“Sabem que cada cervell és únic: cal un canvi de paradigma educatiu per no excloure ningú”

Anna Forés (Barcelona, 1966) és una de les pioneres de la neuroeducació, disciplina en la qual aprofundeix des que en 2009 va publicar, amb Marta Ligioiz, Descobrir la neurodidáctica, el primer llibre editat en castellà que abordava aquesta matèria. Anna Forés, és professora de la Universitat de Barcelona (UB), llicenciada i doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació per la UB i directora de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st que té com a objectiu contribuir a la transferència de la pràctica professional de professionals de l'àmbit educatiu. En una xerrada a Figueres ha obert les portes a un camp cada cop més present a les aules: la neuroeducació.

Amb una mirada que combina ciència, pedagogia i humanisme, reflexiona sobre com aprenem, què ens mou a aprendre i per què les emocions són claus en tot aquest procés. Cada cervell és únic, i l’educació ha d’adaptar-se a aquesta diversitat per garantir un aprenentatge real i inclusiu, assegura. La conferència: Neuroeducació:aplicant les neurociències per optimitzar l’aprenentatge, s'emmarcà dins la Jornada de Divulgació Científica a Figueres Science Needs You! que continua aquest dissabte 18 d'octubre amb un acte per celebrar el desè aniversari.

Recentment ha parlat a Figueres de com entendre el nostre cervell pot ajudar a transformar les nostres aules?

Vaig parlar sobre com la neuroeducació ens pot ajudar a optimitzar l’aprenentatge. És a dir, com tot allò que sabem sobre el funcionament del cervell es pot aplicar a les aules, sigui a infantil, primària, secundària, universitat o educació d’adults. Per fer-ho més entenedor, vaig plantejar-ho com un joc i vaig fer servir cites de Brenda Milner, aprofitant que aquest any se li ret homenatge. A través de les seves paraules, vaig construir diferents ponts per explicar com podem fomentar l’aprenentatge des de la curiositat. Ella deia: “Tot continua essent una aventura meravellosa, gaudint cada dia.” Aquesta frase em va servir per parlar d’una de les claus de l’aprenentatge: mantenir viva la curiositat. I això ens interpel·la com a docents: com podem aconseguir que infants, joves o adults segueixin tenint ganes d’aprendre? I, sobretot, com podem exigir-los curiositat si nosaltres mateixos, com a mestres i professors, no la mantenim viva.

Quins són els principals beneficis d’aplicar-ho, hi ha centres que ja ho treballen?

Entendre com funciona el cervell i traslladar aquest coneixement a l'àmbit educatiu és fonamental. El sistema comença a incorporar aquests enfocaments, però sovint caiem en el que en dic la “llei del pèndol”: quan un tema es posa de moda, tothom en parla, però no sempre amb propietat. Es tendeix a posar el prefix "neuro" a moltes coses que no tenen una base científica sòlida. Per això cal tenir esperit crític, discernir i saber identificar què hi ha realment de neuroeducació en allò que es proposa. Ara bé, cada vegada hi ha més escoles i docents que s’hi formen i apliquen aquests coneixements a tota la comunitat educativa. Alguns exemples són el col·legi Pilar Mendezoiti a Pamplona, l’escola Atilio al País Valencià, o l’Octavio Paz, que és pública i treballa amb aquesta mirada. També ho estem implementant al Mestre Morera, i escoles com La Salle, Claret, les Escolàpies o els Jesuïtes han fet passos importants en aquest sentit.

Quin paper tenen les emocions en el procés d’aprenentatge segons la neuroeducació?

El paper de les emocions en l’aprenentatge queda cada cop més reforçat per l’evidència científica que aporta la neuroeducació. Fa temps que les emocions es reivindiquen com a element clau en el procés educatiu, però ara, gràcies a la tecnologia, podem observar com actua realment el cervell mentre aprèn i com les emocions hi incideixen. Totes les emocions són legítimes i tenen una funció; ara bé, n’hi ha que afavoreixen l’aprenentatge més que d’altres. Ens podem preguntar: fas bé allò que t’agrada o t’agrada allò que fas bé? En realitat, tot el que ens resulta agradable genera motivació per repetir-ho. Això activa emocions positives associades al gaudi, i aquests aprenentatges acostumen a consolidar-se millor. Ara bé, això no vol dir que l’escola hagi de convertir-se en un parc d’atraccions. Com tot, els extrems no són bons. No cal tenir els infants constantment en una muntanya russa emocional, però sí que cal saber introduir i treballar les emocions a l’aula d’una manera conscient i equilibrada.

És especialment important l’etapa d’educació infantil en el procés d’aprenentatge i, per tant, en la introducció de la neuroeducació?

L’etapa d’educació infantil és especialment important perquè és on posem les bases. Sempre que s’han fet les màximes innovacions, ha estat quan s’han posat els millors mestres a infantil. Si aquesta etapa es fa molt bé, tot el que ve després té una base molt sòlida. Igualment, és important incorporar aquesta mirada neuroeducativa tant a infantil com a secundària, perquè sovint els adolescents són els grans oblidats. Si el mestre no entén com funciona un cervell adolescent, tenim un problema. I això és el que passa moltes vegades. Qualsevol persona que es dediqui a l’educació hauria de tenir quatre sabers, i un d’aquests és conèixer com funciona el cervell. Això ja es deia l’any 2017 des de l’OCDE.

La pandèmia ha afectat la manera com infants i joves aprenen, i actualment a les aules hi ha molts alumnes amb necessitats diverses. Com es pot ajudar des de la neuroeducació?

La pandèmia va ser un moment molt convuls per a infants, joves i també per als mestres, que no sabíem com entomar aquella situació. Ara que hi hem agafat més distància, veiem que hi ha molts alumnes amb necessitats diverses a l’aula. Des de la neuroeducació, sabem que cada cervell és únic, i per tant el que no podem fer és treballar per la mitjana. L’escola, tal com es va concebre fa més de cent anys, volia transmetre molta informació a molts nens alhora. I això va portar a fer una mitjana. Però quan treballes per la mitjana, deixes fora tant els que tenen més capacitats com els que en tenen menys. La neuroeducació trenca amb aquest model: no existeix “la mitjana” i no ens serveix. Cal dissenyar espais i metodologies perquè tothom hi tingui cabuda, perquè ningú s’hagi d’adaptar, sinó que tothom se senti dins. És un canvi de paradigma.

Avui dia, els docents tenen prou informació per incorporar els avenços de la neuroeducació i altres innovacions a l’aula? Com es pot solucionar aquesta mancança?

No podem pretendre que allò que vam estudiar en una carrera ja sigui suficient per sempre. Necessitem estar actualitzats. Ara tenim la IA, i hem d’aprendre com funciona i com aplicar-la. Però com això, qualsevol altra cosa: ningú sabia com viure en una pandèmia i, tanmateix, ho vam haver d’aprendre sobre la marxa. Els primers que hauríem de tenir curiositat i ganes d’estar al dia som els educadors. Els metges ho tenen clar: saben que han d’estar constantment actualitzats. Doncs en educació hauria de passar el mateix. Necessitem estar en alerta constant i oberts a tot el que està sorgint, perquè ho necessitem per fer bé la nostra feina.

En una societat tan accelerada i exigent, molts docents es troben desbordats. Quin missatge els donaria per ajudar-los a recuperar l’equilibri?

El meu missatge seria: calma. Hi ha una regla molt senzilla que ens pot ajudar: para, pensa i actua. En un món tan ràpid, és imprescindible trobar moments de pausa. Cada persona hauria de saber reservar aquests espais dins la seva agenda. Perquè si no parem, no pensem; i si no pensem, algú altre pensarà per nosaltres.

Després d'oferir la xerrada a Figueres, quina sensació va rebre?

Vaig veure una gent molt compromesa amb la idea de portar la ciència i la cultura a tothom. I sobretot, amb ganes de fer-ne una transferència real a la ciutadania, perquè qualsevol persona que tingui ganes de continuar aprenent en pugui formar part.

Com li agradaria que fos l'escola del futur?

M’agradaria una escola on nens i nenes tinguessin ganes d’anar-hi: Si aconseguim que diguin: 'És dilluns, tinc ganes d'anar a l'escola!' anem per bon camí i alguns centres ja ho estan aconseguint. També aconseguir que els mestres també hi anessin amb il·lusió. Ara mateix molts docents estan molt al límit, i hem de recuperar aquest encant per la nostra missió, que és una de les professions més maques que hi ha al món. És una llàstima que, per la burocràcia i per aquesta demanda de la societat, entre altres factors, grans mestres estiguin marxant de l’aula. Hem d'aconseguir mestres, professors. Hem de dotar de sentit les escoles, els instituts, la universitat, haurien de ser un espai d’aprenentatge, de convivència, d'àgora del saber, de construcció del coneixement.