La força social invisible de casa nostra  

Hi ha un gran debat social i polític recurrent a Nord-amèrica, a Europa, a l’estatal i a Catalunya. És un debat sobre una realitat molt complexa: la immigració. Ràpidament, és captiu de demagògies, arguments senzills i discursos extremistes, d’una banda i l’altra. És un debat amb moltes dimensions, i on les xifres i la (des)informació tendeixen agafar «una part per explicar el tot».  

És ben conegut que podem trobar les xifres i les estadístiques que justifiquen la postura que volem defensar. És fàcil jugar amb les estadístiques que més ens convinguin, per tal de legitimar amb «fets objectius» la nostra postura, el nostre punt de vista. Això és especialment freqüent en un tema tan intens, omnipresent i polèmic com la immigració. 

Parlem de fets, doncs. És una realitat incontestable que la població immigrada representa entorn del 12,7% de la població a Espanya (més de 6 milions de persones); més del 17% de la població de Catalunya (més d’1.360.000 persones), i al voltant d’un  25% a l’Alt Empordà (unes 37.000 persones). Unes xifres amb un pes global com aquest és natural, inevitable i saludable que generin debats. De fet, és un canvi demogràfic sistèmic. 

Des d’un punt de vista purament de «reposició» demogràfica la immigració és una necessitat. De fet, Espanya ha incorporat més de 7 milions de persones nascudes a l’estranger en aquest primer quart de segle. Però és que sense aquesta aportació, l’Institut Nacional d’Estadística preveu que en cinquanta anys la societat espanyola tindria només 32 milions d’habitants, vers els 48,5 milions actuals. Una tendència igual es dona a Catalunya. Som una societat amb un clar decreixement demogràfic, i un ràpid envelliment, que requereix inevitablement una «reposició» que només pot venir «de fora». 

Des d’un punt de vista purament de “reposició” demogràfica la immigració és una necessitat

Des d’un punt de vista productiu, és també cert que al darrer any, el 2023, els immigrants van representar el 60% del creixement de la població que va trobar feina a l’estat. Segons fons del Govern espanyol, els immigrants representen el 10% dels ingressos de la Seguretat Social el 2023, i representen l’1% de les despeses. De fet, els experts calculen que, donada l’estructura demogràfica espanyola, per a mantenir econòmicament el sistema de pensions actual, així com altres serveis socials essencials, es requereixen 200.000 immigrants anuals. A Alemanya en necessiten 2 milions anualment per mantenir-lo. 

Els immigrants representen el 10% dels ingressos de la Seguretat Social el 2023, i representen l’1% de les despeses

En aquest sentit, la majoria de gent immigrant que arriba a casa nostra està en edat de treballar. De fet, la taxa d’ocupació entre la població immigrant és més elevada que entre la població espanyola. I no és perquè «ens prenguin la feina», sinó perquè tendeixen a ocupar llocs socialment no volguts: la necessitat colla. 

Així, estan permetent la continuïtat de sectors econòmics essencials que no tenen relleu generacional, com l’agricultura, la ramaderia i la pesca. Que preguntin la nacionalitat de la majoria dels seus treballadors als patrons de les barques de Llançà o Roses: Marroc i Senegal. Igualment, permeten mantenir els serveis necessaris a sectors crítics que els de casa nostra no volem cobrir, com la construcció, els serveis domèstics i l’hostaleria. Que ho preguntin a tants restauradors les nacionalitats dels seus cuiners i del servei de sala: Marroc i Llatinoamèrica. 

I des d’un punt de vista cultural? Potser haurien de preocupar-nos els valors humans i polítics de les persones, i no pas els culturals. Són els mínims comuns de convivència social els que generen pau i cohesió, i no pas l’homogeneïtzació cultural. De fet, si tots i totes fossin d’un perfil cultural, religiós, ètnic i ideològic similar, a part d’extremadament avorrida, la societat no seria innovadora, creativa ni avançaria. És la necessitat d’anar trobant nous encaixos i nous espais comuns el que fa que les societats innovin, creïn i millorin. Les persones poc respectuoses (les «il·liberals») són les que ens han de preocupar, les autòctones i les immigrants. Són aquestes persones que no respecten el «contracte social» existent les que han de replantejar-se si estan a la societat que adient. I si no és el cas, buscar-la a un altre lloc. 

Ni políticament ni socialment ens haurien de regir les pors que ens pot provocar el suposat «risc a la nostra identitat, individual o col·lectiva». Tota societat és fruit d’una evolució històrica, de la suma i superposició de cultures al llarg de la història: ningú no és «pur». O és que «la nostra identitat» no és un cúmul d’identitats prèvies que han anat hibridant-se fins a fer-nos el que som avui? És que el català ha aparegut del no-res per generació espontània? O més aviat és una fase històrica resultant de la barreja del llatí, el grec, l’àrab... i més recentment el francès, l’anglès i el «llatinoamericà»? 

El mínim exigible a tots els ciutadans i ciutadanes, independentment del color de la seva pell, la seva religió, el seu gènere o la seva ideologia, és el respecte a la llibertat individual i a la igualtat de tothom davant la llei. Sense excepcions. A partir d’aquí, «festa de la diversitat»... 

I des d’un punt de vista polític? Moltes de les persones immigrants no tenen visibilitat pública: no volen «problemes». És una enorme força social que avui dia no té una significativa activitat política. Majoritàriament no voten, no s’afilien, no es manifesten: són un força invisible. Nombrosa, però silenciosa. Però algun dia això canviarà. Les noves generacions o contexts canviants faran que aquesta població invisible comenci a visibilitzar-se. I aquesta gran i creixent força social, econòmica i cultural tindrà representativitat política i institucional. 

Crear espais de comunicació entre col·lectius d’aquí i de fora

Per tal d’arribar de forma normalitzada a aquest moment, s’ha de crear espais de comunicació entre col·lectius d’aquí i de fora; espais de diàleg i col·laboració entre entitats civils, i no tan religioses. Una via d’interès comú és el seu potencial econòmic i empresarial. S’ha de facilitar la seva participació en associacions empresarials (cambres de comerç, associacions de comerciants, associacions sectorials...) per tal d’introduir-los en les dinàmiques d’emprenedoria, d’interacció, comercials, de coneixement mutu i d’oportunitats de negoci. Igualment, sempre que tingui sentit i valor, s’ha d’incloure les seves cultures gastronòmiques als esdeveniments gastronòmics que es realitzin; les seves manifestacions culturals a festivals, facilitar la seva participació en fires, a conferències i exposicions… S’han de generar canals no oficials d’interacció en ambdues direccions per tal d’enfortir el coneixement mutu. 

Tots aquests canals no institucionals són un important poder tou que contribueix a la integració i genera vies de diàleg no oficial, claus en potencials moments d’alta tensió entre comunitats. Canals que han servit en situacions que ja hem viscut en anteriors ocasions. 

I és aquí on pot jugar més activament l’àmbit municipal. És a les ciutats i els pobles a on hi ha la veritable convivència, o la tensió. L’alta política és això, alta. La realitat està «sobre el terreny», als carrers. Qui té més a guanyar amb la convivència social i les dinàmiques positives són els municipis i les ciutats; la societat de base. I és a on més agraïts poden ser els resultats, si es té visió i voluntat política. I si es tenen els interlocutors adients. Sense ser bonista, amb serietat, convicció i determinació.  

I en aquestes dates tan assenyalades, no perdem de vista que els llegendaris tres reis mags venien d’Orient. I portaven regals. Concretament a Betlem, a on avui és la martiritzada Cisjordània, de Palestina. I no oblidem que algun altre ha fet el camí invers. Els temps canvien...i ens hem d’adaptar.