«He tornat de Veneçuela amb una maleta plena de records»

Sacerdot i nou vicari de Figueres i l’arxiprestat de l’Alt Empordà interior. Emili Galán Mañas (Figueres, 1966) va estudiar al col·legi Sant Pau i a l’institut Ramon Muntaner abans d’anar al seminari de la Universitat Internacional de Navarra. Va ser ordenat sacerdot a Veneçuela el 1991, país en el qual ha exercit fins ara, quan ha tornat a la seva ciutat natal.

Mossèn Emili va ser deixeble de mossèn Guinart, rector de la Immaculada, i mossèn Ernest. La missa nova la va celebrar en el temple figuerenc, en el qual havia exercit d’escolà al costat d’altres companys del col·legi Sant Pau. Ha estat trenta-tres anys treballant a La Guaira, un nucli proper a Caracas (Veneçuela) on ha exercit de rector a les parròquies de Las Tunitas i Playa Grande.

Després de tants anys fora de casa, què l’ha motivat a tornar a Figueres?

L’última vegada que vaig estar aquí, la meva mare, que ara té 97 anys, estava malalta i va estar ingressada dos cops a l’hospital. I em tocava marxar per tornar cap a Caracas, no podia quedar-me. Allò em va fer pensar molt.

Estar al costat de qui t’ha donat la vida.

És un deure de fill, sí. Som cinc germans i jo soc l’únic que no té fills ni esposa que em lliguin a cap més obligació familiar, puc estar més temps amb ella, ara. A Veneçuela, només hi tenia els lligams propis d’un capellà i aquí també puc exercir fent la mateixa feina.

Tinc entès que ha vingut amb poc equipatge.

Cert, em vaig vendre el cotxe que tenia i només he portat llibres i roba. I la recança d’haver deixat una etapa inoblidable a Veneçuela. He tornat amb una maleta plena de records, trenta-tres anys molt intensos.

Una de les vegades que va estar a Figueres em va comentar que el país ha perdut molta població jove.

En general, per la situació econòmica veneçolana, molts i molts joves han marxat del país. Hi ha hagut un èxode grandiós, es parla de quatre o cinc milions de persones que han hagut de migrar i això afecta molt el sector jove de la població. Tots busquen una vida millor i Veneçuela, ara per ara, no és el millor lloc per a aconseguir-la amb la dignitat necessària.

Quan va ser ordenat sacerdot, el 1991, ja ens va comentar que vivia en un nucli amb molta misèria, però expressava el desig que la situació canviés per a bé i sembla que ha reculat...

Sí, el tenia. A partir de l’any 2000, quan va arribar el govern d’Hugo Chávez, la pobresa va començar a augmentar. El país ha caigut en picat des de llavors. En pobresa i en funcionament de les institucions, totes les estructures del país estan col·lapsades i enfonsades. Fins i tot una cosa tan normal com haurien de ser les oficines de correus, ja no funcionen. És una anècdota que ajuda a entendre que res va bé, sobretot per l’existència d’un únic partit polític, cap al qual estan encarades totes les coses per a enriquir a uns quants que estan en el poder. I la gent ho pateix, sent cada cop més pobre.

Els diners en mans d’uns pocs en un país que hauria de ser ric: té petroli, un paisatge incomparable com a gran atractiu turístic i que abans generava molts ingressos.

Només amb els ingressos turístics tothom podria viure gratis, perquè és un país meravellós, en tots sentits. Los Roques són un exemple, una de les seves joies. Arribar-hi i fer-hi estada és molt car, està tot mal gestionat i els preus abusius fan que el turisme s’ho pensi abans d’anar-hi. Està tot dolaritzat, és una pena.

"El país ha caigut en picat des que va arribar Hugo Chávez, les estructures estan enfonsades"

El seu esperit crític l’hi ha comportat algun problema amb les autoritats del país?

No, mai. Nosaltres, els capellans, tenim una certa llibertat per parlar i per dir les coses. I quan toca, les diem, sobretot quan afecten la gent. És evident que hi ha pobresa, que hi ha falta de les coses més elementals, aliments. I tot i ser un país productor, falta gasolina! Has de fer cues que no s’acaben mai. Han fet malbé totes les refineries que tenien i fa anys que la importen des d’Iran. I és molt dolenta i espatlla els vehicles.

Un dels seus grans objectius va ser construir una escola a La Guaira. Fins i tot va recaptar fons aquí a la comarca. Se’n va sortir com volia?

Vam fer una escola, però sense l’estructura que volíem. Va acabar sent més petita, però està funcionant.

Quin és el paper de l’Església en aquests països de caràcter dictatorial? S’ha sentit com un missioner que anava més enllà?

I tant, primer portar-hi la paraula de Déu, que és la nostra funció principal, però, a la vegada, treballem per ajudar la gent a viure amb la millor dignitat possible, amb la fe i l’Evangeli com a acompanyants. Hem fet tot el que ha estat a les nostres mans per ajudar, però aquests darrers anys, sobretot a partir de la pandèmia, la situació s’ha agreujat.

La golafreria d’altres països sobre Veneçuela ha tingut incidència en aquesta situació?

Quan Chávez va arribar al poder va abolir les concessions que hi havia, les que feien funcionar les coses. I va estatalitzar la gran companyia de petroli PDVSA sense que el país fos prou eficient per a poder gestionar-la, i s’ha enfonsat. El govern de Maduro se n’ha adonat i està tornant a cedir gestions a empreses estrangeres, com ara Repsol.

Què li sap més greu d’haver deixat allà?

Moltes coses i la certesa d’haver deixat enrere una Veneçuela maltractada pels seus dirigents. De vegades m’enyoro i em sento culpable, com si el capità del vaixell l’hagués abandonat en una singladura difícil. Hi ha gent que m’estima molt i amb la qual sempre mantindré contacte.

Sempre ha estat vinculat a la Diòcesi de Girona?

Amb la nostra Diòcesi, he mantingut un estret contacte i des d’ella m’han ajudat molt. Estava incardinat a la diòcesi de La Guaira i ara ha fet un préstec d’un capellà, un servidor, a la de Girona, per cinc anys, de moment. Formalismes jurídics.

"Estem dins d'una societat globalment descristianitzada i en la qual fem fora Déu de totes les esferes"

És conscient que ara deu ser un dels capellans més joves de tot Girona?

No, no en soc conscient.

I arriba amb seu vacant, sense bisbe a la trona.

A Veneçuela, hi ha un arquebisbat que fa cinc anys que no en té!

No va formar mai part de la terna per a escollir el successor?

Que jo sàpiga, no. I, a més, has d’haver nascut allà per ocupar el lloc.

El seu aterratge deu haver estat fàcil, em consta que ha mantingut una relació cordial amb altres capellans gironins durant tots aquests anys.

I tant, tinc grans amics. He arribat i m’he trobat les portes obertes, començant per les del rector Miquel Àngel Ferrés. Ara exerceixo de vicari a Figueres i faré la feina que em pertoqui i que em manin.

Com s’explica que costi tant trobar gent amb vocació religiosa que vulguin seguir el seu camí?

Una de les moltes causes són les famílies, com viuen ara. Estem dins d’una societat globalment descristianitzada i en la qual fem fora Déu de totes les esferes. Internet ocupa tots aquests espais i es fa molt difícil que un jove acabi tenint vocació.

Amb els ulls d’una persona creient com vostè, veure el món ple de conflictes sagnants amb un fort component religiós, què li diu?

És un pas enrere molt important. Sembla que, en molts llocs, la religió és l’excusa per fer guerres, lamentablement! Hauria de ser al revés, hauria de fomentar la pau, la justícia i l’amor. L’Evangeli ens parla d’amor, no de guerra.