“Conciliar no hauria de ser un luxe, sinó un dret de totes les dones”: la lluita d’una mare amb una filla amb diversitat funcional

En el marc del Dia Internacional de la Dona, la història de l’empordanesa Anna Perich posa rostre a una realitat sovint invisible: la dificultat de conciliar la vida laboral i familiar quan la maternitat es combina amb la cura de familiars dependents. Mare d’un fill adult, mare d’acollida d’una nena amb diversitat funcional i cuidadora dels seus pares amb dependència, la seva experiència evidencia les renúncies professionals i obstacles que encara afronten moltes dones per poder treballar i cuidar alhora.

Mare d'acollida permanent

La història de l’empordanesa Anna Perich ho evidencia amb brutal sinceritat. Anna és mare biològica d’un fill de 26 anys i mare d’acollida permanent d’una nena amb discapacitat des del naixement. A més és filla única i té a càrrec els seus dos pares amb necessitats especials: el pare amb Alzheimer i una mare amb dependència. Aquesta combinació és la punta de l’iceberg d’una vida marcada per la responsabilitat, el sacrifici i l’amor cap a la seva família. "Quan em vaig separar del pare del meu fill, vaig haver de replantejar-me la vida laboral".

Món del turisme

Treballar en empreses privades, especialment del món del turisme, era incompatible amb la maternitat: caps de setmana i festius eren dies laborables, precisament quan els nens tenen vacances a l’escola. "Era totalment inviable. Si ets mare, vols treballar, tens fills petits i estàs sola, és gairebé impossible", explica.

De professió periodista i integradora social, l’Anna va optar per preparar unes oposicions a l’administració pública. Des d’allà, diu, ha pogut accedir a reduccions de jornada i permisos especials, imprescindibles per cuidar la seva filla amb diversitat funcional. "Aconseguir aquests drets no va ser fàcil". Reduccions parcials, informes mèdics, justificants i negociacions constants van ser necessaris per poder sostenir la vida familiar i laboral. Anna Perich relata que la seva nena és autista i té un trastorn greu de la conducta alimentària. "Ha requerit ingressos hospitalaris i atenció contínua fins al punt que no pot quedar-se sola ni al menjador de l’escola". La conciliació és literalment un malabarisme de temps i recursos: "si no hi soc jo o la persona que fa el rol d’àvia, la Montse, ningú més pot substituir-me, I això és cada dia".

Desplaçaments diaris

El fet que per feina s’hagi també de desplaçar, sovint a Girona i a Figueres significa una complicació afegida. I tot això cal coordinar-ho amb horaris escolars, teràpies especials i les necessitats de la seva filla. Recalca que "si no fos perquè treballo amb una reducció de jornada a l’administració pública, tot això seria impossible. En una empresa privada ni tan sols ho entendrien. T’has d’inventar excuses, negociar horaris impossibles i encara així et jutgen, t’exclouen, i moltes vegades, t’obliguen a triar entre la teva carrera i els teus fills", denuncia.

Renunciar

L’Anna parla clar: moltes dones han de renunciar a llocs que els agradarien, a promocions o projectes professionals, simplement per poder ser mares presents. "A vegades penso que la societat encara ens diu: 'Tu no pots tenir fills i tenir una carrera professional alhora'. I això és injustíssim. No és una qüestió de capacitat, és una qüestió de drets. Hem de poder conciliar sense haver de renunciar allò que som", diu.

Per a l’Anna, ser mare d’acollida és més que una responsabilitat: és la seva vocació, el seu compromís amb la vida i amb els valors que vol transmetre. "Això no és una feina, és el que em fa créixer com a persona. I he hagut de posar la meva vida professional en pausa per poder estar amb la meva nena. La conciliació no és només un horari flexible, és una necessitat vital". I el relat es torna encara més dur quan parla dels reptes mèdics i emocionals que comporta tenir un infant amb diversitat funcional: ingressos hospitalaris, teràpies constants, i situacions de risc com l’agressió que va patir la seva filla fa dos anys en un centre especialitzat. "Això és el que la gent no veu: no són només horaris, són vides que depenen de tu. I has de poder estar allà sempre", explica amb una barreja de dolor i orgull.

L’Anna reivindica: conciliar no hauria de ser un luxe. Hauria de ser un dret per a totes les dones. La seva experiència evidencia que la desigualtat encara persisteix i que hi ha empreses que no entenen la complexitat de ser mare, qüestionant la capacitat de les dones per ser mares i professionals alhora. "Encara avui, moltes dones esperen tenir estabilitat laboral abans de tenir fills. És una lluita constant. Jo he hagut de renunciar a moltes coses, però he triat estar amb la meva filla. I no me’n penedeixo. Però això no hauria de ser una elecció: hauria de ser possible viure la maternitat i la professió amb dignitat".

Subscriu-te per seguir llegint