“Sense formació, sense papers i plorant en silenci”: la història d’Isabel Faya dona veu a la precarietat de les cuidadores domiciliàries

Isabel Faya ha passat moltes nits asseguda al costat d’un llit, acompanyant persones que s’acostaven al final de la vida. Durant més de quinze anys ha cuidat persones grans en domicilis, hospitals i residències de Barcelona, Girona i també de l’Empordà. Ha vist morir persones als seus braços, ha estat testimoni de conflictes familiars i de situacions de gran duresa dins de les llars.

Sense jubilació als 68 anys

La seva veu reivindicativa torna a posar en evidència la situació real de les cuidadores a Catalunya. Avui, amb 68 anys, Faya ha de continuar treballant perquè no es pot jubilar. "Jo cuido persones per vocació, no ho faig per 500 euros. Hi ha moltes famílies que volen un servei bo, bonic i barat, però quan passa alguna cosa busquen cuidadores formades", explica.

Però darrere d’aquesta vocació hi ha una realitat dura: precarietat, falta de control en el sector i un sistema de cures que, segons denuncia, deixa sovint les cuidadores soles. "Amb 68 anys no em puc jubilar perquè no tinc prou anys cotitzats. He de continuar treballant almenys dos anys més perquè no em vull relegar a la miserable pensió de 500 euros. I és molt trist haver de fer aquest treball amb 50, 60 anys o més perquè és duríssim".

"És molt trist haver de fer aquest treball amb 50, 60 anys o més perquè és duríssim"

Isabel explica que en alguns moments de la seva vida va haver de treballar sense contracte perquè necessitava ingressos, van ser quatre anys. Aquest temps ara li passa factura: "Quan treballes en negre després no pots demostrar res. No tens drets ni reconeixement".

"Sense papers, treballes igual"

La seva situació, assegura, no és una excepció. Segons explica, "hi ha centenars de milers de cuidadores treballant sense contracte o en condicions precàries, especialment dones migrants o persones amb pocs recursos. Si no tens papers, treballes igual. Ara això tothom ho sap. El problema és que la societat no assumeix la responsabilitat de cuidar la gent gran. No som més que fantasmes en una societat que té molt poca empatia amb les cuidadores i ens volen convertir en les chachas dels domicilis".

Els estudis demogràfics indiquen que la població està envellint de manera accelerada. Segons les projeccions de població de l’Institut Nacional d’Estadística, l’actual 20,4% de persones majors de 65 anys podria arribar al voltant del 30% de la població cap al 2055, un fenomen lligat a l’envelliment demogràfic i que augmentarà la demanda de cures domiciliàries. Malgrat això, el sector continua funcionant sovint amb la mateixa manca de regulació i precarietat, que quan va començar en el sector, denuncia Faya.

Desgast físic i emocional

La feina de cuidadora és exigent tant físicament com emocionalment. "Treballes amb el cos: aixecar, moure, carregar… els braços no paren mai". Isabel parla del desgast del cos: contractures, tendinitis o capsulitis. Però també del pes emocional de la feina. "Porto quinze anys amb la maleta amunt i avall. No t’imagines com de dolorós i trist pot arribar a ser anar de casa en casa, de família en família, sense saber què passarà, vivint amb por. Si desgraciadament la persona que cuides mor, et quedes sense feina i has de tornar a començar". Actualment, la Isabel està de baixa per una lesió que va patir en un domicili i no té clar encara el seu futur.

"Vius constantment amb la por de quedar-te sense treball i moltes vegades no tens dret a l’atur"

Aquesta incertesa és una de les parts més dures de la professió. "Vius constantment amb la por de quedar-te sense treball i moltes vegades no tens dret a l’atur". Per a la Isabel, aquesta situació reflecteix un problema estructural: "No som les cuidadores qui tenen problemes. Qui té problemes és el sistema, que no funciona".

A més del desgast físic i emocional, les cuidadores sovint han de gestionar situacions complexes dins de les famílies. "A tu et demanen referències per entrar a treballar en una casa, però tu no tens cap referència de la família on entres", explica. "I dins de les cases pots trobar-te amb situacions molt dures que has d’afrontar sola".

"No pots deixar una cuidadora amb una persona sigui amb Alzheimer, Parkinson o ELA si no té coneixements"

Isabel també evidencia la falta de control en el sector. "Moltes empreses interpreten la llei segons els convé". Segons explica, qualsevol persona pot acabar cuidant algú dependent sense formació específica. "No pots deixar una cuidadora amb una persona sigui amb Alzheimer, Parkinson o ELA si no té coneixements". Igualment, critica la resposta de les administracions. "Al llarg dels anys he parlat amb representants de diferents partits polítics i tots saben que el problema existeix. Però sovint la resposta és que és molt complicat o que tenen les mans lligades".

Malgrat tot, Faya defensa amb orgull la seva professió. "Jo acompanyo persones en l’últim tram de la seva vida. Això requereix amor, vocació i compromís". Fa uns anys la Isabel va impulsar un projecte per defensar i formar cuidadores. Ara continua pensant en noves iniciatives. Una de les seves propostes seria crear el que anomena Cuidadores VIP: professionals formats de manera integral, amb coneixements de català, cuina catalana, protocol, imatge, assessorament i acompanyament. També proposa crear una figura inexistent avui: un professional que pugui visitar els domicilis de manera inesperada per comprovar tant la situació de la persona cuidada com les condicions de treball de la cuidadora.

"Falta que la societat ens reconegui"

Per a ella, el futur implica reconèixer el valor d’aquesta feina i millorar les condicions del sector. "Una societat que no cuida les seves persones grans és una societat que va cap a la ruïna", afirma. "Cuidar és una feina essencial. El que falta és que la societat ho reconegui". Tot i això, en quinze anys no ha vist cap canvi real: "Les persones continuen treballant sense formació, sense documents i acaben plorant soles en un racó. No podem presumir de tenir un bon sistema de cures".

Subscriu-te per seguir llegint