“El TDAH no és qüestió de voluntat ni d’educació, sinó de com funciona el cervell”

El trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) és un trastorn del neurodesenvolupament que pot tenir un impacte significatiu en la capacitat d'atenció, la regulació dels impulsos i l'activitat general d'una persona. Tot i que sovint es diagnostica durant la infància, els seus efectes poden persistir en l'edat adulta, manifestant-se de manera diferent. En aquesta entrevista, la psiquiatra Nuria García León del al Centre de Salut Mental Alt Empordà, a Figueres explorara les característiques del TDAH, la seva detecció, els símptomes més comuns, i la importància de la col·laboració entre família i escola per a una gestió efectiva. A més, aborda mites i creences errònies que envolten aquest trastorn, així com el paper fonamental del diagnòstic i el tractament adequat.

Què és exactament el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH)?

El TDAH és un trastorn del neurodesenvolupament que afecta la capacitat de mantenir l’atenció, de regular els impulsos i, en alguns casos, el nivell d’activitat. És un trastorn d'origen neurobiològic, que s'inicia a l'edat infantil. No és una qüestió de voluntat ni d’educació, sinó una manera diferent de funcionar del cervell, sobretot en les àrees que tenen a veure amb l’atenció i el control de la conducta. 

A quina edat sol diagnosticar-se? Pot aparèixer també en persones adultes?

El diagnòstic sol ser durant la infància, perquè els símptomes es fan més evidents en l’àmbit educatiu. Tot i així no es recomana fer el diagnòstic abans dels 6 anys, ja que en aquestes edats no hi ha criteris fiables per a la detecció de símptomes. Se sap que el TDAH pot persistir en l’edat adulta, encara que es manifesti de manera diferent, amb menor grau d'impulsivitat però més desorganització, dificultats per concentrar-se o per gestionar el temps. Per les característiques d'aquest trastorn, no apareix de nou a l'edat adulta. Es pot detectar i fer el diagnòstic en l'edat adulta, però és condició indispensable que els símptomes es presentin des de la infantesa. De fet, hi ha moltes persones adultes que descobreixen que el tenen quan es diagnostica el seu fill o filla i en sentir-se identificats/des amb el diagnòstic és quan consulten. 

Hi ha un augment del diagnòstic aquests darrers anys? Es diagnostica més ara que fa uns anys?

Més que un augment de casos el que hi ha actualment és una millor detecció i més coneixement del trastorn, tant per part dels professionals com de la societat. Abans potser passava més desapercebut o s’atribuïa a altres causes, com la falta d’interès o problemes de conducta.

Quins són els principals símptomes o senyals d’alerta del TDAH?

Depèn de l’edat, del tipus i gravetat del TDAH. En infants petits és freqüent la dificultat per mantenir l’atenció, moure’s constantment o interrompre els altres. En adolescents o adults, sovint predomina la distracció, la desorganització, la procrastinació o els oblits freqüents. El que marca realment la presència del trastorn és que aquests símptomes interfereixin en la vida quotidiana, en el rendiment acadèmic o laboral i en les relacions personals.

Com es fa el diagnòstic? Hi ha proves concretes per confirmar-lo?

El diagnòstic és clínic i es basa en entrevistes detallades amb la persona i el seu entorn, com la família, l'escola, la parella... Es poden fer servir com a suport alguns qüestionaris estandarditzats. No hi ha cap prova o escàner que el confirmi. El més important és una valoració individualitzada que descarti altres causes, com ara ansietat, dificultats d’aprenentatge o problemes de son.

Quin paper tenen la família i l’escola en la detecció i el maneig del TDAH?

La col·laboració entre família, escola i professionals de la salut és fonamental. El paper de la familia i l'escola és clau, ja que són qui observen el dia a dia del nen o adolescent i poden ajudar a identificar patrons d’atenció o de conducta. A més, el seu suport és essencial per aplicar estratègies educatives adaptades i seguir el tractament.

Quins tractaments existeixen actualment? És sempre necessària la medicació?

El tractament ha de ser individualitzat. En alguns casos n’hi ha prou amb intervencions psicoeducatives i estratègies d’organització i hàbits i en d’altres, la medicació és necessària i molt eficaç, sobretot quan els símptomes interfereixen significativament en el dia a dia. L’ideal és combinar tractament farmacològic, suport psicològic i pautes educatives o laborals, però el suport farmacològic no ha de ser sempre necessari.

Els medicaments per al TDAH tenen efectes secundaris importants?

Com qualsevol tractament mèdic, poden produir efectes secundaris, però solen ser lleus i fàcilment manejables. La medicació per al TDAH està molt estudiada i, sota supervisió mèdica, és segura. A més, els beneficis acostumen a superar marcadament els possibles inconvenients, ja que ajuda a millorar la concentració, l'autoestima i el funcionament diari. 

Què pot passar si el TDAH no es diagnostica ni es tracta a temps?

Sense diagnòstic i per tant sense tractament ni suport, moltes persones amb TDAH pateixen frustració, baixa autoestima, fracàs escolar o dificultats laborals. També és més freqüent que apareguin problemes com ansietat, depressió o consum de substàncies. Per això, una detecció precoç pot canviar radicalment el pronòstic.

Quins mites o falses creences són més habituals sobre aquest trastorn?

Un dels més comuns és pensar que “el TDAH no existeix”, que “són nens mal educats” o que "els hi manquen límits". Cal basar-se en l’evidència científica i entendre que és un trastorn real, amb una base biològica i hereditària, i que no té res a veure amb la mandra, desobediència o la falta d’esforç. 

Ha canviat la percepció del TDAH en els darrers anys en la nostra societat?

Sí, cada vegada hi ha més sensibilitat i coneixement, també moltes escoles i instituts estan més disposats a col·laborar i adaptar els mètodes d’ensenyament. 

Quin missatge voldries transmetre a les persones que sospiten que elles o els seus fills podrien tenir TDAH?

Que demanin orientació professional sense por o prejudicis. El diagnòstic no és una etiqueta, sinó una explicació que obre la porta a estratègies que milloren molt la qualitat de vida. Amb el suport i el tractament adequats, les persones amb TDAH poden desenvolupar tot el seu potencial.