat de donar visibilitat a aquesta realitat s’han anat incorporant al procés de treball.

Darrere de tot això, com diem, hi ha moltes històries familiars?

Sovint es tracta de besnets de persones que van morir al psiquiàtric, o de familiars que van descobrir tard que tenien un avantpassat internat. Ells fan una tasca molt important de recerca i de localització d’altres famílies, i treballem de manera coordinada: m’envien informació i jo els facilito tota la documentació disponible, intentant també connectar amb els centres perquè aportin dades.

Què està significant tot això per als familiars?

Per a molts és la primera resposta a una història que a casa no s’havia explicat mai. És recuperar una part de la seva pròpia memòria, sovint marcada pel silenci. Això connecta directament amb la idea de reparar i visibilitzar: hi ha víctimes de la Guerra Civil identificades, però molts interns psiquiàtrics no ho estan. En alguns casos, com a Salt, fins i tot hi ha fosses comunes senyalitzades, però sense identificació individual. No és just que hi hagi persones reconegudes i d’altres completament invisibles. No és just posar deu soldats identificats i deixar 500 persones del psiquiàtric sense cap reconeixement. Per les famílies això també és molt important. D'aquí han sorgit iniciatives, com associacions de besnets que treballen per la dignitat d'aquests interns oblidats. El meu objectiu precisament és reparar la memòria i donar visibilitat a aquests casos que durant anys han estat invisibles.

Per a vostè, què ha suposat tot aquest procés?

A nivell professional, aquest temps d’investigació m’ha obert un món molt ric i inesperat. Treballar uns mesos a l’Arxiu de Sant Boi em va fer entrar-hi sense expectatives i descobrir que desconeixia profundament aquest àmbit. M’ha ampliat la mirada sobre la psiquiatria, més enllà del concepte general de salut mental, i m’ha fet veure fins a quin punt continua sent un món allunyat de la mirada social. Tot i l’interès creixent per la salut mental, la realitat dels espais psiquiàtrics continua sent poc coneguda. Quan hi vaig entrar, no sabia si trobaria estades breus o internaments de dècades. Encara avui, després de l’informe, hi ha aspectes que no acabo d’entendre del tot. El contacte amb professionals també m’ha impactat, especialment per algunes pràctiques de contenció que encara es fan sota protocol. La recerca, al final, consisteix precisament en això: mirar, entendre què passa i obrir preguntes quan alguna cosa no queda clara. També he pogut veure el dia a dia dels centres: espais compartits, poca intimitat i una mobilitat molt regulada, on fins i tot gestos bàsics com fumar un cigarret requereixen autorització.

I quin paper creu que tenen ara les institucions en això?

Tant l’administració com l’Ajuntament de Sant Boi tenen un paper molt important en la visibilització i normalització d’aquest col·lectiu, que sovint ha estat ignorat o apartat de la mirada pública. L’objectiu és que aquest tipus d’informes no només serveixin per recuperar informació, sinó també per obrir espais de comprensió i contribuir a reduir l’estigma que encara avui acompanya la salut mental i, especialment, la psiquiatria. En aquest sentit, la col·laboració amb associacions ha estat clau, i permet mantenir un contacte directe amb les famílies i els descendents, amb la voluntat de fer visible una realitat que durant anys ha estat invisibilitzada.

Hi ha hagut accions concretes com a homenatge a aquestes persones?

A Sant Boi s’ha previst un reconeixement amb la instal·lació d’una placa. L’esperança és que aquesta iniciativa es pugui estendre a tots els llocs on hi havia un psiquiàtric, ja que situacions similars es van produir en altres centres. Sant Boi és el primer pas, en part perquè l’Ajuntament ha col·laborat molt activament i perquè és on es troba la fossa comuna més gran. Un dels debats ha estat la ubicació de la placa: si dins o fora del cementiri. La meva opinió és que hauria d’estar fora, perquè sigui visible, es pugui normalitzar el record i els familiars hi puguin anar amb facilitat a deixar flors. Tenir un espai així, on simplement poder deixar unes flors, és ja una petita però important passa de reconeixement.

Hi ha altres iniciatives que li agradaria impulsar?

Paral·lelament, m'agradaria que s'arribés a impulsar un documental per donar a conèixer aquesta història a un públic més ampli, possiblement a través de la televisió pública. També tinc previst continuar la recerca amb el doctorat, amb la voluntat d’ampliar la mirada i aprofundir en noves línies d’estudi. Més enllà del treball individual, la intenció és que el projecte sigui col·lectiu: que altres investigadors i agents s’hi incorporin per enriquir la recerca i construir una visió compartida.

Subscriu-te per seguir llegint