"Viure a l'Alt Empordà significa esperar tres vegades més per la valoració de la dependència"

Oriol Turró, professor de Psicologia a la Universitat de Girona i coneixedor de la realitat de l’atenció a l’envelliment és el director de la recentment creada Càtedra Envelliment i Salut per la Fundació Salut Empordà i la UdG. La Càtedra, diu, és un instrument més per divulgar els resultats de recerca en aquest àmbit perquè tinguin un impacte més elevat i, a més valora que ho fa, en part, des de Figueres.

Per què era necessari crear ara la Càtedra Envelliment i Salut i com pot aquesta càtedra millorar de manera concreta la qualitat de vida de la gent gran?

Els temes relacionats amb les persones grans els trobem cada vegada més presents als mitjans de comunicació, a les reunions de treball o fins i tot en contextos d’oci. Sovint venen precedits per una visió estereotipada i negativa de la vellesa i molt poques vegades incorporen la veu ni la visió de les mateixes persones grans al respecte. Aquesta proposta va, també, d’això, de fer visible l’invisible.

Personalment, què el va motivar a implicar-se en aquest projecte?

Fa molts anys que la meva dedicació professional gira entorn de l’atenció a les persones grans. Als inicis, des d’una perspectiva més assistencial, a l’Institut d’Assistència Sanitària de Girona, i aquests darrers anys amb una mirada més àmplia de tot el que representa l’envelliment a la Fundació Salut Empordà i a la Universitat de Girona. Tot i això, sempre he estat en un entorn de recerca i moltes vegades tens la percepció que costa que els nostres resultats arribin a tenir un impacte sobre els professionals, els polítics que prenen decisions o la societat en general. La Càtedra és un instrument més per fer arribar aquests resultats de recerca, perquè tinguin un impacte més elevat i, si a més ho fem amb un peu a Figueres, doncs encara millor!

Com neix l’aliança entre la Fundació Salut Empordà i la Universitat de Girona?

Des de l’any 2022 que estic vinculat d’una manera o altra a la Fundació Salut Empordà. En un primer moment, impulsant l’Institut de Recerca Glòria Compte, i més recentment desenvolupant projectes de recerca al voltant de les persones grans, juntament amb la Unitat de geriatria de l’Hospital d’Atenció Intermèdia Bernat Jaume, la Unitat de Treball social de la FSE i compartint espai a la Taula Comarcal pels Drets de les Persones Grans. Des de la UdG i amb el suport de l’equip de govern de la Universitat, vaig fer aquesta proposta a la direcció de la FSE el setembre de l’any passat. Una proposta que la direcció i el Patronat de l’entitat van donar suport des del principi perquè l’atenció de qualitat a les persones grans és una de les línies estratègiques de la FSE per als anys vinents.

Quins són els primers projectes concrets que voleu impulsar?

La creació d’una Càtedra com aquesta és un repte molt gran, en part perquè hi ha molts temes necessaris per abordar. Un dels pilars fonamentals és el treball entorn dels drets de les persones grans i la lluita contra la discriminació i el maltractament per raons d’edat. Aquesta és una línia en què ja estem treballant a nivell de recerca i compartim a escala territorial amb el Departament de Drets Socials i la Regió Sanitària Girona. Un altre repte marcat és obrir aquest espai a altres grups de recerca i entitats de l’entorn de la UdG i de fora, així com a professionals dels àmbits de la salut i social. Per això també esperem impulsar propostes formatives a Figueres, de caràcter universitari, vinculades a l’atenció a l’envelliment i la qualitat de vida de les persones grans.

L’envelliment de la població està en els seus màxims històrics. Quin és avui el repte més urgent pel que fa a l’envelliment a les comarques gironines?

A vegades el més urgent no és el més important en una visió general, però actualment hi ha una gran heterogeneïtat en l’accés i el tipus de serveis disponibles per a persones grans. Un element que difereix entre comarques i també entre territoris a nivell de Catalunya, però que a l’Alt Empordà, per exemple, fa que la disponibilitat de places residencials públiques sigui molt menor que en altres zones o que el temps que passa fins a la valoració de la dependència sigui 3 vegades superior. Un dels propòsits de la Càtedra és monitorar els serveis i les necessitats assistencials, sanitàries, socials i comunitàries per a l’atenció de les persones grans. És a dir, conèixer la realitat local i territorial per poder enfocar millor algunes de les línies de treball.

Un dels propòsits de la Càtedra és monitorar els serveis i les necessitats assistencials, sanitàries, socials i comunitàries per a l’atenció de les persones grans"

Oriol Turró

— Director de la Càtedra d'Envelliment i Salut

De quina manera es repensarà el model actual de cures i d’atenció a les persones grans?

La cura de les persones dependents, tinguin l’edat que tinguin, representa un impacte per la família, per l’entorn i la societat. Si l’actual situació demogràfica és un repte social majúscul, que ho és, en part és pel desajustament entre el model assistencial actual i la necessitat d’un abordatge més centrat en la persona. Un model on la persona tingui un paper central i, alhora, una corresponsabilitat en el seu envelliment, la seva assistència o el seu procés de final de vida. Actualment, les persones majors de 65 anys representen entorn el 20- 25% del total de la població i aquest volum de persones posarà al límit les vestidures del sistema actual. En aquest sentit, el projecte Ciutats amigables amb les persones grans existent a moltes ciutats catalanes i engegat a Girona l’any passat amb la direcció del nostre grup de recerca de la UdG és una via per repensar les ciutats. També, per què no, les comarques, amb una nova mirada, que inclou el suport d’una xarxa ja creada i que és coordinada a través de l’Organització Mundial de la Salut.

Com es pot millorar la coordinació entre salut i serveis socials?

A finals de l’any passat es va anunciar la creació de l’Agència integrada d’atenció social i sanitària per part de la Generalitat de Catalunya. Ara estan fent el marc legislatiu i caldrà dotar-la de pressupost. A partir d’aquí, entenem que es marcaran les línies estratègiques d’aquesta coordinació. Fins llavors, el treball s’està fent gràcies a un gran nombre de professionals que vetllen pel benestar de les persones, creant xarxes i taules sectorials i utilitzant els paraigües legals disponibles per treballar i compartir. Tot i això, encara hi ha molt marge de millora i no només entre serveis socials i sanitaris sinó entre els diferents dispositius assistencials. La tecnologia hi pot jugar un paper important si els juristes deixen espai a la interpretació.

Quin paper tindran les mateixes persones grans dins aquest projecte o com es pot empoderar les persones grans perquè facin sentir la seva veu?

Com diu sovint la metgessa geriatra Esther Celda, directora d’Atenció Intermèdia de la FSE, a les persones grans no les hem d’empoderar perquè ja tenen tot el poder, el que hem de fer és no treure’ls-hi! Al mes de juny, només a l’Alt Empordà, van sortir més de 7.000 persones en defensa dels drets de les persones grans, i aquest novembre passat, membres del Consell de la Gent Gran de l’Alt Empordà, entre altres representants, van presentar una proposta de resolució al Parlament de Catalunya per millorar les prestacions de la Llei de la Dependència. A més, fa poc s’ha creat una associació de Consells de la Gent Gran intercomarcal per tal d’unir esforços, i s’ha parlat amb ells perquè una persona representant pugui formar part del consell assessor de la Càtedra.

Com es pot fer arribar la recerca i el coneixement científic a la ciutadania?

No crec que hi hagi una única manera. La ciutadania és molt diversa i, per tant, les persones grans, també. És difícil que a tothom li interessi el mateix o que vulgui estar atent a les mateixes coses. Tot i així, hi ha uns temes com els drets i l’autonomia personal, la corresponsabilitat, les necessitats de millora de serveis, el debat sobre l’habitatge i les residències, etc. que cada vegada és més ric, mou més interessos (de tota mena i cal generar espais d’informació veraç i útil per a la població. Nosaltres, a la pàgina web de la Càtedra, hem obert un espai perquè la gent es pugui apuntar per fer comunitat, però no per rebre publicitat sinó per invitar-los a participar activament d’aquesta recerca i poder qüestionar i ser part dels resultats científics.

Quin canvi li agradaria veure d’aquí a 10 anys en l’atenció a l’envelliment?

El més bàsic i potser el més difícil és un canvi en el respecte a les persones grans. No pot ser que qui ens ha cuidat i fet arribar fins on som després passin a ser un problema quan ens necessiten. I això inclou a la família, però també a tots els que han pagat impostos perquè jo pogués anar a l’escola pública, tenir una carrera i treure’m un doctorat. Així doncs, m’agradaria veure un pensament menys individualista i més compartit, com a part d’un engranatge social necessari on les persones (de totes les edats i condicions) se situïn al centre com a tal, no només com a pacients, clients o usuaris.

Per altra banda, quin missatge donaria a les persones que veuen l’envelliment amb por o incertesa?

La veritat és que a vegades jo també em sento així! Jubilació? Pensió? Qui tindrà cura de mi si no em puc valdre per mi mateix? Ho podré pagar? Malauradament, la vida no és justa i no hi ha una vareta màgica que ens resolgui tots els problemes... i aquestes incerteses hi són i poden fer por. En aquest context, donaria principalment tres missatges. El primer és que envellir és un èxit social i personal que no tothom ha aconseguit. El segon, que els canvis associats a fer-se gran no tenen per què implicar abandonar-ho tot i animaria a continuar aportant i participant en aquells espais de la societat en què sigui possible, des de la comunitat de veïns, al barri, en associacions o entitats. I el tercer missatge seria dir-los que tenim uns grans serveis públics que s’han creat per la voluntat de la societat de voler viure millor, aquest objectiu no ha canviat i hem de vetllar perquè no siguin desmantellats. Finalment, també animo que la por no paralitzi la presa de decisions sobre un mateix. Perquè és important pensar com volem ser tractats en els processos assistencials, i per això cal identificar què és el més important per un mateix i com volem que això es vegi reflectit en l’atenció que rebem i en la cura fins al final de la vida.

Subscriu-te per seguir llegint