«No hi ha un suport psicològic públic en condicions i el trastorn es perpetua»

Un 42% dels joves afirmen haver sentit atacs d’ansietat i pànic, xifra que en les dones arriba al 60%

Suport psicològic

Suport psicològic / FREEPIK

Sònia Fuentes

Sònia Fuentes

La Nora, nom fictici per mantenir l’anonimat, té vint anys i va ser diagnosticada d’ansietat social amb disset anys. «Es tracta d’un trastorn de l’estat d’ànim que es caracteritza pel temor intens a situacions socials. Cada persona és diferent i l’afectació del trastorn no és la mateixa» explica. Es tracta d’una situació d’ansietat constant i somatitzada que interfereix en les activitats diàries, a la qual cosa hem d’afegir els pensaments negatius i les conductes disfuncionals. «És per això que la societat hauria d’estar més conscienciada sobre els trastorns mentals. La comprensió és essencial per aquest fet. També, cal trencar tots els tabús i falses creences, les quals només causen invisibilització, perjudicis, minimitzar el trastorn, fer que la persona se senti més culpable».

«Cal trencar tots els tabús i falses creences, les quals només causen invisibilització, perjudicis, minimitzar el trastorn, fer que la persona se senti més culpable».

Aquests motius i la falta d’informació provoca el rebuig, assegura la Nora. Després de tres anys de tractament, considera que l’ansietat es pot arribar a «controlar» amb els mecanismes i les estratègies adequades –tractament psicològic i farmacològic– «però, no tothom s’ho pot permetre. Els preus dels psicòlegs/gues privats no baixen de 50 € la sessió i un/a psiquiatre uns 70 €. El procés d’arribar a accedir a un psicòleg de la Seguretat Social no és un camí fàcil ni ràpid, la llista d’espera està entre tres o cinc mesos. Les sessions són cada mes/mes i mig aproximadament. La situació és catastròfica i provoca la perpetuació del trastorn. No existeix un tractament psicològic públic en condicions».

L’ansietat i la depressió arriben a convertir el camí dels joves en una cursa d’obstacles. La Clara, també nom fictici per mantenir l’anonimat, té vint-i-un anys i en fa dos que conviu amb aquest trastorn: «Al principi no vols reconèixer el que et passa i tampoc saps bé el que sents, tens malestar i angoixa pels sentiments tan negatius i nervis que t’envaeixen i cada vegada et sents més angoixada i exhausta sense ganes de continuar endavant. És quan penses en tu mateixa i recordes que no ets la mateixa d’abans».

«Al principi no vols reconèixer el que et passa i tampoc saps bé el que sents, tens malestar i angoixa pels sentiments tan negatius i nervis que t’envaeixen i cada vegada et sents més angoixada i exhausta sense ganes de continuar endavant»

Al principi la Clara esquivava qualsevol ajuda personal i psicològica: «Jo, personalment, no l’acceptava. El seu estat no millorava i «finalment, vaig demanar ajuda psicològica, fins avui dia, que segueixo en recuperació i tractament amb una especialista i, gràcies a això, puc controlar millor els meus sentiments i les situacions d’ansietat i depressió». Com la Nora, deixa en evidència la manca de recursos públics, que posa en risc l’avaluació i el tractament de molts joves.