Aniol Blavi: "El meu pare em va donar un ronyó quan tenia 14 anys i vaig recuperar l'energia de cop"

L’Aniol Blavi, de 17 anys, en tenia 14 quan una analítica rutinària va revelar que els ronyons s’estaven deteriorant, sense que se’n conegués la causa. "No em vaig adonar que estava malalt", explica. La detecció, que va ser gairebé casual, va iniciar un procés llarg i complex per localitzar un donant, que va implicar tota la família.

"No em sentia malalt"

L’Aniol havia nascut prematur, amb molt poc pes, i per això el tenien controlat mèdicament des de petit. "A les analítiques sempre sortia alterat un valor, però ell no tenia cap simptomatologia", recorda el pare, Lluís Blavi. "Si no s’hagués donat aquesta coincidència, segurament hauria acabat amb una insuficiència renal greu, i possiblement el trasplantament no s’hauria pogut fer amb aquesta preparació".

"El benefici del donant viu és que la viabilitat de l’òrgan és molt més bona", diu el pare de l’Aniol, Lluís Blavi

Estudiar compatibilitats

Els metges van començar a estudiar la compatibilitat amb els pares. La mare també era compatible, però es va detectar una alteració genètica que podria afectar el ronyó trasplantat en el futur. Finalment, es va decidir que el pare seria el donant. "Jo ja tenia més de cinquanta-cinc anys, i no és habitual que un adult d’aquesta edat doni un ronyó a un pacient pediàtric. Però després de moltes proves i comitès mèdics, vam veure que era la millor opció", relata. "El benefici del donant viu és que la viabilitat de l’òrgan és molt més bona i, normalment, més llarga amb el temps i al final es va decidir que fos jo perquè sabien que era un ronyó sa".

Procés llarg

El procés va ser llarg: gairebé tres anys de visites a l’hospital, analítiques, estudis genètics i consultes amb especialistes. "Va ser un període d’incertesa, però també de confiança en els metges i en el que havíem de fer", recorda el pare. "El juliol i l’agost del 2023 ja vam veure que la cosa havia empitjorat prou i vam decidir que encara teníem temps per fer-ho de manera programada".

Finalment, el fet que els pares siguin infermers –tots dos treballen a l’Hospital de Figueres– també va influir a prendre la decisió. "Això ens va donar més eines. Saps què vol dir quedar connectat a una màquina tres cops per setmana, amb totes les complicacions que això comporta. Si ho podia evitar des del minut zero, perfecte" recalquen els pares. La mare, Sandra Casademont, un cop tots dos van entrar al quiròfan, va ser qui va patir més nervis, però "vaig confiar que tot aniria bé i seria ràpid".

Com a donant, en Lluís va haver de passar també per un procés legal. "Vaig haver d’anar davant d’un jutge i declarar que no hi havia cap mena d’interès econòmic, que era una donació voluntària. Hi ha tot un procediment que has de seguir. És una decisió lliure que has de prendre, i no t’has de sentir obligat a fer-ho". El trasplantament es va programar a l’Hospital Vall d’Hebron el 5 d’octubre de 2023. "Va ser menys invasiu gràcies a la cirurgia laparoscòpica assistida per robot. Jo vaig estar només tres dies a l’hospital i ell deu dies, amb molt de control, però tot va anar molt bé", explica el pare.

Ràpida recuperació

El ronyó del pare es va col·locar a l’abdomen del fill, mentre que els dos ronyons originals de l’Aniol van quedar inactius. "El resultat és que ara tinc un ronyó que funciona perfectament", diu. La recuperació va ser ràpida. "Abans em notava més cansat i em costava concentrar-me, però no ho atribuïa a la malaltia. Després del trasplantament l’energia va aparèixer de cop", explica. Tot i la necessitat de medicació crònica per evitar el rebuig, la seva vida quotidiana ha tornat a la normalitat: estudia, fa esport i comparteix moments amb la família sense restriccions significatives. "Només cal seguir la medicació de per vida i tenir cura de no fer-se mal a la zona abdominal" recalca el pare.

En Lluís també ha recuperat la seva rutina sense limitacions des del primer moment. "No vaig perdre res. La meva salut continua igual i tinc controls anuals. Però el que vaig guanyar és veure el meu fill amb un ronyó que funciona i una vida normal al davant". Més enllà de la història familiar, l’Aniol i el seu pare volen transmetre un missatge de conscienciació sobre la donació d’òrgans. "No t’has d’espantar. La qualitat de vida després del trasplantament és molt millor. Pots fer pràcticament de tot", diu el jove, que només ha d’evitar certs esports d’impacte. El pare ho té clar: "Si estàs sa i pots ser donant, no et crea cap prejudici i la qualitat de vida que li dones a l’altra persona compensa més que qualsevol altra cosa. I si ho fas voluntàriament, amb tota la informació i sense pressió, és un gest que canvia vides. La limitació del donant viu és que només pots donar ronyó i fetge".

Pare i fill subratllen la importància de deixar constància de la voluntat de ser donant com un acte d'amor

Voluntat de ser donant

També subratllen la importància de deixar constància de la voluntat de ser donant. "Si ho deixes escrit, facilites molt la decisió a la família quan mor una persona. No cal esperar una emergència ni sentir pressió en moments difícils, quan el personal mèdic t’ho pregunta". L’Aniol destaca com la seva experiència ha sensibilitzat els companys de classe, a l’institut de Vilafant, on estudia, i la seva comunitat. "Si es parla d’aquest tema des de petits, es normalitza. No és un tabú. Així, altres joves poden entendre la importància de la donació i de tenir cura de la salut des del principi".

Sobre el procés que ha viscut, l’Aniol ho té clar: "T’adaptes", reflexiona. "Al principi penses 'per què?', però després acceptes que no hi ha una altra manera de fer-ho. Hi ha gent que mai troba un donant compatible, d’aquí la importància de sensibilitzar la gent", conclouen pare i fill.

Subscriu-te per seguir llegint