Elogi a l’Adela, la neboda-neta d’en Josep Puig Pujades i l’Adela Carbona

A vegades hi ha dones que, sense buscar protagonisme, saben preservar la memòria d’un temps i d’una família. L’Adela Garrido Deulofeu va néixer l’any 1945 a Perpinyà, en ple exili dels seus pares. Ella mateixa mostrava, amb orgull, les fotografies familiars d’aquells anys difícils: el seu pare, Fernando Garrido Pallardó, capità republicà a qui a Figueres recordaven com "l’empordanès de Cuenca" -el sobrenom que li va posar l’amic i escriptor Joan Guillamet-, i la seva mare, Rosa Deulofeu Carbona, neta de Joan Carbona, qui fou alcalde de Figueres entre el 1909 i 1911. Amb ells vivien la seva tieta-àvia, Adela Carbona -d’aquí el seu nom-, i el seu marit, Josep Puig Pujades.

La família havia marxat a l’exili sobretot per la tasca política de Puig Pujades, un dels líders d’Esquerra Republicana durant la Segona República. Va ser regidor a l’Ajuntament de Figueres (1931-1938), delegat de la Generalitat a Girona (1933-1934), cònsol a Lió i a Perpinyà (1936-1938), diputat al Congrés (1938), escriptor, articulista, pintor i ànima espiritual de l’històric setmanari figuerenc Empordà Federal [1911-1938].

L’Adela Garrido va créixer al costat dels pares i del matrimoni Puig Pujades–Carbona, que no van tenir fills, però que la van estimar com a la seva neta. Les fotografies de l’exili del matrimoni mostren sovint la petita Adela, sempre present, com un símbol d’esperança i continuïtat durant la llarga postguerra. Puig Pujades moria a l’exili l’any 1949.

El naixement d’Adela a Perpinyà va fer que el francès fos per a ella una tercera llengua materna. Va convertir aquest lligam en vocació: durant cinquanta anys va exercir com a professora de francès.

Però més enllà de la seva tasca docent, un dels grans mèrits de l’Adela va ser la custòdia viva de la memòria de Josep Puig Pujades i d’Adela Carbona. Visitar el seu domicili, a la confluència dels carrers Joan Maragall i Girona -benvolgut lector, alceu el cap quan hi passeu i veureu encara a la façana de la cruïlla les inicials PP, en record de Puig Pujades- era com viatjar setanta anys enrere i endinsar-se en l’univers dels anys trenta: el rajol hidràulic, les ceràmiques, les motllures, el mobiliari... A l’interior, encara conservava una part de l’arxiu patrimonial familiar, del fons personal i la biblioteca del polític. De fet, si avui el lector accedeix al local del carrer Girona -actualment una òptica-, encara s’hi percep la petjada viva dels antics Magatzems Puig París, propietat de Puig Pujades.

Conscient del seu llegat polític i literari, l’Adela va preservar-ne el fons i va facilitar-ne l’accés a historiadors i periodistes

Conscient del seu llegat polític i literari, l’Adela va preservar-ne el fons i va facilitar-ne l’accés a historiadors i periodistes. Ella ha contribuït al fet que la figura de Puig Pujades i del republicanisme catalanista figuerenc del primer terç del segle XX hagi pogut ser estudiat.

Aquest dimarts, l’Església de Sant Pere de Figueres —sempre imponent en els moments solemnes— va acollir la cerimònia de comiat. L’urna de l’Adela presidia una cerimònia que va trencar tots els convencionalismes. Les paraules dels seus fills van ser el millor retrat de la mare que havien tingut. En Cèsar, xèrif a San Diego, la va recordar com una dona forta, alegre i infatigable. En Fernando, cònsol espanyol a Tel-Aviv –que recentment ha hagut de prestar assistència als membres de la flotilla que volien trencar el setge de Gaza-, va evocar la nena nascuda a l’exili i va establir un pont entre la seva història familiar i l’actualitat del Pròxim Orient, on la pau encara és un ideal fràgil però necessari.

El pare dels seus fills, el general Fernando López de Castro i Fa, -va ser el cap de seguretat de la Moncloa durant la transició i els primers anys de la democràcia i va estar vinculat als serveis d’intel·ligència del país-, escoltava en silenci, també emocionat.

Quan vaig conèixer a l’Adela -jo era una doctoranda que escrivia la biografia política i intel·lectual de Josep Puig Pujades-, em va impressionar la seva vitalitat i franquesa. Ara, que també soc mare, penso que l’Adela se sentiria profundament orgullosa d’aquests fills que potser ja no són del tot figuerencs (-encara que ells asseguren que després de voltar pel món tornaran!-), però que continuen portant l’Empordà al cor. Tant de bo permetin que el llegat Puig

Pujades-Carbona continuï arrelat en aquesta terra on tot -la història, la família i la memòria- hi conflueixen.