Sortir de la bombolla del desert per obrir un portal de noves oportunitats

«Sàhara en l’oblit» és el treball de recerca on Mohamed Sliman relata la història dels seus orígens

En Mohamed amb un camell del seu avi al Sàhara Occidental. | ARXIU PARTICULAR

En Mohamed amb un camell del seu avi al Sàhara Occidental. | ARXIU PARTICULAR / joana pradell. figueresj.p.

Joana Pradell

Joana Pradell

Quan en Mohamed Sliman Malainin tenia set anys inicià el seu viatge a l’Alt Empordà a través del projecte Vacances en Pau, organitzat per l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí (ACAPS). La situació al Sàhara Occidental és vulnerable, i encara més per un infant viure en camps de refugiats en un país que es troba en conflicte des de fa dècades. Per això, un dels objectius del projecte és «sortir de la bombolla del desert» explica Sliman, per veure món. Afegeix que «els nens fins i tot es pensen que allò és el seu futur: el desert» i venir aquí a Catalunya obre el ventall d’oportunitats de ser acollits per famílies adoptives, durant els mesos d’estiu, en què reben atenció mèdica, revisions i en el seu cas participen de les activitats d’estiu, com el casal.

«La primera setmana va ser molt dura», assegura el noi, ja que plorava per l’enyorança que tenia de casa seva. Sortir de la zona de confort en un país completament diferent, «és un xoc», manifesta. El més complicat és «fer-te a la idea que passaràs dos mesos allà», sense oblidar que amb set anys «tenia la sensació de tornar a néixer». Aprendre un nou idioma i conèixer un nou món, lluny de la realitat a la qual estaven habituats. En un context de guerra i de rutines diferents, «l’hora del te» declara que és una tradició familiar en la seva cultura, el moment de reunir-te amb la família. Aquest fet, segons diu, «és el que ha costat més d’entendre als meus pares: aquí tinc una rutina que em lliga i allà el ritme de vida és més calmat». A més, acostumat a veure desert, aquí «l’única sorra que veia era la de la platja». Ha passat per dues famílies d’acollida, fins a trobar l’actual, «la Irene» detalla, qui li proposà continuar la seva trajectòria aquí. Així doncs, sent adolescent inicià amb el projecte Madrasa, en què després de passar un examen per valorar «si tens el nivell lingüístic per venir a viure aquí», ara ja té l’ESO, el Batxillerat i està treballant. Tot i això, l’altra cara de la moneda és «no oblido d’on vinc, tinc una família allà, a qui vull ajudar». De fet, en el seu Treball de Recerca, anomenat Sàhara, un poble en l’oblit, deixa clares les premisses de la seva vida i de la identitat que ha construït, ara és part del Sàhara i també de l’Alt Empordà. Encara que la situació del seu lloc natal és complexa, considera posar el seu gra de sorra des d’aquí, recordant d’on ve i el que l’ha fet arribar a ser qui és ell en el dia d’avui, posant en valor la important història que s’amaga entre el Sàhara Occidental, Espanya i, per extensió, Catalunya. A més de la confiança de la seva família per apostar un futur millor per ell. Si no fos per això, «em pregunto què seria de la meva vida si m’hagués quedat en els campaments de refugiats», descriu en el seu treball.

[object Object]

El vincle entre el poble sahrauí i l’espanyol, és històric. Quan «espanyols venien a fer la mili aquí, convisqueren molts anys», explica el jove «hi havia una amistat». Una relació que dista de la resta del Marroc, igualment que s’allunya del paper de la dona «no és com a la resta de països musulmans», detalla Sliman, la guerra implicà dones i homes i «moltes dones van anar-hi» apunta, sense obviar que l’actual camp de refugiats fou construït per les dones. «Elles són les que van formar a tota la generació».