“A secundària es nota clarament com els discursos de l’extrema dreta han calat entre la joventut”

El projecte Canvia el Conte va néixer de la necessitat de transformar narratives tradicionals en eines d'apoderament i sensibilització. Recentment s'ha presentat el vídeo Peter Pan, un exemple de com aquestes narracions poden abordar temes delicats com els abusos sexuals, utilitzant la força del relat per ajudar les joves a identificar i parlar sobre les seves experiències. L'impacte emocional que aquests projectes generen, tant en les participants com en les audiències, és immens. Canvia el Conte no només és un projecte educatiu, sinó un espai de transformació social que busca empoderar les noves generacions i obrir converses que han estat silenciades durant massa temps. Ho explica la sociòloga Cristina Vila Peñuelas que presentarà a Figueres aquest material l'any vinent.

Com neix el projecte Canvia el conte i què li mou a impulsar projectes tan potents i sensibles com aquest?

Vaig començar amb el projecte Igualtat Creativa, però amb el temps Canvia el Conte va agafar identitat pròpia. Des d’Igualtat Creativa fem plans d’igualtat, treballem la coeducació i impartim formació sobre igualtat i prevenció de violències masclistes a personal d’administracions públiques, professorat, infants, adolescents, famílies i altres agents educatius. A Canvia el Conte, en canvi, partim dels contes clàssics per qüestionar els relats que ens han socialitzat. Sempre comencem amb un vídeo de sensibilització i, a partir d’aquí, desenvolupem materials didàctics, exposicions i, més recentment, també propostes escèniques vinculades a cada peça. Hem treballat La Caputxeta, Nosaltres també podem volar —amb la participació de noies autistes—, Homes que estimen, La Bella i la Bèstia… i aviat estrenarem Blancaneus per parlar de la pressió estètica i La Sirena per abordar l’educació sexual. La voluntat és anar construint, a poc a poc, tot aquest univers de relats revisats. Peter Pan és l’últim vídeo que hem publicat, i és especialment emocionant veure com els materials arriben a les aules, com els fan servir criatures i adolescents, com obren converses que moltes vegades han sigut tabú com els abusos sexuals. Jo penso sovint que tant de bo, quan era petita, algú m’hagués pogut dir: "Això que t’està passant és violència". Si avui una criatura pot reconèixer un abús, posar-li nom, veure’s reflectida en un vídeo i trobar espais per parlar-ne, això és immensament potent. I, personalment, és la part més gratificant de tot el projecte. 

Quin és la història que hi ha darrere de Peter Pan.

El nou vídeo neix d’un cas real. Diverses exalumnes de l’Aula Municipal de Teatre de Lleida van denunciar els abusos sexuals que havien patit durant l’adolescència per part de dos professors. Tot i que alguns fets estaven prescrits, les noves denúncies han permès reobrir el cas. Amb Peter Pan hem volgut mostrar com opera l’abús quan qui el perpetra és una figura admirada, carismàtica i amb poder dins d’un espai educatiu. Com es construeix en la confusió, en la dependència emocional, en el desig de ser reconeguda i en aquests silencis que pesen tant quan ets jove i no tens les paraules per descriure allò que t’està passant. Les actrius del vídeo són les mateixes joves que van patir els abusos —les nostres “nenes perdudes”—, i a la peça s’hi veuen els seus dubtes, les rialles nervioses, l’emoció i el procés d’intentar entendre què van viure. El guió el va crear l’Àngel Pérez Ordóñez, un actor que vam conèixer als inicis de Cambia el cuento i sense el qual els nostres vídeos no serien el que són. Va saber donar forma narrativa a una experiència tan delicada i transformar-la en un relat simbòlic que permet parlar d’abús sense revictimitzar. En el vídeo, Pere, el professor, es converteix en aquest Peter Pan que diu “ets la meva Campaneta” a més d’una alumna; un personatge que es presenta com algú lliure, creatiu i encantador, mentre creua límits que mai no s’haurien de creuar.

Com va ser el procés de gravació?.

Va ser un procés intens i molt delicat. Vam comptar amb l’Elisenda Pascual, psicòloga, que va acompanyar les noies durant tot el dia per sostenir el que pogués emergir. Primer va fer una sessió prèvia amb elles per preparar emocionalment el que implicaria la gravació, i després va ser present a cada moment del rodatge. Cal tenir en compte que, per enregistrar el vídeo, vam fer fins a vuit passades de la mateixa escena, i això volia dir tornar a entrar, una vegada i una altra, en situacions que elles havien viscut realment. Era inevitable que apareguessin records, tensions i emocions molt fortes. També ens preocupava la reacció del públic —que no sap mai de què va la història fins que la veu—, per si algú es podia desestabilitzar. La presència de l’Elisenda ens va donar una seguretat enorme i va permetre que tothom se sentís sostingut. Ara el vídeo ja s’ha presentat, i el següent pas és crear materials didàctics, fer col·loquis amb elles i organitzar tallers. L’objectiu és que criatures i adolescents puguin identificar els diferents tipus d’abusos que es poden donar en contextos educatius o artístics, especialment aquells que es camuflen sota la figura del “mestre brillant” o del “mentor admirat”. El vídeo és dur, però necessari. I tot el procés va ser possible perquè elles, amb una valentia enorme, van decidir transformar el dolor en una eina col·lectiva de prevenció. 

Podríem dir que va iniciar la teva activitat a Figueres?

Sí, vaig començar a Figueres. Sempre dic que, quan vaig emprendre, el primer lloc que em va obrir les portes —i que sempre recordo amb molt agraïment— és Figueres. Va ser el primer municipi que va confiar en un projecte meu. Jo hi vaig proposar una intervenció a les escoles bressol: un treball educatiu per observar com, sovint sense adonar-nos-en, transmetem el sexisme a través del llenguatge, del joc, de la roba, de les expectatives que projectem… També hi fèiem xerrades amb famílies per repensar plegades aquestes mirades. Una d’aquelles sessions em va portar fins al Museu del Joguet, i allà vaig demanar si em deixarien analitzar el seu fons. D’aquella recerca en va néixer el projecte sobre les joguines, que més endavant es convertiria en una exposició. Hi va participar la mainada de La Bressola Francesa, i és un projecte que encara avui mantenim viu: hi ha una exposició que itinera per tot Catalunya, fem visites guiades amb perspectiva de gènere a través de les joguines, seguim fent xerrades, acompanyaments i tallers. Figueres va ser l’inici de tot això.

Com cal treballar la igualtat en aquestes edats.

Quan treballes amb criatures molt petites t’adones que els estereotips ja hi són. La socialització sexista comença des del bressol —i fins i tot abans: només de saber el sexe d’una criatura, ja projectem expectatives, camins i projectes de vida diferents. Aquest condicionament tan primerenc és el que després es converteix en desigualtats molt profundes. En aquella època, jo ja utilitzava els contes a les escoles per treballar la igualtat i mostrar com, des d’edats molt primerenques, les criatures incorporen rols i estereotips sense que ningú els ho hagi explicat explícitament. I sempre pensava: la gent ha de saber això; hem d’explicar com aprenem el sexisme i la desigualtat des de la primera infància. Va ser aleshores quan vaig conèixer l’Ignacio Aconccia, i d’aquella trobada en va néixer el primer vídeo de Cambia el cuento: la Caputxeta que decideix sortir del conte. Volia crear un recurs audiovisual que traslladés aquesta mirada a més escoles i famílies, i que ajudés a qüestionar els rols de gènere d’una manera propera a les criatures. El vídeo de La Caputxeta va ser com obrir una porta. Ens va demostrar que els contes clàssics poden ser una eina molt potent per parlar de desigualtats i violències d’una manera accessible, simbòlica i profundament pedagògica.A partir d’aquí, la idea d’utilitzar els contes com a eina educativa es va anar ampliant. No es tracta de canviar la tradició ni d’esborrar els relats que formen part de l’imaginari col·lectiu, sinó de reutilitzar-los de manera crítica, per mostrar què hi ha dins d’aquests relats, què ens han ensenyat sobre el món i quines desigualtats han contribuït a normalitzar. La Caputxeta va ser el punt de partida. Després d’aquell vídeo ja vam intuir que, si una història tan coneguda podia ajudar criatures i adults a mirar la realitat amb uns altres ulls, potser tots els contes podien fer aquesta feina. I així és com va començar, realment, Canvia el Conte. 

Tornant als joves, quines activitats duu a terme amb ells?

Per exemple, la setmana passada vaig treballar amb un grup de 4t d’ESO temes de gènere i diversitat afectiva i sexual. Normalment, començo amb els estereotips, perquè és un punt d’entrada que tothom pot reconèixer, i a partir d’aquí anem aprofundint en temes com la violència, la sexualitat i les relacions. L’objectiu és que prenguin consciència que rebem una educació sexual diferent i desigual en funció del gènere que ens assignen al néixer. I això té conseqüències directes en com ens relacionem i en les desigualtats que arrosseguem en l’àmbit afectiu i sexual.

Pel que fa als joves, ha notat canvis en ells? Reben més influències?

Sí, el canvi és evident. De vegades, a les aules s’hi respira un clima diferent del que trobàvem fa uns anys. També és important entendre d’on veníem: durant molt de temps, a la gent jove ningú els havia parlat mai de relacions afectives i sexuals, de sexualitat, de desigualtats, de consentiment o de violències. Tot això era nou, i quan hi arribàvem amb aquests continguts, moltes coses els ressonaven perquè posàvem paraules a vivències que ja estaven tenint però que no sabien com interpretar. Quan anava a fer xerrades, la resposta del jovent era molt oberta: escoltaven, preguntaven, compartien experiències pròpies, i es generaven converses molt riques i honestes. Aquells espais obrien reflexió i consciència. Ara, en canvi, el context ha canviat. A secundària es nota clarament com els discursos de l’extrema dreta han calat entre la joventut. Cada cop és més habitual trobar-se alumnes que ho qüestionen tot des d’un lloc defensiu o confrontatiu, que et miren com si estiguessis adoctrinant, com si estiguéssim parlant d’opinions personals i no de drets, dades o realitats contrastades. No són tots, evidentment, però és un patró cada vegada més present. També notem com cada vegada més les noies callen. Sovint, les que prenen la paraula són les que reprodueixen discursos masclistes, a vegades com una manera d’encaixar o de complaure els nois més masclistes del grup. Fa uns anys trobaves noies feministes molt potents, capaces de qüestionar, de dir “això no és just”, de parlar amb seguretat. Avui, segons el context, això costa molt més. El discurs feminista està més qüestionat que mai. Tot plegat fa que el treball amb joves sigui avui un gran repte, però també una necessitat urgent. I personalment no puc evitar pensar que tant de bo, quan jo anava a l’institut, algú m’hagués explicat tot això. Jo estava vivint la meva primera relació i no tenia ni les eines ni les paraules per entendre què em passava. Era una relació que ni tan sols sabia com anomenar, però que, amb perspectiva, era clarament abusiva. Si algú m’hagués ajudat a identificar-ho, moltes coses haurien estat diferents.

"Fa uns anys trobaves noies feministes capaces de qüestionar, de dir 'això no és just'; avui el discurs feminista està més qüestionat que mai"

Tot i això, els vídeos i materials amb què treballeu ajuden a obrir espais de debat?

Els vídeos són una eina molt potent per generar conversa i fer visibles realitats silenciades. El sistema reacciona quan el feminisme avança. De vegades sembla que hàgim fet passos enrere, perquè la reacció del masclisme és molt ferotge i agressiva. Ho veig molt clar a través de les xarxes: s’intenta desacreditar el treball feminista, titllar-lo "d’ideologia de gènere" o d’adoctrinament, quan en realitat és tot el contrari. El que fem és donar eines per qüestionar el sistema, per entendre les desigualtats i per generar pensament crític.

De quina manera esteu fent difusió del vostre darrer projecte de Canvia el conte, Peter Pan, sobre els abusos.

Vam fer una campanya de presentació i difusió del vídeo creat amb les noies de l’aula. Organitzarem presentacions i tertúlies a escoles, instituts i espais municipals de Lleida i altres poblacions com Figueres, ho estem acabant de concretar. L’objectiu és que el vídeo es faci servir com a recurs pedagògic dins dels tallers, tant en formacions professionals com per a famílies. A partir del gener i fins al juny, hem programat diversos tallers que m’agraden molt perquè permeten obrir el diàleg.

Des que va iniciar aquest projecte s’hi han unit noves persones?

Sí. Al cap d’un temps es va incorporar la Mireia Selva Monfort, amb qui havia estudiat Sociologia. Des de llavors, caminem plegades. També és cert que cada projecte requereix mirades especialitzades, i per això sempre treballem amb altres professionals que donen forma i profunditat al que fem: actrius i actors, historiadores i historiadors, professionals de la il·lustració i el disseny… És una feina que demana moltes hores i una implicació enorme, i tot i que hi hagi algú que capitanegi el vaixell, sense un bon equip seria impossible arribar a tot. 

Entre les diverses iniciatives, n’hi ha una especialment dedicada a les nenes que pateixen autisme.

Aquest vídeo va sorgir arran del diagnòstic d’autisme de la meva filla. Volem explicar al món què significa ser una nena autista i, sobretot, visibilitzar-ho. Aquest any reprenem Les Aneguetes, un grup en línia pensat per a noies entre 15 i 21 anys que vulguin compartir, expressar-se o simplement estar, sense pressions ni judicis. També hi poden participar persones dins l’espectre autista que s’identifiquen com no-binàries, trans, agènere o FLINTA, i que sentin que aquest espai pot ser segur i significatiu per a elles. Ens trobarem cada dos dilluns, de 18 a 19 hores, en un espai tranquil, dinamitzat per Gemma Deulofeu Villanueva, psicòloga i sexòloga especialitzada en diversitat funcional i acompanyament a joves amb discapacitat, amb experiència en educació afectiva-sexual des d’una mirada inclusiva. Hi haurà una sessió informativa online el 17 de desembre a les 18.00 hores.