Josep Company, fundador de Finques Company: “Des de sempre, vaig tancar molts negocis immobiliaris amb una encaixada de mans”

Josep Company Molar (Celrà, 1934) és Agent de la Propietat Immobiliària (API) jubilat. Resideix a Llançà des que tenia vint anys. Amb la seva esposa, Antònia Agustí Buch (Celrà, 1938), el 1963 van fundar una agència que amb el temps va esdevenir Finques Company, una empresa líder en el sector immobiliari amb oficines a Llançà, Figueres, Roses, Girona i Empuriabrava. Company va rebre la Medalla al Mèrit Turístic de la Generalitat el 2004 i el Sol Costa Brava de l’ATA el 2010. Va ser un dels impulsors de Bigrup i Ceigrup. L'empresa és ara en mans dels seus fills, Joan i Josep Company Agustí i també hi és present la tercera generació. Company repassa en una entrevista la seva trajectòria empresarial i les vivències del boom turístic dels anys seixanta i setanta. Durant anys va ser l'encarregat del popular poste de combustible de Campsa al port de Llançà.

Vostè formava part d’una generació que va haver d’aixecar el país després de la Guerra Civil. Quins eren els seus orígens?

Jo soc fill de Celrà. Vaig estudiar el Batxillerat als Maristes de Girona. En el meu poble, hi havia la central de combustibles de l’empresa Campsa. Em van oferir una feina per a gestionar els dos postes que hi havia al port de Llançà, un de gasoil i un de gasolina, destinats als pescadors i als particulars. Vaig arribar-hi l’1 de juliol de 1954.

Mirant enrere, no eren temps gens fàcils.

Ja ho pots ben dir. Els pescadors eren pobres, no tenien gairebé res, vivien de la pesca i de l’agricultura, vinyes i horts. Quan vaig arribar, em vaig instal·lar a la fonda de Can Narra. A pensió completa! Pagava trenta pessetes al dia. I m’hi vaig estar quatre anys. Vam acabar sent com de la família, als vespres sopava amb ells a la cuina i la relació d’amistat l’hem mantinguda sempre.

Està casat amb Antònia Agustí Buch (1938), filla de Celrà, com vostè. Ja festejaven quan va venir a la Mar d’Amunt?

Sí, sí, ja era la meva xicota. Ens vam casar el 1958 i vam tenir dos fills, en Joan i en Josep, que són els qui han continuat el negoci.

Vostè a Llançà i ella a Celrà, el festeig d’aquells quatre anys no devia ser pas fàcil.

Per anar-la a veure, a ella i a la família, agafava el tren de dissabte a la nit, en deien elGallinaire. Per si un cas passava res el diumenge, deixava les claus a algú de confiança.

M’està parlant d’una època que va desencadenar un canvi total en el territori i la manera de viure de la gent de la costa, veritat?

I tant. A principi dels anys seixanta van començar a venir els estiuejants, de turistes encara no n’hi havia. Eren famílies de Figueres, de Girona, de Barcelona, alguns francesos, que passaven l’estiu aquí. Recordo una vegada que va venir un senyor alemany al poste, portava el cinturó de seguretat cordat i allò va sorprendre a tothom, la gent es pensava que estava boig per anar lligat dins del cotxe. Va ser la comidilla del poble, ningú se’n sabia avenir. Els estiuejants venien a buscar gasolina, sobretot. El gasoil era per als pescadors.

Venent combustible va ser quan va aixecar l’orella immobiliària?

La gent venia al poste i em preguntava si sabia on podien llogar alguna casa per passar-hi les vacances i jo els posava en contacte amb els pescadors i sempre acabàvem trobant alguna cosa, els coneixia a tots. Miri, els pescadors llogaven les seves cases i se n’anaven a viure a les barques. En tenien sort d’això. Va arribar un moment que quan em deien "gràcies per les gestions" jo els responia "de gràcies no se’n viu...". Vaig fer un pas endavant, parlant amb ells, vaig ser jo qui els llogava les cases abans de l’estiu i els pagava quan acabava la temporada.

Veig que va obrir el negoci, que en aquells moments es deia Fincas Ampurdán, el 1963.

A través d’un amic vaig obrir una oficina de 6 metres quadrats en el número 48 del carrer Castellar, just al costat d’on tenim ara la seu de Finques Company. Al cap d’un temps, per ajudar-me, perquè jo encara gestionava el poste, vam contractar una noia molt trempada, la Carme Bosch. Ha estat amb nosaltres, a l’empresa, des de 1966 fins al 2017.

Pels precedents que conec, vostès han fet dels treballadors un dels puntals de l’empresa.

I tant. La fidelitat dels treballadors és important. Fixi’s que n’hi ha hagut quatre que s’han jubilat amb nosaltres.

Què feia en aquells primers anys d’estiueig turístic, com va arrencar la immobiliària?

Només llogava pisos i cases. En vaig arribar a gestionar tres-cents en una temporada i, al principi, estava sol amb la dona. A Llançà hi havia en Lluís Falcó, ell només feia compres i vendes. Ens vam fer amics i junts ens vam embarcar a construir en una parcel·la de 400 metres quadrats a la Carbonera. Van sortir sis apartaments, quatre els van comprar ciutadans francesos i dos espanyols. Aleshores vaig conèixer un paleta gallec que havia treballat amb en Salvat, en Francisco Barros.Eren tres germans. Vam començar a fer coses junts. No va ser fàcil, ells no tenien ni un duro i nosaltres cap pesseta per fer obres grans, però veníem sobre plànol i va funcionar. Cadascú feia la seva part, era a finals dels setanta, principi dels vuitanta. Vam anar fent diverses obres que ens van anar bé i vam crear societats promotores a Llançà, Figueres, Portbou i la Jonquera, de primera residència. A Figueres, vam obrir la primera oficina al carrer Ample, amb la crisi dels noranta vam anar al carrer Monturiol i el 2004 estrenàvem l’oficina del carrer Rentador.

Van treure profit de l’arribada d’estrangers, també?

Van passar coses, sí. Recordo quan el Congo es va independitzar, aquí van arribar força belgues que van haver de marxar de l’Àfrica. Van venir aquí a comprar terrenys, al Cau delLlop, alFaner. Una de les famílies era la dels Rogge, parents de qui seria després el president del COI,Jacques Rogge. La gent no entenia que vinguessin aquí i compressin vinyes a tocar del mar, plenes de salnitre que es menjava els raïms. En Rogge va comprar una vinya de dues hectàrees per 100.000 pessetes.El propietari va treure la grossa. Després d’arrencar la vinya, va plantar-hi pins i en va fer parcel·les. El primer bloc d’apartaments alFaner de Baix el vaig gestionar jo.

Vol dir que entre tots no en van fer un xic massa a l’hora de construir?

Sí, segurament, sí. Sobretot en aquest tram que va de Llançà cap al Port de la Selva. I no tothom va fer les obres ben fetes. Recordo una vegada que en un dels blocs van llogar un apartament a un alemany que, quan es va anar a dutxar, el terra es va enfonsar i els peus li penjaven en el pis de baix. Miri, des de la plaça de Catalunya fins a la Farella, quasi totes les vinyes les va comprar en Bonatti, per quatre duros. I els pescadors contents. Era un negociant de ferros de Barcelona. Una vegada, també, en Fernando Vilallonga volia una finca darrere de la Farella d’en Lluís Narra. En demanava quaranta mil pessetes. Les va pagar i en Lluís li va regalar una barca, La Benita, de content com estava, la qual cosa va fer emprenyar la seva dona.

Té una vida carregada d’anècdotes, Josep.

Tantes com vulguis.Una vegada van traslladar un vista de duana de Portbou a Màlaga. Vaig haver de gestionar la compravenda d’una finca seva valorada en sis milions i mig de pessetes. Amb la meva dona vam haver de baixar expressament fins a Màlaga amb el meu Simca 1000. Vam fer nit a Sòria, carregats de calés.I no ens va passar res.

Parlant de moneda, abans de l’euro i amb clients de per tot arreu, allò devia ser un desgavell.

Vam arribar a tenir una oficina de canvi i tot. Podies fer cèntims, però quan hi havia devaluacions també et podies enganxar els dits. Al final vaig haver de deixar el poste, vaig estar-hi fins al 1974 i llavors vaig demanar l’excedència a Campsa.

Recorda com eren els estiuejants dels seixanta i setanta?

La temporada era diferent de la d’ara. Les estades eren molt més llargues. Per exemple, hi havia un tour operador alemany que ja portava gent al juny. Els espanyols i francesos, en canvi, venien tots el juliol i l’agost. El turisme d’ara no té res a veure amb els d’abans, hi ha hagut una evolució lenta i un canvi gran. Abans, amb una compravenda ens donàvem la mà i tal dia quedàvem a cal notari. Des de sempre, vaig tancar molts negocis amb una simple encaixada de mà, sense enganyar mai a ningú. Però no et pensis, no tot han estat flors i violes, també hem patit moments dolents i delicats que ens han fet perillar el negoci. La crisi del petroli dels setanta va ser molt forta i la de principi dels noranta ens va obligar a vendre molt de patrimoni. Ens vam adonar que el mercat de segona residència estava molt més exposat que l’altre.

Ja m’ho ha dit abans, l’empresa compleix seixanta-dos anys i ja hi ha la tercera generació dels Company treballant-hi. Suposo que està satisfet...

A la meva dona i a mi ens va animar molt veure que tindríem successió amb enJoan i en Josep continuant el negoci, que quedaria en bones mans. I ara compti, ja hi tenim els nets, en Sergi i la Tània. Finques Company té corda per estona.

Empresari d’aliances i jutge de pau de Llançà amb casament pioner

Com van anar les aliances amb altres empreses que van derivar en Bigrup i Ceigrup?

Vaig entrar en el col·legi dels API i vam fer molta amistat amb gent com el president Lluís Torrent o l’AntonioRiart, al cel sia. Ens vam unir pensant en el lloguer turístic i perquè junts podíem fer una oferta de serveis destacada a la Costa Brava, com així ha sigut.

Li preocupa el desgavell que hi ha ara amb les ocupacions il·legals, l’intrusisme en els apartaments turístics...?

És bastant greu el que està passant, això dels ocupes fa una mica de por. Et pots trobar uns ximples dins de casa i no és normal. Cal una legislació més clara i, sobretot, menys burocràcia! En el lloguer turístic, el negoci s’ha desvirtuat. Quan ha passat a les grans ciutats, com Barcelona, tot ha sortit de mare i hi hem sortit perjudicats tots.

Es va quedar a viure aquí sent de Celrà. Li ho he de preguntar: li agrada Llançà?

Sí. És un poble petit, tothom es coneix i. Tenim una cartera de clients des de fa molts anys, alguns sempre ens demanen el mateix apartament. Aquí s’hi viu molt bé. A Celrà, encara hi tinc la meva germana Anna, però ara em sento llançanenc.

És d’anar a la platja a banyar-se?

Mai. Jo i la meva dona treballàvem quan els altres feien vacances. Treballar i treballar, cap afició. Els estius eren una bogeria i, si tinc tot el que tinc és gràcies a l’Antònia. Mira, el canvi del 31 de juliol a l’1 d’agost era una bogeria. En aquells estius, començava a les cinc del matí anant a buscar les dones de la neteja a Vilajuïga. Eren d’Extremadura i sempre deien que les seves capitals eren Càceres, Badajoz i Vilajuïga!

Ha tingut algun client especial?

Al principi, quan el meu despatx era un bidó de gasoil de 600 litres, van venir uns francesos de París a través d’uns amics de Ceret. Era en Jean Raymond, amb qui vam teixir una amistat molt forta. Volia comprar un terreny per fer un bloc davant la platja del Port. En Bonatti, li va demanar 1.000 pessetes el metre quadrat.Una exageració. En Jean em va posar francs a la butxaca i em va dir: "Ves a Barcelona i paga". Ho vaig fer. Soc el padrí de la seva neta.

Ha fet alguna cosa curiosa a la seva vida?

Curiosa, no. Obligada. El 1972 em va arribar una carta de l’Audiència Provincial. Em nomenaven Jutge de Pau de Llançà per decret.Vaig intentar fugir d’estudi, però el meu jefe de Campsa em va advertir que, si ho feia, em vindria a buscar la Guàrdia Civil. Vaig ser-ne disset anys. I em va tocar fer el primer casament civil de la democràcia d’una parella de Castelló i Figueres. També vaig anar a aixecaments de cadàvers, conciliacions...