Ferran Pedret, president del grup parlamentari del PSC: "Oposar-se a la regularització d'immigrants no és bo ni per a la convivència ni per a la seguretat"

Autodefinit com a "socialista modern, però clàssic", Ferran Pedret (Barcelona, 1979) és diputat al Parlament de Catalunya en diverses legislatures i presideix el grup parlamentari del PSC des de l’agost de 2024. En aquesta entrevista a l’EMPORDÀ aborda els principals reptes que afecten l’Alt Empordà, les comarques gironines i Catalunya, des de la mobilitat fins a la lluita contra el tràfic de drogues, i analitza l’escenari polític amb un Govern sense pressupostos i l’auge de l’extrema dreta. Pedret defensa també la regularització extraordinària d’immigrants promoguda pel govern de Pedro Sánchez, en contraposició al que defensa el govern municipal de Figueres.

Un dels temes de candent actualitat és el que sovint es descriu com el "centralisme de Barcelona" a l’hora de prendre decisions que afecten tot Catalunya. Per exemple, en l’últim episodi de vent es van activar mesures de protecció i es va paralitzar l’activitat, tot i que a l’Empordà la incidència va ser baixa. Costa encara, des de la capital, veure què passa a 150 quilòmetres?

Crec que hem de separar dues qüestions diferents. La primera és que és veritat que des de Barcelona, segurament, encara costa copsar la realitat de tot el país, i amb tota la seva diversitat. I certament aquest és un fet que el govern de Salvador Illa està molt entestat de canviar. En aquest sentit, nosaltres parlem molt de la cohesió social del país, però també insistim que, perquè això sigui possible, hi ha d’haver cohesió territorial. Aquesta cohesió s’ha de construir amb mirada local, entenent què necessita cada punt del territori i adaptant-hi les polítiques, les infraestructures i els serveis, d’acord amb les diferents realitats i amb la voluntat de la ciutadania que hi viu. En definitiva, volem que cada persona que viu a Catalunya tingui les mateixes oportunitats, independentment de la família on hagi nascut o del lloc on hagi nascut o hagi decidit viure. Això vol dir garantir equipaments, infraestructures i serveis públics arreu del país.

I la segona?

La segona és que davant d'un avís del Servei Meteorològic de Catalunya, en què deia que el nivell de risc era de 6 sobre 6 a tot Catalunya, s’havia de ser prudent. Ignoro si davant d'alertes d'aquestes característiques és fàcil o difícil localitzar molt on es pot concretar el risc, i el cert és que vam tenir ratxes de més de 100 km per hora a gairebé tot Catalunya, en alguns punts arribant a 164 km/h. A més, hi ha hagut 85 persones ferides, 4 de greus i una persona que lamentablement ha perdut la vida. Què diríem ara si no s’hagués activat l’alerta i una ratxa de vent hagués provocat persones ferides en un punt on no s’hagués enviat l’alerta? Sé que tot això és difícil de calibrar i equilibrar i que mai plou al gust de tothom. Però davant d’un avís com aquest, quan els tècnics i tècniques et diuen que cal activar-lo, s’ha de fer. Tot està molt protocol·litzat: hi ha unes pautes que es van activant una darrere l’altra i que determinen en quin moment s’ha d’enviar l’alerta, on i com. I això s’ha seguit fil per randa. Òbviament, cap responsable polític vol aturar el país tot un dia, però si es va considerar necessari, entenc que es va prioritzar la seguretat de la ciutadania. Ja sé que hi ha indrets on diuen que no va bufar amb tanta intensitat o que no va bufar gens, però calia ser prudent.

Malgrat tot, la decisió va molestar a molts alcaldes de l’Empordà i comarques gironines.

Sí. En primer lloc, estic convençut que des del Departament d’Interior i des del Departament de Presidència s’ha parlat amb alcaldes de tots els colors polítics. I, en segon lloc, soc conscient, també, que hi ha hagut declaracions, per exemple les de l’alcalde de Figueres, en què s’han qüestionat l’enviament de l’avís i s’ha apuntat a una suposada visió centralista. A mi em sembla que la decisió no ha estat política, sinó basada en criteris tècnics. I si volem posar en dubte els criteris del Servei de Meteorologia de Catalunya, faríem bé, com a mínim, de tenir els mateixos coneixements que els seus professionals.

Abans parlava de cohesió territorial. A l’Empordà i a Girona tenim problemes amb la mobilitat: l’AP-7 cada cop més saturada, Rodalies acumula incidències diàriament… Com valoren des del seu grup parlamentari aquestes problemàtiques? Creu que aquesta situació acaba desgastant la gent?

Sens dubte, els problemes de mobilitat afecten la vida quotidiana de tothom, des dels estudiants que s'han de desplaçar per anar a classe fins a les persones que han d'acudir a una cita mèdica i les persones que per motius laborals s'han de desplaçar cada dia. I tot això genera un enuig enorme. Tenim un problema generalitzat d’obsolescència d’infraestructures. A Catalunya, pel dèficit d’inversió en manteniment i millores de la xarxa ferroviària, la situació és especialment acusada, i a més el país ha crescut demogràficament. Això obliga a posar al dia serveis públics, equipaments i infraestructures —també les de transport— per poder atendre la població actual i anticipar canvis en la seva distribució.

Falta més inversió?

S'està invertint més que mai a la xarxa ferroviària catalana: el Pla de Rodalies 2020-2030 ja ha executat el 77% del primer quinquenni, amb 2.666 milions d’euros invertits d’un total previst de 6.300 milions. Amb el nou acord per incrementar el manteniment —que permet sumar 1.700 milions d'euros més— arribem a uns 8.000 milions, destinats a infraestructura, estacions, accessibilitat, manteniment i material rodant, amb nous trens que començaran a arribar. Som conscients del malestar i l’enuig de la ciutadania, però cal que les obres puguin fer el seu efecte. I, en paral·lel, cal avançar cap als objectius europeus de traslladar el màxim possible el transport de mercaderies al ferrocarril: completar el corredor mediterrani el 2027, després d’anys de retard, ha d’ajudar, i també es poden impulsar altres polítiques per incentivar aquest canvi.

I a l’AP-7, quines millores plantegen?

Pel que fa a l’AP-7, en alguns punts s’està treballant per ampliar carrils, com a l’Ebre. No sé si aquí hi ha projectes en aquest sentit, però les persones expertes en mobilitat apunten que ampliar la capacitat d’una via que ja és d’alta capacitat pot ser una solució puntual, mentre que, estructuralment, cal anar desviant les mercaderies cap al ferrocarril.

Parlava de desviar mercaderies cap al ferrocarril. Tenint en compte que el túnel del Pertús aviat quedarà saturat, creu que el Govern hauria de desencallar la conversió d’ample ibèric a ample europeu del tram Vilamalla-Portbou, encara que ara la prioritat sigui Rodalies?

Que Rodalies sigui una prioritat no ha d'impedir que s'impulsin altres projectes. De fet, jo crec que tenim una oportunitat davant el reforçament que la Unió Europea està fent de tots els projectes que tenen a veure amb la seva autonomia estratègica, no només des del punt de vista de la defensa, sinó en general: hi ha una estratègia de reforçar tot el que suposi la capacitat de transportar mercaderies i persones, o també impulsar energia; ho exemplifica el projecte de connexió de l'hidrogen entre Barcelona i Marsella, que és estratègic. En aquest sentit, cal convèncer els francesos de la necessitat de la interconnexió en tots els aspectes de la península amb la resta d'Europa. Sabem perfectament que França ha posat històricament obstacles a qualsevol classe de connexió energètica, ferroviària i de qualsevol altre tipus. Jo crec que ara és un moment en què val la pena que des de l'àmbit europeu es convidi els Estats a ser més generosos i a connectar-se: és en benefici de tothom. Estic convençut que també de França.

Tornant a la política, sense pressupostos, fins a quin punt el Govern d’Illa pot impulsar la seva agenda?

Nosaltres preferim disposar d’una eina com són els pressupostos. Em sembla que no només és fonamental, sinó que, a més, seria força absurd desaprofitar l’oportunitat de fer-ne en un moment de cicle econòmic expansiu: l’economia catalana i la recaptació va bé i, per tant, podries incorporar de manera estructural molts nous recursos a aquests comptes. Per tant, inevitablement serien els pressupostos més socials que hi hagi hagut, perquè, senzillament, s’hi abocarien molts més recursos dels que ara estan disponibles. Ara bé, hi ha polítiques que no s'aturaran per la manca d’un pressupost. Obligarà a fer mans i mànigues, això sí, però hi ha una voluntat molt decidida d’impulsar accions en matèria d’habitatge, d’infraestructures, etc.

Si la negociació amb Junts, ERC i els Comuns continua encallada, quines conseqüències immediates preveu i quin compromís assumeix el seu grup per desbloquejar-la?

Nosaltres som moderadament optimistes perquè pensem que, amb els grups parlamentaris amb què vam subscriure acords d’investidura, ho vam fer de tal manera que aquests acords eren molt prolixos, molt detallats, i, per tant, per poder-los complir necessitem l’eina que suposen els pressupostos. En aquest sentit, les negociacions amb els Comuns ja estan en marxa i avancen a bon ritme. Jo crec que poden acabar bé. I les negociacions amb Esquerra encara no s’han obert, però s’estan complint acords que ERC havia posat com a condició necessària per començar la negociació pressupostària. Estic convençut que, quan es doni compliment a plena satisfacció dels nostres interlocutors d’aquests acords, serà raonablement fàcil abordar la negociació pressupostària, perquè les prioritats d’Esquerra Republicana i dels Comuns en matèria socioeconòmica, fiscal, etc., són bastant compatibles programàticament amb les del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Esquerra Republicana sempre posa el finançament sobre la taula.

Sí, però tenim el nou model de finançament, després de gairebé divuit anys amb l’anterior. Aquí, novament, cal demanar a Junts —i a altres formacions que tenen vot al Congrés— que no desaprofitem l’oportunitat. Estem parlant que, en el primer any de rendiment d’aquest nou model, es calculen 4.700 milions d’euros extra per a Catalunya. Això vol dir, si no m’erro, que tindrem entre un 12 i un 13% més de recursos respecte al que acostuma a tenir la Generalitat. És veritat que Junts diu: "Volem més". Fantàstic, demana més, però agafa el que tens sobre la taula, perquè és absurd perdre-ho pel desig de tenir-ne.

Creu que la proximitat de les eleccions municipals i la previsible irrupció d’Aliança Catalana condiciona molt el possible vot de Junts?

No ho sé. A mi em costa situar-me en el pensament estratègic de Junts en general i, per tant, no els ho sé dir. Sembla evident que l’aliança exerceix una pressió electoral sobre el flanc dret de Junts, però no sé si arriba a condicionar o no les seves posicions polítiques. Espero que no. Jo crec que la història europea recent ens ha ensenyat què passa quan la dreta tradicional cedeix davant de les noves extremes dretes: tendeix a ser superada. Per tant, espero que Junts sigui capaç de contenir aquest flanc.

En el darrer ple municipal de l’Ajuntament de Figueres, es va aprovar —a proposta de Junts— una reprovació de la regulació extraordinària d'immigrants impulsada pel govern de Pedro Sánchez, una iniciativa que no s’havia plantejat fins ara en cap altre consistori. Ho interpreta com un indici que Junts no té prou contingut el seu flanc dret?

Ignoro quin és el pensament de l’alcalde de Figueres al respecte. A nosaltres ens sembla que la regularització, en primer lloc, compta amb nombrosos precedents al llarg de la història democràtica d’Espanya. Ho han fet governs de tot color i signe i, en tots els casos anteriors, els efectes han estat positius des del punt de vista social i econòmic. A més a més, s’ha demostrat amb estudis recents que l’anterior procés de regularització no va produir cap efecte crida. Estem parlant de regularitzar persones que ja viuen aquí i que no tenen antecedents penals. És un exercici de realisme social. Són persones que, pel fet d’estar en situació administrativa irregular, treballen sovint de manera molt precària i estan sotmeses a tota mena d’abusos, no només laborals o d’explotació. Crec que és en benefici del conjunt de la societat —no només per la dignitat d’aquestes persones i famílies— que tinguin una situació administrativa regularitzada i, per tant, les mateixes obligacions que tots nosaltres, i que puguin exercir els drets que els reconeix la Llei orgànica de drets i llibertats dels estrangers a Espanya, que és, en definitiva, del que estem parlant. Comptar amb una bossa de centenars de milers de persones que viuen pràcticament en la clandestinitat, obligades a sobreviure en l’economia submergida, no és bo ni per a la convivència, ni per a la seguretat, ni per a la dignitat d’aquestes persones.

"No estem gens d’acord amb els discursos que tendeixen a criminalitzar tot un col·lectiu de persones"

Cada cop hi ha més discursos polítics que associen la immigració o determinats col·lectius amb la delinqüència.

No estem gens d’acord amb els discursos que tendeixen a criminalitzar tot un col·lectiu de persones. Una persona pot ser responsable del que ha fet i, en circumstàncies molt, molt excepcionals, pot arribar a ser responsable del que ha dit, si ha injuriat o calumniat. Però no es pot fer responsable, pel comportament d’una persona o de deu, totes les persones que s’hi assemblen. És un discurs que alguns estan intentant explotar electoralment, possiblement amb cert èxit, però que és reprovable, mesquí i que té conseqüències socials molt negatives.

El preocupa que aquest discurs estigui calant, sobretot, entre la gent més jove?

Sí, hi ha un fenomen, que és el de l’ascens de les doctrines de l’extrema dreta entre la gent jove, especialment entre els nois, però també, més recentment, comença a quallar entre les noies. És un fenomen preocupant, certament. A més, molt sovint la porta d’entrada als discursos de l’extrema dreta és una mena de neomasclisme que circula per les xarxes i, a partir d’aquí, s’enganxen a altres discursos de la dreta, com ara els ultraliberals, els cripto, els contra els immigrants, els contra els progres, etc. Això, ara mateix, està situat al voltant d’un terç de la gent jove. Però hi ha dos terços que no pensen així, i aquí hi veig esperança. He vist molts joves sortint a manifestar-se en solidaritat amb Palestina, per l’educació pública, per un conjunt de causes socials i contra el racisme i el feixisme. Crec que, escoltant les seves preocupacions, hem de poder trobar la resposta per combatre aquest fenomen. Per tant, crec que, en primer lloc, calen bones polítiques públiques que vagin erradicant les causes dels malestars socials sobre els quals vol cavalcar l’extrema dreta, però també cal no cedir en absolut en els principis, les conviccions i els discursos. Per això abans advertia que un dels riscos de l’emergència d’aquestes extremes dretes és que contaminin i desplacin el discurs de les dretes tradicionals, perquè aleshores sí que tenim un problema.

I el fenomen d’Aliança Catalana?

Em preocupa. Em preocupa, com em preocupa el fenomen de Vox, el del Front Nacional, el dels Fratelli d'Italia, el de l’Alternativa per Alemanya, el de Geert Wilders, etc. Perquè els que tenim aquí, encara que es presentin com a patriòtiques, són les franquícies locals dels grans interessos financers internacionals. Tots aquests que parlen sempre en nom del ciutadà corrent, de la persona normal, després, quan han de fer polítiques, les acaben fent en contra d’aquest mateix ciutadà corrent. Ho estem veient amb Donald Trump als Estats Units: sobre els vots de l’antiga classe treballadora blanca va edificar la seva segona victòria en unes eleccions presidencials, però posteriorment ha traït immediatament aquesta gent i està immers en un procés de demolició de la democràcia als Estats Units i de captura autocràtica del poder. Ho estem veient també amb Milei, a l’Argentina. No sé si som conscients del que fan quan toquen poder: la reforma laboral que està impulsant Milei significa avançar cap a jornades de fins a 12 hores diàries i fins i tot que et puguin pagar el salari amb menjar. Sembla, francament, el Manchester del segle XIX. No sé si això és el que volem. Per tant, totes aquestes franquícies locals que ens volen “salvar”, que volen salvar Catalunya, volen salvar la pàtria o, alguns, fins i tot "l'ànima", el que acaben fent després és servir els interessos dels més rics i poderosos. És el que hem fet sempre, històricament, i és el que fem ara. I, a més a més, molt patriotes, però després sempre la genuflexió davant del capitalista estranger. Ja ho hem vist aquí també. Hi va haver una trobada d’empresaris amb Aliança, però jo crec que ja han donat pistes de per on van. I, d'altra banda, hi sumes que és partidària del genocidi a Palestina, etcètera: si és que té totes les virtuts morals.

Nombroses veus adverteixen, des de fa uns anys, que una part de l’ascens de l’extrema dreta s’explica perquè l’esquerra ha desatès, en part, les classes treballadores tradicionals —els "obrers de Manchester", a qui ara es referia— mentre posava més el focus en agendes com l’ecologisme o el feminisme. Comparteix aquesta diagnosi?

A veure, d’entrada, jo, que soc un socialista clàssic —modern, però clàssic— penso que la qüestió central continua sent la contradicció entre capital i treball. La qüestió central són les condicions materials de vida de la gent. I això no és incompatible, en absolut, amb qüestions que han anat sorgint i que són molt necessàries de debatre, com la sostenibilitat ambiental, el feminisme, la igualtat entre homes i dones o altres debats que han aparegut. El que passa és que, òbviament, cal que projectes com el nostre, com el del Partit dels Socialistes, estiguin basats en la representació de les classes populars i treballadores i, per tant, que les polítiques que fem hi responguin. Fixin-se en allò que ha estat centrat el govern de Salvador Illa o el govern de Pedro Sánchez: ingrés mínim vital, salari mínim interprofessional, habitatge, reforma laboral… És a dir, qüestions vinculades al que és material. I, en canvi, és més aviat la dreta i l’extrema dreta qui està amb el que ells mateixos en deien les "guerritas culturales". Estan ells amb això, no pas nosaltres. Nosaltres estem a fer progressar les condicions materials de la gent. Ara, de tothom. Nosaltres no distingirem en funció de l’aspecte que tingui la gent. Si algú és aquí, viu aquí, treballa, exerceix drets i compleix obligacions, ha de poder accedir als serveis públics en els termes que determini la llei. El contrari és discriminatori i és contraproduent, des del punt de vista social, des del punt de vista de la convivència i també de la seguretat.

Tenint en compte l’envelliment demogràfic, és evident que l’economia catalana necessita immigració. En una comarca com l’Alt Empordà, però, amb poc teixit industrial i molta ocupació en serveis i agricultura, aquesta dependència pot créixer i alimentar discursos de rebuig. Creu que un canvi de model productiu, amb més indústria i feines de valor afegit, ajudaria a reduir-ho?

L’objectiu de tenir una economia amb un mix més equilibrat és un objectiu que el Govern de la Generalitat no només comparteix, sinó que intenta promoure arreu. I, de fet, intenta, a més, que això es combini també amb més equilibri territorial. En aquest sentit, s’impulsen inversions molt importants en diferents indrets del país. Avui en dia, els polígons industrials amb més capacitat d’acollir noves inversions no es troben, justament, a l’àrea metropolitana de Barcelona, sinó a la demarcació de Lleida o Tarragona. En aquest sentit, també, les polítiques del govern d’Espanya pel que fa al mercat energètic van en aquesta línia. Nosaltres som bastant competitius en matèria de costos de l’energia i, per tant, podem atreure inversions. Això ha estat gràcies a l’excepció ibèrica, allò que alguns deien "el timo ibérico". Per tant, hi ha bones oportunitats, també en tot aquest procés europeu de reforçar l’autonomia estratègica per reindustrialitzar. La indústria té l’avantatge de generar llocs de treball normalment més estables, amb bons convenis i bones condicions salarials i laborals en general. El reforçament de la indústria és, sens dubte, un objectiu.

Una altra qüestió que Junts i Aliança insisteixen en posar a l’agenda política del país és la multireincidència. Després de l’aprovació de la llei contra la multireincidència amb el suport dels socialistes, com creu que s’ha de combatre aquest fenomen més enllà del que preveu la nova norma?

Hi ha diversos fronts oberts per abordar el problema. Un és la llei contra la multireincidència, que, per exemple, reclamava Junts. Però també hi ha alcaldes de diversos colors polítics, entre ells alguns socialistes, que demanen reforçar determinats tipus penals o, fins i tot, crear-ne algun de nou per evitar que una mateixa persona acumuli tants antecedents i delictes sense que això tingui una conseqüència clara. Per tant, sí que hi ha hagut un increment de les penes, però calen més mesures.

Per exemple?

Entre altres accions, cal reforçar les places i les unitats judicials a Catalunya, i disposar de més jutges i jutgesses, i també de més fiscals. En aquest sentit, tenim dues bones notícies. La primera és que el Govern de Catalunya i el Govern d'Espanya han acordat que, de les més de 500 places que es crearan al conjunt d'Espanya, 91 vagin a parar a Catalunya. I la segona és que el Govern d'Espanya i Esquerra Republicana han acordat la incorporació de 90 jutges més. Per tant, estem parlant d’un total de 181 jutges. És l’increment més significatiu que s’ha fet en molt de temps. Cal pensar que, en la dècada anterior, es van incrementar 65 places, és a dir, 6,5 cada any, i aquí, en dos anys, seran 181 places. És, per tant, un increment bastant significatiu. Però no és només una qüestió de sumar jutjats o jutges, sinó també d’agilitzar els procediments. En aquest sentit, totes les reformes judicials que està impulsant Fèlix Bolaños i el govern socialista d’Espanya pensem que són bones, que són positives.

"No té sentit que Junts, havent impulsat la llei de la multireincidència, bloquegi la llei de reforma de l'accés a la justícia"

Com la reforma de l'accés a la justícia.

Sí, i aquí interpel·lem Junts, que havent impulsat la llei de la multireincidència, no té sentit que ens deixi coixos en un altre sentit, bloquejant la llei de reforma de l’accés a la justícia. Cal pensar que aquesta norma que facilitaria la incorporació de 2.500 noves places judicials al conjunt d’Espanya i, per tant, també moltes a Catalunya. Per això, demano des d’aquí que Junts faci una reflexió i permeti reformar l’accés a la justícia.

A l’Alt Empordà hi ha un problema de manca d’estabilitat als jutjats: molts jutges hi arriben perquè és la seva primera destinació, però quan obtenen una altra plaça marxen i es torna a començar de zero. Què creu que es pot fer per retenir talent i donar continuïtat als equips judicials del territori?

Sé que des del Departament de Justícia i des del Ministeri fa temps que hi ha una interlocució oberta per abordar aquesta problemàtica. I no em refereixo només a la que afecta Figueres, sinó a una qüestió que té incidència a tot Catalunya: l’elevada rotació de jutges i magistrats, un problema que potser té a veure amb aspectes retributius. El cost de la vida aquí és més elevat que en altres indrets i, per tant, pot ser temptador que, amb el mateix sou, es pugui prestar el servei en un altre lloc on el salari rendeix més.

Què cal fer, doncs?

Sabent que tenim l’Escola Judicial, i que la tenim a Catalunya, jo crec que hem d’aconseguir que aquest període de formació que es passa aquí acabi generant un vincle, un vincle humà amb Catalunya. Si la gent s’hi instal·la, si forma família aquí, si hi té les seves arrels, és més fàcil, potser, que hi romanguin. Però, en fi, segur que les dificultats que trobem amb això les sabrem superar. En tot cas, jo crec que una bona part té a veure amb la qüestió retributiva.

Subscriu-te per seguir llegint