Figueres de nit: les vides invisibles que lluiten contra el fred i l’oblit

Un dimecres de desembre, la nit s’imposa a Figueres. Els carrers estan buits, però no tots dormen. Entre el silenci i el fred, hi ha persones que lluiten només per mantenir-se calentes i vives. Els ulls dels voluntaris de la Creu Roja recorren bancs, cantonades i portals. La ciutat prefereix ignorar històries com la d'en Hammou, de 64 anys. Ha treballat tota la vida i, ara, la vida li ha girat l’esquena. Viu al carrer i se sent abandonat. Ell és una de les persones que atén la Creu Roja Figueres-L’Escala- La Jonquera durant la sortida nocturna de la Unitat d’Emergència Social per atendre persones sense llar. Acompanyar els voluntaris en aquesta tasca essencial és constatar que, mentre la ciutat dorm, hi ha cada cop més persones que lluiten perquè el cos no es rendeixi. El fred i el carrer són implacables.

L'assistència s'intensifica

Per això l’entitat intensifica pel fred la seva assistència a persones en situació de carrer. Al local ja està tot a punt per sortir a fer la ruta: un grup de voluntaris, i tècnics del programa de sensellarisme preparen les bosses d’aliments. Ofereixen suport bàsic, acompanyament, atenció social, materials d’higiene, aliments i companyia. Una xarxa d’ajuda directa que porta calor, dignitat i esperança allà on més falta.

Pugem en un dels dos cotxes: un recorrerà els afores i l’altre el centre. El vehicle avança lent pels carrers mig buits. Figueres comença a callar.

La primera parada és una plaça propera a la zona de Creu de la Mà: dos bancs i algunes persones assegudes, esperant que la nit avanci per buscar un portal on dormir, un lloc mínimament resguardat del fred. Allà parlem amb en Hammou, de 64 anys. És d’origen marroquí, però Figueres és casa seva. «És el meu món», diu. Hi ha treballat durant 36 anys. Però la vida, explica, no sempre segueix una línia recta. Va tenir problemes, va entrar a la presó, i a la sortida es va trobar sense papers. Ara dorm al carrer, habitualment a prop del barri de la Marca de l’Ham. És a un pas de la jubilació, però treballar tota una vida no li ha servit de res. Demana ajuda per recuperar la documentació i explica que se sent abandonat.

A la mateixa plaça hi ha en Karim, de 52 anys. Va arribar a Figueres amb 28 i la vida el va portar al carrer. Des de fa massa temps, el seu dia a dia consisteix a caminar sense rumb. No li agrada el bullici, assegura: «No busco soroll ni conflictes. M’agrada respectar la vida». En Karim és pura resiliència: «M’encanta la meva vida. Ningú m’espera i jo no espero ningú», diu amb un somriure ample. No hi ha queixa ni dramatitme en la seva veu, només acceptació. Tots dos, en Hammou i en Karim reben la bossa d’aliments i agafen roba d’abrigar: guants, gorros i sacs de dormir. El fred és l’única cosa de la qual tots es queixen, sense excepció. Però el que més agraeixen no cap dins la bossa: algú que els escolti sense presses i que els miri als ulls.

Abans de marxar, tots dos tasten el got de caldo calent que la Creu Roja porta dins un termo. Hi ha gestos que cuiden mentre el carrer roba el futur de les persones que hi sobreviuen. En Karim promet que passarà pel local de la Creu Roja.

Assistència directa

Alex Martínez, psicòleg que ofereix l’atenció integral a persones sense llar des de la seu a Figueres explica que «si aconseguim que vinguin a l’oficina, encetem un pla personal d’intervenció on mirem d’oferirlos un suport integral en múltiples dimensions». Per exemple ofereixen material, ajuda en gestió de tràmits, informació d’entitats que els poden ajudar, acompanyament emocional i psicològic, ja que necessiten que algú els escolti i empatitzi amb la seva situació, acompanyant-los en una realitat que per a la majoria és molt dura. També orientació laboral en cas de tenir una situació administrativa regularitzada perquè disposen de convenis amb algunes empreses de la zona, acompanyament a recursos si no disposen de mitjans per a fer-ho, per exemple si han d’anar a l’hospital i no poden caminar, els passen a buscar i els acompanyen amb el seu vehicle. Després «el seguiment posterior depèn molt de cada usuari», apunta.

177 persones ateses des de febrer

A Figueres, concretament, des del mes de febrer, quan es van iniciar les sortides regulars cada dimecres, el programa ha atès 177 persones diferents, amb un total de 522 intervencions. Abans d’acabar l’any, aquestes xifres arribaran probablement a prop de 190 persones i gairebé 580 atencions. Les dades creixen especialment entre mitjans d’octubre i mitjans d’abril, «ja que quan ve la temporada de calor moltes persones es desplacen a localitats costaneres per treballar càmpings o a la collita de diferents fruites de temporada». En canvi, quan el fred s’intensifica torna la supervivència més dura als carrers de la ciutat.

Darrere de cada número hi ha un nom i una història. El perfil és divers: aproximadament la meitat són persones d’aquí, sovint amb patologia dual: salut mental i consum, i l’altra meitat són persones estrangeres amb realitats molt diferents. Hi ha persones cronificades, però també joves indocumentats amb ganes de treballar, persones de pas cap a la frontera, o persones amb residència legal que han perdut una feina precària i, amb ella, el lloguer. La línia que separa tenir-ho tot i perdre-ho gairebé tot és molt més fina del que ens agradaria creure. No és assistencialisme. És presència continuada. És poder dir a aquestes persones: no estàs sol.

A mesura que avancem amb la ruta i parlem amb cada persona, és cada cop més clar com la vida pot portar-te a un carreró sense sortida. No sempre és una sola decisió, ni un error concret. Sovint és una suma de caigudes petites, i de batalles invisibles: Les addiccions. Els deliris. Les ferides mentals que no es veuen però pesen. Cada persona que trobem lluita contra algun monstre. Alguns tenen nom i un diagnòstic; d’altres no. Però tot això condiciona la manera de viure, de confiar, de demanar ajuda i, fins i tot, de rebutjar-la. Al carrer, el mal es cronifica.

Els joves, cada cop més presents

Darrere de cada persona ajaguda en un banc hi ha una lluita: Ningú escull viure així, però molts acaben quedant-s’hi atrapats. «Els joves són cada cop més presents a les sortides que fem», recalca una de les voluntàries. En molts casos, quan fan divuit anys són expulsats dels centres de menors. De cop, el sistema que els protegia desapareix. «Se’ls proposa un pla de treball, una via d’inserció, però no tots hi encaixen».

Però el sensellarisme no és només dormir a la intempèrie. Té moltes cares, moltes formes de precarietat que sovint passen desapercebudes. Enmig d’una crisi social i d’habitatge ferotge, també són persones sense llar aquelles que viuen ocupant un habitatge, en habitacions rellogades, en infrahabitatges o en condicions indignes. Persones que tenen quatre parets, però no tenen seguretat, ni estabilitat, ni futur. El sensellarisme ja no és una excepció, s’ha convertit en una conseqüència directa del món que construim. Avancem i la ciutat sembla buida. Però no ho és. Sota portals, ponts, bancs i locals s’amaguen històries complexes.

Al costat d’un supermercat un home en la cinquantena d’origen alemany, parla de la seva vida. Assegura que aviat deixarà Figueres, però setmana rere setmana, se’l troba al mateix lloc. El temps no transcorre per ell al ritme de la majoria. Prop de l’estació de trens, Creu Roja atén un jove del Senegal, expulsat de França que es prepara per a la que serà la seva primera nit al ras i a dos transeünts que volen agafar l’endemà el tren cap a Barcelona a buscar feina. Estan sense diners ni lloc on dormir. Tots demanen si existeix un recurs residencial a Figueres però només li poden donar menjar, guants, calor temporal.

La impotència és palpable: Sabem que els recursos no arriben a tothom. «Les persones que viuen al carrer sovint busquen intimitat i un espai segur. Són massa visibles però no prou vistes», recorden des de Creu Roja. Es veuen obligades a resistir la nit sense res més que l’ajuda d’uns i altres, però sobretot del que siguin capaços de suportar ja que el cos al carrer es deteriora enormement.

La ruta es tanca amb el sentiment que la humanitat es mesura en petites accions i són les que mantenen la dignitat de les persones viva.