Figueres obre el debat sobre suïcidi, eutanàsia i dret a morir dignament: "Cal una cultura de l’acompanyament més humana i compassiva"

Diferenciar, prevenir i dignificar. Aquestes tres paraules van ressonar amb força durant la taula rodona celebrada ahir dimecres 26 al vespre al Cercle Sport de Figueres sota el títol Suïcidi, Eutanàsia i Dret a Morir Dignament. L’acte, organitzat per TDS amb motiu del Dia Internacional del Supervivent, va posar sobre la taula la necessitat d’afrontar amb rigor, sensibilitat i respecte temes tan delicats com el final de vida, el patiment emocional i el dret a decidir.

L’acte va reunir tres veus expertes amb mirades complementàries: Carles Alastuey, psicopedagog i coordinador dels Grups de Suport de DSAS; Tànit Güell, infermera d’atenció primària i referent d’eutanàsia; i Cristina Vallès, docent i presidenta de l’Associació Dret a Morir Dignament.

Espai de reflexió

L’objectiu de la jornada era obrir un espai de reflexió serè i rigorós per diferenciar conceptes i abordar el final de vida amb sensibilitat i respecte, evitant simplificacions o tabús.

Carles Alastuey va obrir el debat plantejant si el suïcidi és un acte estrictament individual. Va destacar que es tracta d’una conducta profundament complexa, marcada pel patiment i els condicionants socials, i que no admet explicacions simples. Va recordar que més de 4.000 persones moren cada any per suïcidi a l’Estat espanyol, unes 600 a Catalunya, i que aquesta mort acostuma a ser violenta i traumàtica, amb un impacte devastador en l’entorn més proper. Va alertar del perill de romantitzar el suïcidi o de llegir-lo només en clau de “llibertat individual”, perquè sovint hi ha crisis, soledat i factors que podrien ser abordats amb més recursos i acompanyament.

Per la seva banda, Tànit Güell va situar l’eutanàsia com una nova possibilitat de morir dins del sistema sanitari des de l’aprovació de la llei de 2021, una norma despenalitzadora i molt garantista. Va explicar que la llei preveu diversos filtres (metge responsable, metge consultor, Comissió de Garantia i Avaluació) i criteris clars: majoria d’edat, capacitat de decidir, informació adequada, malaltia greu o crònica invalidant i patiment considerat insuportable per la mateixa persona.

Cuéll va remarcar la importància de diferenciar l’eutanàsia del suïcidi: l’eutanàsia es dona en un context clínic, amb temps de reflexió, procés deliberatiu, acompanyament i garanties; el suïcidi, en canvi, acostuma a produir-se en soledat, de manera impulsiva o fruit d’un patiment que no ha estat suficientment atès. Per això, també defensava canviar termes com “suïcidi assistit” per expressions com “eutanàsia autoadministrada o heteroadministrada”, per evitar estigmes i confusions.

Cristina Vallès va centrar la seva intervenció en el dret a decidir com volem morir. Va recordar que l’associació que presideix fa dècades que treballa perquè aquest dret sigui reconegut, i que abans de la llei d’eutanàsia moltes persones amb malalties neurodegeneratives o patiments molt greus es veien abocades a suïcidis clandestins, sovint avançant la seva mort per no comprometre la família. Ara, gràcies a la llei, aquestes persones poden accedir a una eutanàsia sense clandestinitat, envoltades dels seus, amb temps per acomiadar-se i amb coherència amb els propis valors. “En molts casos, la persona no tria entre viure o morir, sinó entre dues maneres de morir”, va subratllar.

Un dels blocs centrals del debat va ser el paper de les cures pal·liatives i del document de voluntats anticipades. Tant Güell com Vallès van insistir que eutanàsia i pal·liatius no són enemics, sinó recursos complementaris: la majoria de persones que sol·liciten eutanàsia ja estan en circuits pal·liatius. Es va alertar, però, de les desigualtats territorials i de l’existència encara d’encarnissament terapèutic en alguns casos, allargant de manera innecessària el patiment.

Pel que fa a les voluntats anticipades, es va remarcar que són una eina clau per decidir com volem ser atesos quan ja no puguem expressar-nos, però que no n’hi ha prou amb marcar una casella: cal descriure què entenem per dignitat (no reconèixer la família, estar connectats indefinidament a màquines, una pèrdua total d’autonomia, etc.) i parlar-ne prèviament amb la família, així com triar bé la persona representant.

En el torn obert de paraules, el públic va plantejar casos concrets de demències llargues, dubtes sobre l’objecció de consciència i el rol de les famílies. Güell va explicar que la llei reconeix l’objecció dels professionals directament implicats, però que també existeixen “falses objeccions” vinculades a la por, la manca de formació o la sensació de sobrecàrrega. Per aquest motiu s’ha creat la figura del referent d’eutanàsia, professionals formats específicament per acompanyar altres companys en aquestes sol·licituds.

Els ponents van coincidir també en la necessitat de canviar la cultura de la mort a la nostra societat. Es va assenyalar que quasi no parlem de la mort, que el suïcidi continua sent un gran tabú i que cal construir una “cultura de l’acompanyament” més humana i compassiva, tant en l’àmbit sanitari com en el familiar i comunitari. A partir del treball amb joves, es va destacar com, quan se’ls pregunta què és per a ells una bona vida i una bona mort, apareixen repetidament idees de vincles, suport, poder acomiadar-se i no patir innecessàriament.

Conclusions

La taula rodona va concloure amb tres idees clau: cal diferenciar amb claredat suïcidi, eutanàsia i dret a morir dignament; reforçar la prevenció del suïcidi abordant el patiment emocional i la manca de vincles, especialment entre els joves; i defensar el dret a una vida i una mort dignes, amb acompanyament i sense solitud. TDS valora positivament l’acte i reafirma el seu compromís amb la sensibilització i la postvenció.