VÍDEO | Els contracorrents de la Muga i el Fluvià, entre l'espectacle i el perill

És un fenomen secular, però no deixa de ser un espectacle si s'observa amb prudència. Es tracta del moviment de contracorrents que es generen al cor de la badia de Roses, a les desembocadures de la Muga i el Fluvià, els seus dos rius més importants, cada cop que coincideixen el fort onatge d'una llevantada i la riuada procedent de la pluja que ha caigut terra endins. Aquests darrers dies, tant a Empuriabrava com a Sant Pere Pescador, els contracorrents han estat ben visibles, actuen com a remolins amb l'aigua pujant i baixant. Qui guanya, salinitza o endolceix el seu rival. Les bocanes han quedat obertes i, finalment, els grans beneficiats són els organismes marins que reben nutrients. Però, ull, no s'ha de menystenir la força de la natura. En el cas de la Muga, la riuada s'ha vist empesa pel desembassament del pantà de Darnius-Boadella, que frega el 97% de la seva capacitat.

Quan el riu i el mar xoquen després d'un temporal

Després d'un episodi de pluges intenses i mala mar, la desembocadura d'un riu es converteix en un dels punts més espectaculars i alhora més delicats del litoral. És allà on l'aigua dolça que baixa amb força des de l'interior topa amb les onades i el mar en un fenomen de gran impacte visual i ambiental.

Quan hi ha hagut un temporal, el riu acostuma a arribar a la desembocadura amb un cabal molt superior a l'habitual i carregat de sediments, fang, restes vegetals i tota mena de materials arrossegats per la pluja. En aquest punt, però, es troba amb un mar alterat, amb onades que no només dificulten la sortida de l'aigua, sinó que en alguns moments arriben a actuar com una barrera.

Aquest xoc entre les aigües fluvials i l'onatge genera una zona de forta turbulència, amb corrents irregulars, remolins i una intensa remoció de sediments. És el que explica l'aspecte tèrbol i marronós que sovint presenta l'aigua a tocar de la desembocadura després d'un temporal, en contrast amb el color del mar obert.

A més, en aquest procés també es produeix una barreja complexa entre l'aigua dolça del riu i l'aigua salada del mar. No es tracta d'una fusió immediata ni uniforme: moltes vegades l'aigua del riu, menys densa i més carregada de partícules, s'estén per la superfície mar endins formant una mena de llengua visible, mentre a sota es manté l'aigua marina.

El temporal també pot alterar físicament la forma de la desembocadura. Les onades poden acumular sorra i crear una barra litoral que estreny o fins i tot tapa parcialment la sortida del riu, mentre la força de l'aigua intenta obrir-se pas de nou. Per això, després d'un episodi de mala mar, és freqüent que la boca del riu canviï d'aspecte, de posició o d'amplada en qüestió d'hores.

Des del punt de vista ambiental, aquest és un procés natural clau per al transport de sediments i nutrients, però també pot tenir efectes sobre els ecosistemes més sensibles de la costa, com aiguamolls, platges i zones de ribera. Els canvis bruscos de salinitat, la terbolesa i la força de l'aigua poden alterar temporalment aquests espais, especialment després de llevantades o tempestes intenses.

En definitiva, el que es veu a la desembocadura d'un riu després d'un temporal és molt més que una imatge impactant: és l'expressió d'un equilibri fràgil entre la dinàmica fluvial i la marina, en un espai on la natura transforma el paisatge a gran velocitat.

Subscriu-te per seguir llegint