La realitat de l’Empordà sent jove, migrant i sense referents familiars

La realitat de les joves migrants sense referents familiars a l’Alt Empordà, i generalment a tot Catalunya, és una realitat molt més complicada que la de la resta de joves del territori per diversos factors, i normalment aquesta realitat no es coneix. La vulnerabilitat de les noies quan viatgen fins a Espanya és molt destacable, perquè venen amb total desprotecció. Tal com explica la vilafantenca Noemí Martínez, educadora social, psicòloga i psicopedagoga amb experiència en els serveis de menors, el procés migratori és bastant més difícil sent dona. Hi ha molta gent que s’aprofita de la situació de les joves per poder arribar on volen «i ens podem posar les mans al cap amb les situacions que han viscut moltíssimes d’elles», explica Martínez. Hi ha abusos sexuals i violacions pel camí que acaben no sent explicades ni denunciades perquè, atesa la seva cultura, poden ser elles a qui culpen per aquests fets. «Evidentment, no nego que molts nois han viscut situacions increïblement cruels i complicades, però les noies pateixen aquest hàndicap pel seu gènere», afegeix. I el problema no està només en com han arribat a Espanya, sinó en com arriben a Catalunya. Moltes vegades, en arribar a Andalusia, se’ls diu que a Catalunya s’està millor i llavors elles, sense diners i sense conèixer la llengua, intenten arribar fins aquí. Per tant, la desprotecció no acaba en arribar a Espanya. Hi ha gent molt dolenta i aquestes situacions no només es viuen al Marroc, aclareix Martínez.

La família exerceix molta pressió en les noies. «En els nois també, i no minimitzo el seu difícil procés, però en les dones ho sol ser més encara, perquè hi ha moltes coses que se suposa que no poden ni han de fer», explica l’educadora social. Arribar a un país on la forma de vestir, el comportament de les noies de la seva edat i la forma de fer les coses és molt diferent d’allò a què estaven acostumades suposa un xoc cultural greu per a les joves. Llavors, tal com diu Noemí Martínez, «tret que estiguin molt arrelades a la seva cultura, n’hi ha moltes que entren en un període de transformació que em sembla preciós perquè es redescobreixen». Però per a elles és immensament difícil, explica, perquè han de casar el seu bagatge cultural i familiar amb allò que volen ser ara, aquí, a Catalunya. «És un procés molt dur», perquè relacionen el ser una nova versió d’elles amb allò que deixen enrere, que era tot el que les definia abans. I moltes vegades significa renunciar a la família, una decisió molt dura, perquè per molt que sigui lluny, continua sent molt important i hi ha un tema identitari molt marcat al darrere; sense la família estan soles al món. «He vist noies passar-ho molt malament perquè volen estudiar una cosa que la família no acaba de veure bé i, per poder formar-se, han hagut de renunciar o allunyar-se d’ella, o, si més no, ocultar-los aspectes de la seva vida i mentir, en aquests casos, és molt dolorós», declara Martínez. Quan ella treballava en aquests serveis, al principi vivia aquests casos amb ràbia perquè pensava que no era just i jutjava constantment. «És molt fàcil jutjar i pensar que la seva cultura és molt pitjor que la nostra, però vaig entendre que no podia acompanyar professionalment a ningú, si estava jutjant la seva manera de fer de tota la vida, les seves creences o el seu sistema de valors», diu Martínez. Orgullosament, explica que ha acceptat que hi ha altres formes de fer i de veure, i hi ha moltes coses que admira de les seves cultures, com el respecte i l’arrelament familiar.

Com a educadora social, també exposa que és molt difícil haver de posar un límit professional i saber que només acompanyen a aquestes joves durant un temps de la seva vida i que no podran comptar sempre amb la seva figura. «Al cap i a la fi, els educadors som una figura que acabarà desapareixent de les seves vides i això és una cosa molt dolorosa, però és el nostre paper: acompanyar-les en diferents moments de la vida i llavors deixar-les volar perquè ja no necessiten ajuda, o almenys no la nostra», diu Martínez.

Serveis i inserció laboral

Fa uns anys, va haver-hi un boom migratori i es van obrir molts serveis d’emergència per poder atendre tots aquests joves. «En una d’aquestes casuístiques, es van obrir serveis especialitzats per a noies que, si no m’equivoco, n’hi ha pocs i un d’ells és a Figueres», diu l’educadora social. És un pis tutelat inicialment exclusiu per a noies immigrades, però ara ha evolucionat a ser també per a noies que estiguin dins del circuit de protecció a la infància i l’adolescència.

Generalment, des que entren al servei de protecció a la infància, se’ls gestiona tot el tema documental i sanitari, i es posen en marxa els cursos de formació, perquè una de les prioritats és que puguin parlar la llengua i fer-se entendre. En cas que tinguin documentació, es poden apuntar al sistema educatiu convencional, però en cas que no en tinguin, perquè en moltes ocasions costa molt que els arribin els papers des del Marroc, els joves poden estar sense escolaritzar massa temps. Llavors només hi ha disponibles les formacions per persones sense documentació, «que haig de dir que a l’Alt Empordà hi ha una xarxa de formació no reglada molt àmplia i que cada vegada està millor», declara Martínez.

En la inserció laboral hi ha molts hàndicaps: són dones, moltes vegades menors de divuit anys, sense experiència laboral demostrable, sense formació i a això li sumes que desenvolupar-se en un idioma nou és molt difícil. Són joves, immigrants i moltes estan en un servei de protecció de menors. «La població encara viu amb l’estigma que aquests joves són delinqüents o irresponsables, hi ha molta desinformació social», explica. És un camí difícil, per això el paper dels serveis d’inserció laboral, ocupació actual de la Noemí, és visibilitzar a les empreses la necessitat d’atendre la diversitat. Valorar les aptituds i competències abans que la seva procedència.