Parcs naturals: el gran patrimoni verd de l'Empordà

L’Alt Empordà és un territori privilegiat per la seva diversitat natural. En poc més d’una hora de trajecte es pot passar de la costa abrupta del Cap de Creus als estanys i llacunes dels Aiguamolls de l’Empordà, passant per les muntanyes de l’Albera. Es tracta d’una xarxa de biodiversitat que té un pes fonamental en la identitat empordanesa i que ha estat possible gràcies a dècades de mobilitzacions socials i polítiques públiques de conservació.

Cap de Creus

El Cap de Creus és el primer parc natural marítim-terrestre de Catalunya. Declarat el 1998, ocupa 13.886 hectàrees, de les quals 10.813 són terrestres i 3.073 marines. La seva singularitat rau en la combinació d’una costa rocosa i abrupta amb una gran biodiversitat marina. Els fons submarins acullen praderies de posidònia, coralls i espècies protegides com el corb marí emplomallat.

El paisatge es caracteritza per les seves formes esculpides per la tramuntana i ha inspirat generacions d’artistes, amb Salvador Dalí com a referent més universal. El parc afronta, però, una forta pressió turística: a l’estiu es multiplica per deu la població resident de la zona, i cal regular l’accés a cales, camins i punts emblemàtics. En els darrers anys s’han restringit els aparcaments i s’han creat serveis de bus llançadora per minimitzar l’impacte. Malgrat aquestes dificultats, el Cap de Creus continua sent un laboratori de gestió d’espais amb elevada afluència.

Aiguamolls de l’Empordà

Els Aiguamolls de l’Empordà van néixer gràcies a la mobilització ciutadana dels anys setanta, que va frenar la construcció d’un macrocomplex turístic a la zona. Va ser declarat Parc Natural el 1983 i ocupa més de 4.700 hectàrees, amb una zona especialment rica en estanys, canals i llacunes. De fet, és el segon conjunt de maresmes més gran de Catalunya, després del Delta de l’Ebre. És un punt estratègic en les rutes migratòries d’aus a escala europea. Prop de 300 espècies hi han estat observades, des de cigonyes fins a flamencs o agorns. El parc és també un referent en educació ambiental: cada any rep més de 150.000 visitants, entre els quals milers d’escolars que hi fan activitats guiades.

El repte principal és mantenir l’equilibri hídric en un context de sequera creixent. Els gestors del parc alerten que la reducció d’aportacions fluvials i la pressió agrícola posen en risc la biodiversitat que hi habita. A hores d’ara, els observatoris ornitològics i els camins senyalitzats han convertit els Aiguamolls en un motor turístic que ajuda a desestacionalitzar l’Empordà.

L’Albera

El massís de l’Albera, situat a la frontera amb França, va ser declarat paratge natural d’interès nacional el 1986. Amb unes 4.200 hectàrees protegides, és l’hàbitat d’espècies úniques. S’hi troba, per exemple, un dels pocs refugis de la tortuga mediterrània a Catalunya. La seva conservació ha estat possible gràcies a programes de cria en captivitat i reintroducció.

El territori també és ric en elements patrimonials: els monestirs de Sant Quirze de Colera i Santa Maria de Requesens, els dòlmens megalítics i els camins transfronterers en fan un espai on natura i cultura es combinen.

Medes i Baix Ter

El Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, creat el 2010, té una doble vocació: terrestre i marina. El Montgrí destaca per la seva silueta i patrimoni històric, mentre que les Illes Medes són una reserva marina de primer ordre, amb una biodiversitat que atrau cada any més de 100.000 submarinistes i turistes.

El control estricte de l’afluència ha permès regenerar els fons marins i consolidar les Medes com a referent europeu de gestió d’espais protegits.

MÉS ENLLÀ DE L'ALT EMPORDÀ

Zona Volcànica de la Garrotxa

La Zona Volcànica de la Garrotxa, declarada parc natural el 1982, és un dels paisatges més singulars del sud d’Europa. Reuneix més de 40 cons volcànics i 20 colades de lava, un patrimoni geològic únic que explica l’origen del territori.

La Fageda d’en Jordà s’ha convertit en una imatge icònica, però el parc va més enllà: acull més de 1.000 espècies de plantes i una fauna diversa amb ratpenats, senglars i amfibis. El parc natural i la comarca de la Garrotxa acullen pobles i masies que han sabut aprofitar-lo per al turisme sostenible i l’agricultura.

Cada any hi passen prop de 600.000 visitants, sobretot excursionistes i famílies. La gestió se centra a compatibilitzar aquest flux amb la preservació de la natura, establint itineraris senyalitzats, regulant l’aparcament i impulsant projectes educatius i de recerca. És un exemple d’integració entre natura i vida quotidiana.

Capçaleres del Ter i del Freser

La zona de les capçaleres dels rius Ter i Freser va ser declarada parc natural el 2015, convertint-se en el més jove de les comarques de Girona. El parc natural està situat al Pirineu oriental i compta amb una superfície de 14.500 hectàrees, totes elles a la comarca del Ripollès. Té cims que pràcticament arriben als 3.000 metres d’altitud. Es tracta d’un espai natural singular, darrer exemple de l’alta muntanya pirinenca que uneix vessants del Mediterrani i l’Atlàntic, segons defineix el mateix parc.

És un espai de rellevància pel seu patrimoni natural i immaterial: els dòlmens megalítics i els camins transfronterers en fan un espai on natura i cultura es combinen.

Els incendis forestals —especialment els del juliol de 2012— i l’abandonament de l’activitat agrícola són les principals amenaces. La gestió aposta per recuperar pastures, mantenir els usos ramaders i diversificar el mosaic paisatgístic com a eina de prevenció d’incendis.

La força dels massissos

Més enllà dels grans parcs, Girona disposa d’altres espais que completen el mosaic natural. El massís de les Gavarres, entre Girona i la Costa Brava, és una zona de 28.000 hectàrees de suredes i alzinars. Històricament vinculat a la indústria surera, avui és un espai d’enorme interès enològic i paisatgístic, amb rutes de senderisme i projectes de custòdia del territori.

El turisme, motor i repte

Els parcs naturals de Girona superen conjuntament el milió de visitants anuals. El turisme de natura s’ha convertit en un motor econòmic que beneficia la restauració, l’allotjament rural i el comerç local. Alhora, impulsa projectes de producció de quilòmetre zero, visites guiades i activitats educatives que connecten la població amb el territori.

Tanmateix, aquest èxit comporta riscos. La massificació en punts concrets —com la Fageda d’en Jordà, les gorgues del Cap de Creus o les Medes— obliga a implementar regulacions estrictes. El canvi climàtic, amb fenòmens més intensos i sequeres persistents, posa pressió sobre ecosistemes fràgils. Els gestors aposten per noves mesures d’infraestructura verda, millora de la vigilància i implicació ciutadana.

La Generalitat i els ajuntaments impulsen projectes de naturalització de rius, restauració de boscos i recuperació d’espècies. El futur passa per un model de turisme més distribuït, que reparteixi els visitants i redueixi la pressió sobre els punts sensibles.

En definitiva, els espais naturals de Girona són una autèntica reserva de vida. Un llegat fràgil que cal preservar amb la complicitat de tota la societat.

Subscriu-te per seguir llegint