«Posar l’eòlica marina en zones de gran fragilitat ecològica no és bo per a ningú»

Montse Mindan diu adeu a l’Ajuntament de Roses per a dedicar més temps a la família i a les seves aficions, però no abandona la política perquè es considera una «apassionada» del servei públic. El futur dirà.

Un cop passades les eleccions municipals li arriba l’hora de tancar, de manera voluntària, una llarga etapa municipalista. Quin balanç en fa?

Han estat vint-i-quatre anys bons. Quan em vaig presentar, ja sabia el que feia. Havia tingut dues empreses privades, amb l’experiència que això aporta i m’havia presentat a unes oposicions a l’Ajuntament. Tenia dos fills i ganes de fer coses pel meu poble. Em van convèncer del fet que les mancances que jo trobava en el meu entorn les podia intentar resoldre actuant com a servidora pública. Anava amb els fills pel carrer, els portava a l’escola i veia que hi havia coses per arreglar. Si formes part de la societat civil i tens inquietuds, i jo sempre n’he tingut, la política municipal és un bon lloc per a resoldre-les. Hi he trobat bons companys de viatge, de tots els colors.

Va entrar amb empenta, doncs.

He de confessar que al segon any del primer mandat vaig dir que plegava. Acostumada com estava a fer una comanda o encarregar un tema i tenir-ho fet amb rapidesa, el ritme de l’administració em va sorprendre. Planejava un projecte i tardàvem dos anys a poder-ho executar... Vaig pensar que no aconseguiria res i, per sort, no ha estat així. Em faltava la paciència que en Josep Alemany em va ensenyar a tenir. Quan la roda municipal es posa en marxa, tot canvia. Si la vas omplint, no para mai.

Vostè era de Convergència, un partit convulsionat que acaba derivant en el Junts actual. Té una sensació de retorn als orígens?

Sempre he considerat que he estat en el mateix lloc, que he format part d’un mateix partit polític. En gran part de paràmetres m’hi he sentit molt còmode, però la Montse Mindan també ha sentit dir que «ets massa d’esquerres o força republicana»... Tot depèn de què fas i en quin moment ho fas. Seria mentida dir que estàs d’acord amb el cent per cent de tot el que fa la direcció del teu partit. Això no obstant, tant a Convergència com a Junts m’hi he sentit molt còmoda. I sempre m’han escoltat.

Però ha tingut algun posicionament contrari al seu partit.

Sí, amb el projecte del parc eòlic marí. En defensa d’allò que penso que és bo per a Roses i per al meu territori, l’Empordà. Ens volen posar el parc eòlic en zones de gran fragilitat ecològica i això no és bo per a ningú. I el meu partit, segurament amb una mirada més global, per la necessitat d’energia que tenim, creu que sí. Estic lluitant des del costat en el qual la meva integritat em diu que he d’estar.

«Arribar a un pacte i complir-lo comporta dues coses perquè tothom estigui content: la primera, ser generós i, la segona, ser humil per reconèixer, quan acabes, què s’ha fet i qui ho ha fet»

A l’hora de governar, no és el mateix haver-ho de fer amb el programa propi o amb el derivat d’un pacte, com ha passat en aquest mandat amb el que han tingut amb ERC i Gent de Roses.

Arribar a un pacte i complir-ho tot comporta dues coses perquè tothom estigui content: la primera, ser generós i, la segona, ser humil per reconèixer, quan acabes, què s’ha fet i qui ho ha fet. I amb això no tothom compleix. Acabes esperant, lluny de la rebequeria de «i tu més!», és que la gent se n’adoni. Deixo a criteri dels votants el balanç de la feina dels darrers mandats.

De la seva trajectòria com a alcaldessa, durant vuit anys, què en destacaria?

Vaig arribar al càrrec en substitució de Carles Pàramo, a mig mandat, l’estiu de 2013. En primer lloc, no vull que hi hagi un llegat de Montse Mindan, no seria just, sol no fas res. Un alcalde apaga focs cada matí, i moltes vegades qui està davant d’un veí escoltant una queixa és un regidor o regidora del seu equip. En Ferdi, a peu de carrer, segur que ha fet més coses que jo mateixa.

Però a títol personal, alguna cosa la deu fer sentir orgullosa.

Sí, és clar. Quan era regidora d’Ensenyament em va satisfer molt obrir la segona llar infantil. Era una gran necessitat que teníem per a la gent treballadora. També haver pogut acabar la SUF, per com va ser de complicat tot el projecte, havent de lluitar contra una empresa que actuava amb mala fe. Va ser una lluita esgotadora. I hi afegeixo el tanatori, perquè per a molta gent poder acomiadar els seus a prop de casa sempre és molt important. I moltes altres petites coses, com els projectes vinculats a la sostenibilitat energètica. Cal tenir clar que els problemes de la gent no són les grans infraestructures, són, precisament, les petites coses del dia a dia. Això no impedeix que s’hagin d’anar executant, alhora, totes les millores necessàries per transformar el teu poble.

«Tinc una agenda del dia a dia dels dos anys de pandèmia i, en algunes pàgines, hi he anotat: 'Avui he plorat'»

Vostè ha participat activament en la governança d’altres administracions, com ara el Consell Comarcal. Ha estat una experiència positiva?

A la presidència del Consell em va passar com amb l’alcaldia, has d’estar per a tots i per a tothom, però no tens massa marge per a fer l’acció que tu vols fer. La principal satisfacció va ser haver aconseguit un control sobre les empreses que donen menjar a la mainada en els menjadors escolars. Tocava fer-ho. Cada setmana vam anar a dinar a una escola diferent per a saber on estàvem davant les queixes reiterades que rebíem. Això també em va permetre conèixer quasi totes les escoles de la comarca. I hi anàvem sense avisar, eh! També vam obrir els ulls sobre la importància de fer un bon plec de condicions tècniques per a qualsevol licitació. S’ha de ser exigent des d’un inici. El Consell és molt útil per als pobles petits.

A la Diputació, que té finançament, també hi ha estat.

La meva etapa a la Diputació ha estat curiosa, perquè era l’última que entrava i em van dir «portaràs projectes europeus, que és una cosa maca». A part dels temes que gestionàvem, patapam, cauen els fons europeus Next Generation i altres tipus de fons. La Diputació passa a gestionar-ne els Eixos, els FEDER (Fons de desenvolupament regional), els PECT (Projectes d’especialització i competitivitat territorial), els POCTEFA (Projectes transfronterers). En aquests ajuts, a més, la Diputació fa una aportació econòmica del 25% per ajudar els pobles més petits. És a dir, Europa paga un 50%, la Diputació un 25% i els ajuntaments un 25%. En els fons Next Generation no hi ha aportació de la Diputació, però hi ha tot el suport humà. I la dada que ratifica la feina que se’ns ha girat és que passem d’una plantilla, quan vaig entrar, de quatre treballadors, a arribar a tenir-ne onze.

Li va tocar governar la primera part d’aquest mandat en plena pandèmia....

Personalment, estic molt satisfet de tot l’esforç que vam fer per ajudar a tothom tant com vam poder. Ens vam quedar sols, en molts aspectes i l’impacte en un municipi turístic com el nostre va fer patir molta gent. Ens en vam sortir, sí, però no va ser fàcil. Tinc una agenda del dia a dia d’aquells dos anys i en algunes pàgines i hi ha anotat: «Avui he plorat».

Subscriu-te per seguir llegint