Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina
NO ET PERDIS CAP NOTÍCIA!

25N | Mariona Bosch i Beti Espanyol Directores de l’obra de teatre ‘Ara jo!’

Dones de 50 anys trenquen el silenci dels abusos a la infància: “És molt dolorós no ser creguda”

Enraona Teatre i Frec a Frec han dirigit l’obra ‘Ara jo!’, a partir dels relats d’una de les dones empoderades que pugen a escena per denunciar les seves diferents històries vitals trencades per la violència i l'abús sexual

El projecte l’impulsa el Consell Comarcal, el SIAD i el SIE per denunciar la violència contra les dones i els abusos sexuals infantils

Víctimes de violència masclista a l'Empordà porten a escena la seva veritat: “Emocionalment he crescut vint anys”

D’esquerra a dreta, Beti Espanyol i Mariona Bosch, davant la Cate de Figueres on es representa l’obra el 23.

D’esquerra a dreta, Beti Espanyol i Mariona Bosch, davant la Cate de Figueres on es representa l’obra el 23. / Sònia Fuentes

Sònia Fuentes

Sònia Fuentes

Roses

L’obra de teatre Ara Jo denuncia la violència contra les dones i també una realitat que fa mal només de dir-la: els abusos sexuals infantils. Una de cada cinc nenes és agredida durant la infantesa. "Ho expliquem perquè el silenci no protegeix, només perpetua el dolor. L’obra vol posar llum, donar veu i recordar que cap nena i cap dona hauria de caminar sola amb aquest pes", expliquen des de la companyia. S'estrena a Roses aquest dissabte 22 de novembre a Roses, i a Figueres el 23 de novembre. També es podrà veure a l'Escala i Castelló d'Empúries el 29 i 30, respectivament .

Quin és l’origen de l'obra Ara, jo que s'estrena a Roses i a Figueres?

El setembre passat, fa més d’un any, ens van contactar a Enraona Teatre a través del SIE i del SIAD comarcal. Ens coneixien perquè havíem realitzat una obra sobre salut mental amb una perspectiva molt femenina, que ja està en la seva tercera temporada. Aquesta obra aborda tota mena de violències masclistes, incloent-hi abusos sexuals i assetjament, i ens recorda que pot ser qualsevol de nosaltres. El SIE havia vist la nostra obra i ens va proposar crear una nova peça enfocada en les violències masclistes. Tenien una noia, l’Eva, que escrivia molt bé, i va sorgir la idea de basar l’obra en els seus relats. La il·lusió per aquest projecte era innegable, especialment com a dones interessades en les temàtiques socials. El tret de sortida va ser al gener, amb els assaigs començant al maig. Quan vam veure la grandària del projecte, amb 16 o 18 dones involucrades, vaig pensar en la meva amiga i companya de Frec a Frec, Beti, com la persona ideal per dirigir aquesta iniciativa.

La peculiaritat de l’obra rau en les protagonistes.

Les dones que participen en el projecte són les que fan teràpia al SIE. No es tracta només de pujar a l’escenari i fer una obra; hi ha un procés terapèutic profund en què el teatre és la nostra eina principal. Al principi, comentàvem que començaríem a assajar i que ja veuríem si pujàvem a l’escenari, per no posar pressió. De sobte, vam adonar-nos que teníem un escenari per denunciar i que eren les mateixes dones les que havien de pujar i explicar les seves històries. Aquesta idea és molt potent i representa una oportunitat fantàstica per a elles. Fins a l’últim dia, algunes poden dir que no es veuen amb cor de sortir, i està bé, perquè el més important és tot el procés que viuen.

Són molt valentes.

Sí. Són dones realment molt valentes. Des del principi, es va fer una selecció de persones que estiguessin en un moment apte per afrontar el projecte. Una cosa molt bonica és que hi ha dones de 50 anys que han patit abusos des de petites, potser quan tenien només 8 anys, i que, en el seu moment, no van ser cregudes per les seves mares o l’entorn. Ara tenen l’oportunitat de denunciar-ho, així com a aquells que les van posar en dubte. És molt dolorós sentir que no et creuen, i aquesta obra ofereix un espai per al guariment i l’empoderament.

Amb aquesta obra es demostra la importància del teatre com a eina terapèutica.

Nosaltres creiem fermament en el teatre com a eina terapèutica i de denúncia. Quina millor manera d’ensenyar físicament, en directe, el que s’amaga darrere d’aquestes violències? En el camp de la salut mental, per exemple, se’n parla molt, però quantes vegades hem vist a l’escenari famílies patint aquestes situacions? Molt poques. Moltes persones escolten sobre aquestes experiències, però són poques les que les han vist en directe, amb els protagonistes patint. És important tractar-ho amb sensibilitat, evitant qualsevol morbo o aspectes escabrosos, ja que no cal ensenyar-ho de manera gràfica; l’important és donar veu a les persones que ho han patit en primera persona. Aquestes dones són molt conscients que la veritat d’algú que ha viscut aquestes experiències pot ser molt impactant, però sentir-ho com a pròpia víctima és el que realment importa. Donar-los aquesta veu suposa un empoderament significatiu. Elles poden dir: "He passat per això, però ara em veig capaç de denunciar-ho davant de tothom" i ajudar que altres dones del públic trobin la força per fer el mateix. I també pot interpel·lar algun agressor ja que, estadísticament, segurament n’hi haurà algun entre el públic, mostrant l’impacte real dels seus actes en directe.

Realment actua com a eina social.

Una altra de les meravelles del teatre terapèutic és que traspassa l’escenari i, fins i tot, el mateix teatre. La gent s’emporta les experiències a casa, en parla amb les famílies i a les escoles. És un teatre social, perquè va més enllà del que passa en aquell moment; té un impacte durador, tant per a les dones que assagen com per al públic, que s’emporta aquesta vivència.

Quin missatge més creieu que podeu fer arribar al públic amb aquesta obra?

Intentem interpel·lar la societat, ja que som en part responsables de moltes conductes. No cal ser un agressor directe; hi ha comentaris que, amb bona fe o no, se senten al teu voltant i que contribueixen a perpetuar aquestes dinàmiques. Volem reivindicar la necessitat de fer justícia i denunciar la passivitat amb què es viuen aquests casos. És molt indignat que una dona que ha patit hagi de suportar el silenci i la indiferència de la societat.

Tracking Pixel Contents