“Darrere de cada fossa hi ha famílies que encara esperen recuperar els seus éssers estimats”

El gironí René Pacheco, arqueòleg i especialista en exhumacions de fosses comunes del franquisme, ha dedicat la seva trajectòria a la recerca i identificació de persones desaparegudes en contextos de conflicte. A partir de la seva experiència en exhumacions a Espanya i a l’estranger, explica com sorgeix la iniciativa de recuperar la fossa de Girona, quin és l’estat actual del projecte i quin valor té, tant per a les famílies com per a la memòria històrica. Actualment viu entre Figueres i Madrid, on treballa al Valle de los Caídos. Conversem amb ell per entendre la rellevància d'una realitat encara present i de la importància de la ciència al servei de la justícia i la dignitat.

Com sorgeix la creació d’un grup per obrir la fossa de Girona?

És el resultat de molts anys de feina de persones i associacions. Junts hem impulsat aquest intent perquè la fossa de Girona s’obri, fent una crida a les famílies perquè s’afegeixin a la demanda que en reclama l’exhumació. Existeix una lluita constant perquè s’obri. Amb el temps, moltes famílies m’han anat contactant arran de la feina que faig a Espanya i arreu del món. I sempre apareix la mateixa pregunta: ‘I la fossa de Girona?’. A partir d’aquí sorgeix la idea de crear aquest espai comú per a totes aquestes famílies, on puguin buscar informació sobre els seus familiars enterrats a la fossa, accedir a documentació com els judicis sumaríssims pels quals van ser executades aquestes persones a la tàpia del cementiri. A més, volem saber quantes famílies amb víctimes a la fossa de Girona estan disposades a impulsar-ne l’obertura, en cas que sigui possible, i que tinguin un punt de referència comú. Són 510 persones les que hi ha enterrades, totes identificades amb noms i cognoms. Provenen de més de 140 pobles diferents, molts de l’Alt Empordà, com Figueres, Lladó, Navata o Vilabertran i d’altres com Sant Hilari de Sacalm, Arbúcies, Olot o Salt.

En quin punt es troba el projecte?

Ara mateix, la idea és que totes aquestes reclamacions s’agrupin i es canalitzin a través d’una associació, en aquest cas l’associació de Llagostera, que està recopilant contactes i explicant què es vol fer i com es vol reclamar. Des del meu punt de vista, sempre dic que amb les famílies hem de ser sincers: no sabem en quines condicions es troba la fossa de Girona. Hi ha un monument a sobre, on figuren els noms de les víctimes i això podria haver afectat la seva conservació. L’única manera de saber si és viable recuperar-la és fer una prospecció arqueològica. Només així es pot determinar si la fossa es pot obrir i recuperar. Si és possible, es podria plantejar que aquestes persones retornin als seus pobles d’origen, on les famílies les vulguin enterrar. En aquest cas, es podria desenvolupar un projecte d’exhumació amb garanties científiques, per recuperar les restes de manera individualitzada, identificar-les i retornar-les a les famílies. Ajudar-nos i unir esforços per fer la reclamació davant la Generalitat segurament té molt més sentit per poder obrir la fossa i retornar les restes als seus familiars. És una tasca lenta, però que ens ha sorprès a tots els que formem part d’aquest grup, perquè no esperàvem tanta repercussió.

Quina ha estat la resposta?

Pensa que el llistat de persones enterrades a la fossa ha estat consultat per gairebé 600 persones en només dues setmanes. Són 600 persones que han accedit al llistat buscant pels seus pobles i intentant trobar-hi algun familiar. La difusió a través dels docents també ha estat clau, perquè els professors tenen contacte directe amb l’alumnat, i aquests, alhora, amb les seves famílies. Això ha generat una xarxa molt àmplia que ha permès que, fins i tot des dels mateixos joves, sorgeixi interès i implicació.

Com s’emmarca aquest cas dins del context estatal?

Actualment, s’estan obrint moltes fosses a Espanya, i la fossa de Girona és un tema pendent que les famílies fa molt temps que reclamen. Per això s’ha fet aquest pas. L’any 2000 marca un punt d’inflexió amb la introducció de la metodologia científica en l’obertura de fosses. Es duu a terme la primera exhumació en què participen forenses que apliquen metodologia arqueològica per recuperar les restes de manera ordenada i identificar les víctimes mitjançant l’ADN, a la província de Lleó. A partir d’aquí s’inicia el moviment de memòria històrica en el seu vessant de recuperació de les víctimes del franquisme. Des de llavors, s’han desenvolupat treballs en moltes regions d’Espanya i s’han exhumat unes 18.000 persones, tot i que encara en queden moltes per recuperar. Espanya ha arribat a ser el segon país del món amb més persones desaparegudes, per darrere de Cambodja, amb més de 100.000 casos.

"Probablement no es podrà arribar a obrir ni el 40% de les fosses que van existir"

Sempre és la família que fa la reclamació?

Des del govern de Pedro Sánchez es va crear una Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica a escala estatal, i això ha permès obrir moltes fosses que no necessàriament parteixen d’una reclamació familiar. S’han obert cementiris o fosses perquè no quedin en camps de cultiu o enmig de la muntanya, i després es duu a terme tota la investigació. Un dels problemes principals d’aquesta feina és el pas del temps: molts familiars directes de les víctimes, així com testimonis que coneixien la ubicació de les fosses, estan desapareixent. Si les fosses apareixen de manera fortuïta, és molt difícil recuperar-les. De fet, probablement no es podrà arribar a obrir ni el 40% de les fosses que van existir. Tot i això, el percentatge d’intervenció és baix, però s’estan intentant recuperar totes les que sigui possible.

Quin valor té la fita d’obrir fosses per a la història?

És una qüestió de fer justícia amb aquestes víctimes, que van ser assassinades i enterrades on van decidir els seus assassins entre el 8 de març de 1939 i el 19 de gener de 1945. Recuperar-les per poder-les enterrar dignament en un cementiri és un acte de justícia, però també un dret fonamental de totes les famílies. En quina democràcia pensaríem que les persones no tenim un dret tan universal com aquest? Tot i que no es poden recuperar totes les fosses, les associacions, les famílies i bona part de la societat consideren que no poden quedar abandonades en vorals, coves o enmig de la muntanya. Aquesta tasca s’hauria d’haver fet fa molts anys. De fet, ha estat la generació dels nets qui ha impulsat aquest moviment. Venim d’una societat silenciada, i les preguntes dels nets han trencat aquest silenci, cosa que permet que moltes famílies reclamin i recuperin els seus familiars.

La societat entén aquesta necessitat?

A una part de la societat li costa entendre-la, però la pregunta és clara: és just que les famílies no puguin recuperar els seus morts? Sovint es tracta d’una qüestió que es polititza, i caldria deixar de banda aquest component per centrar-se en la recuperació de la memòria històrica. A escala estatal, la majoria de les fosses pendents d’exhumar corresponen a víctimes republicanes. En canvi, moltes famílies del bàndol franquista ja van poder recuperar els seus durant la dictadura i també en etapes posteriors, gràcies al moviment de memòria històrica. Actualment, també s’estan recuperant restes d’altres víctimes, incloses les que es troben al Valle de los Caídos, ja que moltes famílies no volen que continuïn en un espai amb aquesta càrrega simbòlica i prefereixen poder-les traslladar als seus cementiris.

Venim d’una societat silenciada, i les preguntes dels nets han trencat aquest silenci"

Quina és la seva tasca al Valle de los Caídos?

Treballo en processos de recuperació de restes. Allà hi ha víctimes d’arreu d’Espanya, també de l’Alt Empordà, que van ser traslladades a partir de l’any 1959, amb casos de municipis com Terrades o Figueres. En aquest cas, les famílies han de fer la reclamació a Patrimonio Nacional. A partir d’aquí, en coordinació amb la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica, es busca la persona dins els registres del monument. El Valle de los Caídos és la fossa comuna més gran d’Espanya: hi ha més de 33.800 persones enterrades a les criptes, unes 12.000 de les quals consten com a desconegudes i la resta estan registrades amb noms i cognoms. Aquest cens permet, en molts casos, saber si un familiar hi és enterrat. Actualment, més de 200 famílies han presentat la reclamació formal. A partir d’aquí, es localitzen dins les criptes les caixes on podrien estar les restes. Si es troben, es fa una anàlisi antropològica i, posteriorment, una identificació genètica comparant les mostres amb l’ADN dels familiars.

Com es treballa tècnicament en una exhumació i com s’aplicaria a la fossa de Girona?

Quan es tracta d’una fossa comuna convencional, com pot ser al voral d’una carretera, normalment s’hi troben esquelets complets. L’excavació es fa seguint metodologia arqueològica, que permet recuperar les víctimes una a una. A partir de l’estudi de l’esquelet, es fa una anàlisi antropològica que permet obtenir informació sobre el sexe, l’edat, l’alçada, les patologies i possibles causes de la mort. L’esquelet també aporta informació sobre què va passar: si hi ha marques d’impactes de bala, incisions d’arma blanca o altres indicis que ajuden a reconstruir les circumstàncies de la mort. Amb l’arqueologia forense es construeix el perfil biològic de la persona. Després, es recullen mostres òssies, com del fèmur, la tíbia o les dents, que s’envien a un laboratori genètic per obtenir l’ADN i comparar-lo amb el de familiars, amb l’objectiu d’identificar les víctimes amb una probabilitat indiscutible. En el cas de la fossa de Girona, les víctimes no van ser enterrades totes al mateix moment, sinó en diferents episodis, en un procés repressiu que es va produir al llarg de dies o setmanes. Això fa que les restes es trobin en diferents nivells dins la fossa. L’estudi arqueològic permetria reconstruir aquesta seqüència d’enterraments.

"Parlant amb professors sembla que molta gent jove, estudiants de secundària, ha acabat blanquejant la dictadura que no van viure i tenen uns discursos realment preocupants"

També fa anys que es dedica a portar a les aules aquesta part de la història silenciada. Com reaccionen els joves davant d'aquest relat?

La primera reacció és de sorpresa. Molts desconeixen aquesta realitat i, quan la descobreixen, s’adonen de fins a quin punt els és propera. Sovint, acaben preguntant a casa i descobrint històries familiars que no coneixien. Els impacta saber que no parlem només del passat: encara avui hi ha fosses i desapareguts. Quan ho expliquem amb exemples actuals, entenen que no és només història, sinó una realitat humana. Al final de les xerrades, molts joves canvien de mirada: passen de preguntar-se per què s’ha de buscar aquestes persones a entendre que és un dret recuperar-les. I això demostra que, des de les aules, es pot trencar el silenci i transformar la manera d’entendre el passat.

Un passat que és present

Sí. Parlant amb professors sembla que molta gent jove, estudiants de secundària, ha acabat blanquejant la dictadura que no van viure i tenen uns discursos realment preocupants. Cinquanta anys després de la mort de Franco estem carregant encara en un passat enterrat en fosses comunes silenciades. Jo sempre els explico que a la nostra generació mai ens van dir que hi havia més de 100.000 persones enterrades en foses comunes. I tot això ho tenim aquí al costat. A Figueres, hi ha una fossa no dignificada amb 200 víctimes. També és important que vegin que sí que és veritat que podem estar parlant de les fosses de la guerra civil o de la dictadura a Espanya, però que això ho estem veient avui dia a la televisió i que estem veient la situació a Gaza, a Ucraïna, a l'Iran. Avui en dia aquestes fosses s'estan creant. Les foses comunes no són una cosa del passat. Les foses comunes s'estan creant avui.

Com va acabar treballant en exhumacions de la Guerra Civil?

Vaig començar treballant en arqueologia clàssica i no tenia cap intenció de dedicar-me a la recerca de persones desaparegudes o a participar en exhumacions de fosses de la guerra civil, perquè considerava i considero que és una arqueologia aviva, Pots escoltar les històries de les persones que s'estan recuperant. El canvi va arribar l’any 2008, gairebé per casualitat. Una companya de la universitat col·laborava amb una associació que buscava víctimes de la Guerra Civil i no tenien arqueòleg. Em va proposar d’anar-hi i vaig acceptar. Anava de Girona a Lleó. Aquella va ser la meva primera exhumació, i em va fer descobrir una realitat que desconeixia: la quantitat de fosses que hi ha i la lluita constant de les famílies per recuperar els seus éssers estimats. Vaig continuar col·laborant amb l’associació i vaig anar a viure a Lleó durant nou anys, dedicat a la recerca de persones desaparegudes. En aquest temps vaig participar en gairebé un centenar de projectes i un centenar de persones recuperades i entregades als seus familiars.

I després? També ha treballat en conflictes recents?

En un moment determinat, un equip d’antropologia forense argentí, considerat un dels més importants del món, es va posar en contacte amb mi per col·laborar en la recerca dels 43 estudiants desapareguts a Mèxic el 2014, un cas de gran repercussió internacional. Les famílies continuen buscant-los encara avui. Aquella experiència va suposar un canvi important: passar de treballar en fosses de fa dècades a intervenir en desaparicions molt recents. A partir d’aquí, vaig combinar projectes a nivell local amb treball internacional, també al Caucas, a Geòrgia, amb la Creu Roja Internacional. Entre el 2016 i el 2018 vaig viatjar de manera continuada, fins que el 2019 em vaig establir a Mèxic durant tres anys, treballant en casos de desaparicions recents, sovint vinculades al narcotràfic i a les rutes migratòries. Es tracta d’investigacions judicialitzades, però sovint les famílies desconfien dels processos. Per això intervenim com a observadors internacionals, per garantir una metodologia rigorosa que permeti identificar les víctimes i esclarir què va passar.

"Sovint em pregunten si trobo tresors, i sempre dic el mateix: no hi ha tresor més gran que poder donar un enterrament digne a una persona desapareguda"

Ha tingut algun risc a la seva feina?

Sí, a Mèxic, en una exhumació dins d’una cova amb ratpenats, vaig contraure histoplasmosi, una malaltia causada pels fongs presents a les espores del guano, l’excrement dels ratpenats, que és altament tòxic. En inhalar-les, en el meu cas va tenir un efecte greu: els pulmons se’m van omplir i la infecció es va estendre pel cos. Vaig estar més de tres setmanes hospitalitzat, rebent tractament antifúngic per via intravenosa. Va ser una situació complicada, però en vaig sortir. Durant l’ingrés, un familiar em va trucar per dir-me que sabien que ens jugàvem la vida buscant els seus fills i que mai podrien agrair prou la feina que fèiem. Aquella trucada em va donar força per recuperar-me i continuar. Sovint em pregunten si trobo tresors, i sempre responc el mateix: no hi ha cap tresor més gran que poder donar un enterrament digne a una persona desapareguda. Després vaig tornar a Espanya i actualment visc entre Figueres i Madrid, amb projectes actius a Jaén i col·laboracions en missions internacionals que poden sorgir en qualsevol moment.

Fins i tot ha tingut alguna experiència mediàtica?

Sí, he participat en la pel·lícula Madres Paralelas, de Pedro Almodóvar, assessorant el rodatge i fent també d’extra. Va ser una experiència molt enriquidora perquè em va permetre explicar la nostra feina.

Com veu el futur?

És incert. Recordo que, al principi, la meva mare sentia por per la meva feina d’exhumar fosses de la Guerra Civil, i encara més quan vaig marxar a Mèxic. Però la realitat és que aquesta feina és necessària arreu del món: avui és Mèxic, demà pot ser Síria o l’Iraq. Les fosses comunes no són només part del passat, sinó que continuen existint i, malauradament, també es continuen creant. Al final, tot es resumeix en una idea: darrere de cada fossa hi ha famílies que no poden recuperar la vida dels seus éssers estimats, però sí la seva dignitat. És una feina d’un valor humà immens, que exigeix rigor, respecte i una gran responsabilitat.

Subscriu-te per seguir llegint