"Només vull ser tractat com una persona": dos anys sense llar i vuit mesos esperant l'empadronament social a Figueres

En Mohamed fa vuit mesos que espera un empadronament social. Vuit mesos atrapat en un buit administratiu que li impedeix arreglar els papers de l’atur. Té 53 anys. És petit de cos. Va abrigat amb moltes capes de roba, com si intentés construir un refugi amb allò que té a l’abast. La seva veu és serena, però reivindicativa. «Al carrer no vius. Sobrevius.». Porta en situació de sensellarisme gairebé dos anys.

Ens trobem amb ell mentre acompanyem els voluntaris en la sortida nocturna que la Creu Roja Figueres-L’Escala- La Jonquera fa per oferir acompanyament a les persones sense llar un cop per setmana a la nit quan la ciutat s'apaga. Va carregat amb una motxilla i una bossa. Rep el lot d’aliments i un got de caldo calent que reparteix l'entitat. L’agafa amb les dues mans, buscant escalfor. Abans, diu, la seva vida era una altra. Vivia a Madrid amb la seva dona. Per problemes personals, va decidir venir a Figueres buscant estabilitat. Aquí va trobar feina en una empresa. «Vaig ser l’últim a entrar i el primer a sortir. Sol passar», explica. Sense feina, sense ingressos i sense padró, tot es va començar a enfonsar.

Sense padró la vida no avança

Abans de dormir al carrer, havia viscut en una habitació a Figueres. Quan va anar a empadronar-se a l’ajuntament, no ho va poder fer: era un pis ocupat. Aquell intent fallit va marcar un punt d’inflexió. Li han robat tot, explica, i des del servei de Càritas l’atenen i han aconseguit tramitar-li la targeta sanitària. Però l’empadronament social continua encallat. I sense padró, la seva vida no pot avançar. No pot cobrar l’atur. No pot regularitzar la seva situació. No pot sortir del carrer. «Només demano que em tractin com una persona».

El carrer no dona marge. El fred d’aquestes nits de desembre és especialment dur per a un cos com el d'en Mohamed.

Però la vida al carrer no ho permet. No pot anar a dormir quan vol. No pot aixecar-se amb dignitat per anar a una entrevista de feina. El carrer no dona marge. El fred d’aquestes nits de desembre és especialment dur per a un cos com el seu. Quan les temperatures baixen, la supervivència esdevé física. «Quan fa tant fred, és horrible». Pensa en veu alta: «Tant de bo tingués una autocaravana. Tot seria diferent. A les tres de la matinada, el fred és tan intens que no puc ni encendre un cigarret. Els dits no responen". En Mohamed no demana caritat. Demana drets. Quan la ciutat dorm, ell continua esperant.