Gent gran a l'Empordà que planta cara a la soledat no desitjada: "La televisió era la meva única companyia"

La soledat en la gent gran pot tenir diferents cares. Mentre que algunes persones saben trobar companyia en les seves aficions, altres poden sentir-se aïllades malgrat estar envoltades de gent. És el cas de la Maria, l’Anna i la Purificació, és el de tres dones que, malgrat viure soles durant dècades han trobat maneres de portar-ho amb fortalesa i pau. Totes tres viuen ara a la residència Pi i Sunyer de Roses.

Segons dades del 2023, més del 25% de les persones grans a Catalunya viuen soles, i un 60% d’aquestes assegura sentir-se soles sovint. La soledat no desitjada s’associa a problemes de salut mental, deteriorament físic i, fins i tot, un augment del risc de mortalitat prematura.

Realitat creixent

Tot i això, encara és un tema tabú i encara poc abordat amb polítiques estructurals. Tot i que la soledat no desitjada és una realitat creixent entre la gent gran, hi ha persones que han après a conviure-hi amb serenor i dignitat.

Amb 90 anys, la Maria Purificació Viñes de Figueres explica que ha viscut més de vint anys sola després de la mort de la seva mare, però assegura que mai ha conegut la soledat no desitjada. "Tenia una gosseta que em feia companyia i m’obligava a sortir cada dia", explica. Va tancar la botiga de queviures familiar a Figueres fundada el 1704: "Jo era la setena generació i per manca de descendència quan em vaig jubilar va tancar la botiga i juntes amb la meva mare fèiem moltes activitats".

Afecte pels anys passats

Tot i que reconeix que la soledat pot ser difícil, especialment durant les festes com Nadal, en què ella preferia estar sola, el seu caràcter actiu i aficions com cosir i sortir a caminar també l’han ajudat a mantenir-se ocupada. "Tenia bons veïns i bones amigues així que sola no m’hi he sentit mai". Ara, després d’una caiguda, ha decidit viure en una residència a Roses, on ha trobat noves amistats. Recorda amb afecte els anys de solitud i la importància de sentir-se útil i envoltada de persones que es preocupen per ella com ara la seva cosina, que és l’única família que té i qui s’encarrega d’acompanyar-la al metge o l’ajuda a fer tràmits necessaris.

"Tenia bons veïns i bones amigues així que sola no m’hi he sentit mai", diu la Maria Viñas, de 90 anys

L’Anna Bech de 88 anys és de Roses, mare de tres fills, àvia de sis nets, i ara besàvia de dues nenes bessones coincideix en haver estat una persona activa que ha gaudit i encara gaudeix de la lectura, els debats televisius i les passejades. La seva terrassa i els llibres han estat, les passejades amb amigues durant molt de temps, el seu refugi, un espai on ha pogut gaudir de la seva solitud sense sentir-se sola, a casa seva, em distreia sola molt. "Jo em puc sentir acompanyada estant sola, però hi ha persones que tenen gent al voltant i se senten soles", reflexiona.

Fa quatre anys que es desplaça en cadira de rodes a causa de l’artrosi i ara resideix en una residència, on rep visites diàries dels seus fills i amistats que sempre l’acompanyen a l’exterior a fer un passeig. A la residència ha coincidit amb la Maria Purificació, després de molts anys sense veure’s "hem compartit el record d’haver anat juntes a la mateixa escola", explica la Maria, amb emoció.

"Jo em puc sentir acompanyada estant sola, però hi ha persones que tenen gent al voltant i se senten soles", afirma Anna Bech, de 88 anys

Un caràcter fort i la voluntat de superar els obstacles de la vida ha caracteritzat també la trajectòria vital de l’Assumpció Montserrat Ortique, que ja ha complert els 89 anys. Es va traslladar de Barcelona a Roses després de jubilar-se. Va perdre el seu marit el 2008. Amb el temps, la soledat es va instal·lar a la seva vida, especialment després d’haver estat ingressada per covid durant la pandèmia. Durant molt de temps, la televisió va ser la seva única companyia: "Em deien que parlava poc perquè em passava el dia davant la caixa tonta cosint amb la televisió com a única companyia".

Pèrdua de vincles

La pèrdua de vincles familiars ha estat el cop més dur per a ella. "Perdre la relació amb el meu fill em va fer mal de debò. Vaig plorar molt", recorda encara amb tristesa. Malgrat tot, ha estat una dona activa, amb una passió per les labors fruit de la seva professió: "feia cortines per a una empresa de Barcelona i després va posar-se a ensenyar en un casal de la gent gran, a Roses". Té clar que vol viure i morir amb dignitat per això ha fet el document de voluntats anticipades. Ha estat a causa de la pèrdua de mobilitat que pateix que ha sentit la necessitat de viure acompanyada i s’està a la residència valorant les estones de visita que li proporcionen les amigues i la voluntat entusiasta. "Aquí m’hi sento a la glòria", conclou.

Subscriu-te per seguir llegint