Cristina Rauter, germana de la noia de Portbou: «En tots aquests anys he perdut la fe en la justícia»

Era el mes de setembre del 1990 quan Evi Anna Rauter va visitar la seva germana gran, Cristina, a Florència. Aleshores tenia només dinou anys, li agradava viatjar i la seva germana era la seva amiga i confident. Van passar un cap de setmana juntes. L’últim dia que Cristina la va veure amb vida Evi li va deixar una nota en la qual li deia que se n’aniria a conèixer Siena. Però no va tornar. La família va alertar la policia i la va buscar durant dècades sense trobar cap rastre del seu destí.

El dia 4 de setembre d’aquell mateix 1990, un dimarts, la Guàrdia Civil va trobar el cos d’una noia sense vida penjat d’un pi a la localitat de Portbou. Com que no tenia documents, se la va catalogar de NN (Sense Nom). No es va relacionar la desaparició d’Evi Rauter amb el cadàver descobert. Des d’aleshores circularien desenes de llegendes sobre el cas i aquest seria conegut com el de la noia penjada de Portbou.

Van haver de passar més de trenta anys fins que el 2022 el programa de TV3 Crims, en col·laboració amb el programa de la televisió austríaca Ungelöst (Cadena ATV), van aconseguir identificar la identitat de la noia penjada. Era Evi Rauter. El juny del mateix 2022 la fiscalia italiana va iniciar una investigació. Un any després els investigadors i el fiscal al càrrec van determinar que es va tractar d’un crim, però es va haver d’arxivar per falta de proves.

A mitjans del passat mes de desembre es va iniciar una recerca del cos d’Evi Rauter al cementiri de Figueres, en la qual hi va estar present Cristina Rauter. Tot i que es va rastrejar la fossa comuna, on es creia que van ser dipositades les restes de la noia morta, la recerca no va donar resultats i el misteri roman malgrat el pas del temps.

Va ser arran d’aquesta estada a Figueres que Cristina Rauter va concedir aquesta entrevista a Diari de Girona, del mateix grup editorial que l'EMPORDÀ, per explicar millor qui era Evi Rauter, i relatar el dolorós record de la seva desaparició i el pes de tots els anys d’absència.

L’entrevista

Com descriuria Evi com a persona?

Era una persona amable, respectuosa i responsable. Sempre intentava ajudar els altres. Li interessava llegir llibres, la cultura, visitar ciutats i museus, el cinema, les curses de bicicletes...

Què la preocupava, què la motivava?

Per a ella era important aprofundir en les coses. No era una persona superficial. Volia comprendre, veure. No volia seguir la multitud sense pensar.

Quina era la dinàmica entre vostès com a germanes?

Ella era la meva millor amiga i jo també era la seva millor amiga i confident.

Quin és el record més significatiu que en té?

Estàvem en sintonia. Teníem interessos iguals, similars. Parlàvem de tot.

Quan van estar juntes aquells últims dies a Florència, hi va haver algun moment que ara recordi amb especial claredat o que li sembli significatiu?

Res estrany, vam fer coses normals com passejar per la ciutat i menjar pizza. Dilluns a les vuit del matí vam esmorzar juntes. A les nou, jo havia d’anar a la universitat. Li vaig dir que tornaria a l’hora de dinar. Ella va dir que m’avisaria si sortia. Em va escriure en un post-it: «Aniré a Siena, ens veiem després».

Com va ser la desaparició per a la família?

Un gran xoc. La seva desaparició era inexplicable. El meu apartament estava en un lloc agradable i segur. Florència és una ciutat gran, però no té zones massa perilloses. Vam fer teories, però sense proves, res no és possible.

Com ho va afrontar? Se’n va sentir responsable?

Per descomptat que me’n vaig sentir responsable. Pensava: «Per què vaig anar a la Universitat aquell matí, per què no vaig anar a Siena amb ella?» Però havia d’anar a la Universitat, ja havíem estat juntes els dies anteriors... Però tant jo com els meus pares havíem de seguir endavant. Hem fet cartells a totes les grans ciutats i estacions d’Itàlia, hem publicat molts articles a tots els diaris... Hem estat diverses vegades a la televisió a Chi l’ha visto. Fins i tot anys després de la desaparició. Mai no ens hem rendit.

Com va ser viure tots aquells anys amb un familiar desaparegut?

El començament va ser difícil, vaig haver de tirar endavant la meva vida, però per descomptat sempre vaig tenir a la meva ment també l’Evi i les preguntes: Què va ser el que va passar? On és?

Com creu que va arribar a Portbou?

Només hi ha dues possibilitats: amb autoestop o amb tren. No sé si 50.000 lires de llavors (25 euros) eren suficients per a un bitllet de tren. El juliol del 1990 havia fet una parada a Irlanda amb dues amigues i li va agradar l’experiència. Els dies abans del 3 de setembre de 1990 en vam tenir una discussió. Li vaig dir que era perillós provar sort en una ciutat gran… Mai no saps amb qui et pots trobar.

Quin paper ha jugat la desaparició d’Evi a la seva vida des de llavors?

Jo tenia vint-i-tres anys el 1990. Aquesta experiència em va fer madurar en un instant. Em vaig tornar més cautelosa amb la meva vida, tot i que vaig fer tot el que volia fer. Potser em vaig tornar una persona més segura de mi mateixa després d’enfrontar-me a un cas com aquest.

Quan li van dir que havien identificat la seva germana, què va ser el primer que va pensar?

Primer vaig demanar que m’enviessin fotos, volia comprovar-ho per mi mateixa. Vaig veure les fotos de l’arbre i la vaig reconèixer immediatament. La cara, el cos, la roba… Era 100% Evi. També coincidia la data, però no entenia per què la van trobar a Espanya, a la frontera francesa.

Què opina de la decisió inicial de classificar-ho com a suïcidi?

La Guàrdia Civil no va trobar cap denúncia de desaparició, i ella no tenia passaport, per la qual cosa no se la va poder identificar. Per tant, van intentar tancar el cas com més aviat millor com a «suposat suïcidi».

“La policia italiana i la policia espanyola van cometre grans negligències”

Quina qualificació li mereix l’acció de la justícia en aquella època?

La policia italiana i la policia espanyola van cometre grans negligències. Totes dues! La meva denúncia italiana (6 de setembre de 1990) tenia exactament el mateix contingut (descripció de la persona i de la roba) que l’atestat que es va fer a Espanya el 4 de setembre de 1990, quan es va trobar el cadàver. La Interpol no va funcionar, altrament és impossible que les dues descripcions, idèntiques, no haguessin estat relacionades. A més, l’autòpsia es va fer de manera superficial, fins i tot sense examen toxicològic. Almenys el forense, el Dr. Lacaci, va pensar que feia bé a embalsamar-la, perquè en el futur pogués ser identificada.

El lloc on va ser trobada Evi és peculiar, visible des de tot el poble. Quina sensació li fa imaginar-la allà, exposada?

Quan vaig veure les fotos per primera vegada, la primera impressió va ser... semblava una exposició d’art. Tot era tan perfecte. El seu rostre tenia una expressió angelical, com un àngel adormit, encara que hi fos penjada. Fins i tot la ubicació era particular: el mar al davant, l’església del cementiri al darrere… Però l’Evi mai no havia estat a Espanya ni a França, no coneixia aquest lloc.

El 2023 la fiscalia italiana va arribar a la conclusió que s’havia tractat d’un assassinat. Quines emocions li va produir aquesta resolució després d’anys de cerca?

Des del juny del 2022 fins al novembre del 2023 la Procura della Republica di Firenze va estar investigant el material de la Guàrdia Civil del 1990. Al final va arxivar el cas com un «delicte contra persones desconegudes» per la falta de proves.

Quin impacte va tenir en vostè i en la seva família l’anonimat del seu enterrament a Figueres?

Per a nosaltres va ser bo saber que Evi va estar al cementiri de Figueres fins a l’any 2001, al nínxol 134. Després, aquell any, per desgràcia, els treballadors sense autorització la van posar a la fossa comuna.

Creu que és possible que es faci justícia?

En tots aquests anys he perdut la fe en la justícia. I després de trenta-quatre anys és força impossible que surti alguna cosa a la llum…

El misteri envolta la seva mort, i ara també la ubicació del cos. Després de dies d’excavar al cementiri de Figueres, no es va trobar res.

Aquells dies van treballar veritables professionals en la recuperació. Realment van buscar a tota la zona. La cerca va ser estudiada i es va fer amb una estratègia molt precisa. Sembla que ja no hi ha més fosses comunes.

Què va sentir en saber que no es va trobar el cos?

M’havia preparat amb antelació. Són coses que mai no es poden saber amb certesa absoluta.

Després de tants anys de misteri, com li agradaria que el món recordés la seva germana?

Com una persona jove plena d’energia, amb el futur al davant. Alguna cosa la va aturar, no sabem què.

Sabia que la mort de la seva germana és una de les llegendes més arrelades de l’Alt Empordà?

En els darrers dos anys em vaig interessar i vaig poder llegir diversos llibres i articles sobre la meva germana. M’agradaria donar les gràcies a totes les persones que mai se n’han oblidat i sempre han intentat mantenir-ne viu el record.

La desaparició va marcar la seva vida...

Per descomptat que no va ser fàcil per a mi i els meus pares. Sí, va marcar la nostra vida, potser ens hem convertit en persones més fortes i racionals. L’important és mirar endavant, cap al futur.

Quan el 2022 li van dir que podrien haver trobat la seva germana, va viatjar sense dubtar-ho. Ara ha tornat a Girona per buscar el cos. Què fa que no perdi la força?

El 2022 va ser molt important per a mi anar al lloc on la van trobar, anar al cementiri, estar informada sobre el cas. Ara intentem recuperar el seu cos, ja que semblava que era a la fossa comuna, però no hi era. L’hem perdut per tercera vegada. La primera, quan Evi va desaparèixer a Florència. La segona, quan va desaparèixer del nínxol 134 el 2001. La tercera, quan va desaparèixer de la fossa comuna.

Si pogués dir-li alguna cosa a Evi, què li diria?

Li diria que tot plegat és un misteri per a nosaltres. Vam intentar fer tot el possible per trobar-te el 1990 i tots els anys posteriors. Sempre et tindrem en el nostre record. 

Subscriu-te per seguir llegint