'Política és pedagogia', un pòdcast de reflexió des de Roses

Antoni Salamanca, consultor en formació i col·laborador de l'EMPORDÀ, publica des de fa prop d’un mes el pòdcast Política és pedagogia, que defineix com a pioner a Catalunya i que produeix Empordà TV. S’emet cada dimecres a les 22 h a Empordà TV i, un cop emès, també es difon en línia al canal de YouTube d’Empordà TV. El projecte ja va pel sisè capítol i l’objectiu és arribar als 24 episodis.

Salamanca explica que va impulsar el pòdcast després de detectar que, davant l’auge de l’extrema dreta, sovint es genera alarma social de forma retòrica i reactiva, mentre que no s’hi dedica prou esforç a una regeneració democràtica pendent. Des de la seva experiència en pedagogia social i activisme, considera que l’agitació i la propaganda no són suficients per frenar la reacció i adverteix que centrar-se només en narratives antifeixistes pot tenir un efecte crida.

En aquest marc, defensa que cal unir esforços i esmerçar més energies en la regeneració democràtica, en una millor redistribució de la riquesa i en una cobertura de protecció social més completa. També reclama més pedagogia i dispositius de participació ciutadana més sòlids, amb polítics a peu de carrer de manera continuada, i no només en període electoral. Entre els episodis ja emesos hi ha Marc de referència, Polarització Xarxes socials Com fer pedagogia i Crisi de valors. Els pròxims temes inclouen Participació ciutadana, Alienació i analfabetisme funcional, Joventut i desclassament i Societat líquida i pèrdua de vincles. A partir del quart capítol, el programa incorpora persones convidades referents en els seus àmbits perquè aportin la seva visió en relació amb cada tema.

El fil conductor del projecte és la idea que política i pedagogia són indestriables. Salamanca parteix d’una observació recurrent: quan els partits obtenen mals resultats electorals, sovint ho justifiquen amb frases com "no ens hem sabut explicar", "no ens hem explicat prou" o "no hem connectat amb les necessitats de la gent".

A partir d’aquí, planteja dues direccions complementàries: fer més pedagògica l’acció política i fer més política l’acció pedagògica. Per a la primera, considera imprescindibles dues condicions: concretar i facilitar. Concretar implica claredat, simplicitat i brevetat, evitant la verborrea i la retòrica. Facilitar vol dir estar al servei i ser accessible, posant a l’abast del ciutadà informacions, propostes i iniciatives, i reduint la dependència de webs, aplicacions i xarxes socials.

Per a la segona direcció, proposa més compromís i praxis social, una crítica compartida amb la gent i una pedagogia oberta més enllà de la comunitat educativa. Argumenta que el 80%-90% del que s’aprèn es produeix fora del sistema educatiu. Com a exemple, esmenta la "societat educadora" de Marta Mata, política i pedagoga, que el 1990 va impulsar des de Barcelona el concepte de ciutats educadores. Segons assenyala, a Catalunya, de 940 municipis, només 26 tenen experiències com ciutats educadores.

Com a referents d’una política accessible, cita l’expresident de l’Uruguai Pepe Mujica i l’actual presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum. I resumeix tres claus per acostar la política als ciutadans: presència (física i continuada, però també implicada, "present amb essència"), donar exemple (posar-se al servei de la gent i no del partit o d’interessos personals) i acompanyar, recuperant el sentit etimològic de pedagogia. Segons defensa, aquest acompanyament hauria d’ajudar els ciutadans a resoldre problemes a l’ajuntament o al Parlament, i convertiria els polítics en orientadors i mentors.

Finalment, situa com a referents Paulo Freire, autor de Política e pedagogia, i Rafael Campalans, autor de Política vol dir pedagogia i fundador de la Unió Socialista de Catalunya. També recorda, com a dada vinculada a l’Empordà, la figura del filòsof, polític i pedagog Joaquim Xirau, nascut a Figueres.