Un llibre aprofundeix en els mil anys d'història de la Vall de Santa Creu: de l'abandó al ressorgiment

«La Vall de Santa Creu és un poble mil·lenari i, per tant, té una història tan dilatada i desconeguda com molts pobles de l’Empordà», assegura l’historiador i mestre Arnald Plujà qui acaba de publicar el llibre 'La Vall de Santa Creu. Mil anys d’històries al cor del Cap de Creus' amb el qual ressegueix al mil·límetre aquests deu segles d’existència posant en el centre a les famílies que l’habitaren antigament i que al segle XX es veieren inexorablement obligades a marxar. Han estat, però els nous veïns, els que l’han repoblat i fet ressorgir, els que, organitzats com Associació Sant Marçal i amb el suport econòmic de l’Ajuntament del Port de la Selva, han empès la publicació d’aquest llibre llargament treballat per l’autor, amb testimonis que ja han traspassat, i que posa l’incís en el pes que va tenir aquesta vall com a refugi i motor econòmic ja fos amb l’explotació de la terra, les mines i la producció d’uns vins «d’una qualitat extraordinària fins al punt que, al segle XIX, s’exportaven a Suïssa on una família originària de la vall els comerciava».

Arnald Plujà és un gran explorador de la memòria del cap de Creus, sobretot la de la gent que el va habitar durant segles. «Fa més de vint anys que vaig començar a recollir històries, una cosa que mai s’havia fet i, per tant, quasi tot el que he trobat de la vall és inèdit», explica. Entre els molts detalls que ell rescata i reivindica, és que la Vall de Santa Creu va tenir, durant vuit-cents anys, terme propi i dins aquest hi havia el monestir de Sant Pere de Rodes, Santa Helena i Sant Salvador. Segons Plujà, la vall «ha estat un poble independent on, com a màxim, hi haguera quaranta cases i dos-cents habitants a finals del segle XVIII i XIX; que tenia escola, església amb capellà, cafè, biblioteca, dues sales de ball, una societat recreativa, una estructura absolutament de poble, però que ha estat pràcticament oblidat». L’estudiós lamenta que al llarg dels seus mil anys d’història, la vall «ha estat un poble petit que mai no s’ha pogut autogovernar, que ha depès tant de l’església -monestir de Sant Pere de Rodes-, del comtat d’Empúries o de l’Ajuntament del Port de la Selva, però tots n’han abusat» i, al mateix temps, «l’han deixat de banda». Això es va traduir, ja al segle XX, en una manca de serveis. Plujà detalla els greuges: «La carretera que porta a la vall es fa el 1979, setanta anys després de la de Llançà al Port de la Selva; l’electricitat, mig segle després, el 1967, i el mateix passa amb l’aigua». Malgrat que «la vall està al centre del cap de Creus», totes aquestes mancances van empènyer als veïns a marxar-ne «forçats».

Dues grans migracions

«Si al segle XVI no tenien escola era perquè ningú en tenia, però a finals del XIX i al segle XX la modernització no arriba a la vall». Això, sumat a la manca d’espai i de terra, el que provoca són dues grans migracions. La primera a finals del segle XIX quan molts pobladors de la vall marxen sobretot a Palau-saverdera, just a l’altra banda de la muntanya. «La migració més forta és després de la guerra civil quan la gent s’instal·la majoritàriament a Llançà», comenta Arnald Plujà. Aquelles famílies «portaven set i vuit-cents anys vivint a la vall, famílies com els Paronella, Soler, Pol o Roig, que eren els que havien transformat un bosc immens i espès en una vall humanitzada construint unes cases més grans i belles que no la dels pobles, tal com es pot veure a la part de la vall antiga». A l’epíleg del llibre, l’historiador detalla totes les famílies relacionades amb la vall, amb noms, orígens i fotografies, famílies que «persisteixen amb el mateix cognom a altres pobles de l’Empordà, fins i tot a Barcelona». També inclou els padrons municipals des del 1900 al 1975 i dades genealògiques dels vallencs.

Nous veïns, nova etapa

Arnald Plujà no dubta a titllar aquella marxa forçada de «drama». Ell ha escoltat testimonis de persones que ho van viure en primera persona. La vall s’abandona als anys quaranta i cinquanta. En el llibre, l’investigador recull una entrevista, publicada al diari El Punt el 1979, a Josep Fa Pol, àlies Patacón, considerat l’únic habitant que quedava tot i que en el cens constaven dues persones més: el carter i un home molt gran amb residència a Llançà. «A mesura que marxa una família arriba algú de fora, sigui de Barcelona, Girona o Figueres, i compra la casa provocant el ressorgiment de la vall, d’un poble nou amb famílies i cognoms nous i formes de vida noves», diu Plujà tot assenyalant que «no ha passat com altres pobles petits, com Molinars o Valleta, que han acabat enrunats, sinó que la vall ha perviscut gràcies a aquestes persones, els nous vallencs que, tot i que no fan res del que es feia abans, estimen el poble i volen preservar la seva entitat».

De la Garrotxa a la vall

Arnald Plujà manté un vincle sentimental amb la Vall de Santa Creu. Al segle XVIII, la seva família materna, procedent de la Garrotxa, es va establir com a masovers a la vall, al mas Margall i mas Ventós de Sant Pere de Rodes, durant cent anys. «Això són quatre generacions i una quarantena de fills que s’escampen pels pobles veïns com Pau, Palau, Cadaqués, Roses, Port de la Selva o Llançà, envoltant, pràcticament, tot el territori del cap de Creus», diu. Per fer aquest llibre, l’estudiós, amb un afany quasi antropològic, ha parlat amb tota la gent de la vall. Cal pensar que entre les fonts hi ha testimonis recollits vint-i-cinc anys enrere, «veïns originaris de la vall que ja no hi vivien, però mantenien el patrimoni» i que ja han mort. El volum, a més, inclou mig miler de fotografies d’antics veïns, així com les biografies de les 110 famílies que hi van viure explotant la terra, les vinyes, les oliveres, el bestiar i els bucs de mel. Plujà explica «d’on venien, què hi feien i quina casa habitaven». Ho completa les dades bibliogràfiques de dues mil persones de la vall, cosa que permet, diu, «refer l’arbre genealògic».

Arnald Plujà no pot amagar la satisfacció d’haver conclòs amb èxit l’aventura increïble d’elaborar el llibre 'La vall de Santa Creu'. «Hi ha hagut un esforç enorme per fer-lo perquè una cosa és disposar de la informació i l’altra com la lligues», reconeix. Un dels apartats més complexos ha estat aconseguir les fotografies, cedides «família a família, persona a persona» i més tenint en compte que «ja només queda una sola persona de la vall a la vall». El volum es va presentar al poble diumenge passat davant més d’un centenar de persones, moltes d’elles descendents de les famílies que hi apareixen. També veïns que han permès el ressorgiment de la vall que Plujà descriu com «un poble de muntanya enmig de l’Empordà».

Arnald Plujà cataloga i estudia més de quatre-cents masos del cap de Creus