El Jubar, mig segle de l’icònic segon gratacel de Figueres

Un 7 de juny de 1966, el ple municipal de l’Ajuntament de Figueres autoritzava als promotors Bartolomé Pujol Rigall i Juan Cullell Fita la construcció d’un edifici compost de soterranis, baixos, entresol i dotze plantes de pis, entre els carrers Llers i Mossèn Cinto Verdaguer. Era un edifici d’arquitectura racional, un repte constructiu, el segon gratacel de la ciutat, després de l’edifici sindical de Bosch i Reig, amb quasi quaranta metres d’alçada i quaranta-vuit habitatges, quatre per planta, sobrepassant el campanar de Sant Pere. Aquest edifici, inaugurat el 1968 i batejat com a Jubar tot recordant les primeres lletres dels noms dels promotors, el va imaginar l’arquitecte Juli Rosa Cirilo (Figueres, 1927 - Roses, 1981) i l’alcalde Pere Giró va sentenciar que la seva construcció «feia a Figueres més ciutat». D’això fa just cinquanta-cinc anys i el Jubar no només s’ha mantingut amb solidesa, esdevenint una icona de l’skyline figuerenc, sinó que afronta sense por els desafiaments de futur.

El Jubar no va ser la primera promoció que Pujol i Cullell impulsaven junts. Van iniciar-se quatre anys abans al passatge Ponent, al perímetre del barri del Poble Nou, amb els habitatges Sant Josep, coneguts a l’època com les «viviendas San José», aixecant una sèrie de cinc blocs de vint-i-quatre pisos. Primer amb la complicitat del constructor Pere Giró, posteriorment alcalde, i, després, Frederic Cofan Amiel. Els anys seixanta i setanta van ser temps de transformació per a Figueres coincidint amb l’allau del món rural a la ciutat i l’efervescència industrial. Els edificis aixecats aleshores, com el Museu de l’Empordà, el cinema Juncària o Las Vegas, van precedir i preparar els promotors per somiar amb el Jubar. Així ho assenyala l’arquitecte municipal, Joan Falgueras, qui també destaca «la qualitat constructiva» del llegat deixat per Juli Rosa amb blocs i habitatges unifamiliars. Dins aquest, el Jubar «fou la seva gran obra».

Joan Cullell, fill d’un dels promotors, explica que, quan es van proposar construir el Jubar, partien d’una singularitat: la que conferia el mateix terreny, un solar triangular, propietat de la família Bosch. Per evitar que el carrer Llers quedés estret i ombrívol, l’arquitecte Juli Rosa va proposar diferents variants constructives, tal com testimonia l’estudi volumètric enviat al Ministerio de la Vivienda i que conserva l’Arxiu Municipal. L’opció escollida, diu Cullell, «va ser una idea brillant, una decisió valenta». Així, en comptes d’omplir tot el solar amb pisos de cara a nord i altres a sud, van sol·licitar aixecar enlaire catorze plantes, «deixant respirar el carrer». «Tothom ho va veure bé perquè era pur sentit comú», explica. Amb aquesta idea avançada, a més, es va aconseguir que tots els habitatges gaudissin de «la tan preuada» ventilació creuada que ha esdevingut «essencial».

Dinamitar la penya

Allò que també el va fer «singular» va ser el procés constructiu. El Jubar, com tota aquella illa d’habitatges, s’assenta sobre una penya. Els constructors van voler construir un aparcament a la planta inferior. Per fer-ho, s’havia de volar la pedra. Joan Cullell, testimoni privilegiat, tenia aleshores disset anys i el seu pare el col·locava a la carretera per aturar els vehicles que passaven mentre es dinamitava. Sobre la zona que anaven a volar hi posaven, explica, «feixes de branques de pi com les que feien servir als forns de pa. L’omplien, posaven la dinamita i, si es passaven una mica, les pedres volaven per tots costats». Es va volar «el mínim imprescindible perquè es considerava que sobre penya ja era sòlid». Actualment, s’obliga els constructors a comprovar que la pedra sigui viva i no morta, és a dir, «que no sigui una veta tallada a trossos i et recolzis en un tros» que es fragmenti. Així, avui en dia, s’exigiria un estudi morfològic i geològic de la pedra que, si un visita la planta inferior, encara es pot observar.

Juli Rosa va concebre el Jubar amb una estructura metàl·lica per a la planta, cosa «molt poc usual» tot i que Alexandre Bonaterra ja ho aplica, també aquells anys, als pisos pels duaners, però no amb tanta alçada. El Jubar sorprenia, ja que eren bigues i columnes «finíssimes i no sabies com aguantarien». L’avantatge era, però, que permetia tirar parets sense problemes. L’estructura metàl·lica es va combinar amb l’ús de formigó –el feien els manobres a la mateixa obra– per les dues caixes d’ascensors i escales que es comuniquen i «que semblen contraforts». Segons Cullell, l’arquitecte devia optar per aquesta solució «per la poca ocupació de superfície i per ser una construcció més ràpida». A més, afegeix, amb l’alçada que es volia assolir, «les estructures de formigó no eren habituals». Recorda que Juli Rosa era «amant de les parets de càrrega». Els Habitatges del Parc, també de Pujol i Cullell, estan fets així, set plantes amb paret de càrrega, que, diu Falgueras, «aguanten sense problemes» després de quasi seixanta anys. «Això, avui, no ho faria ningú i, per normativa, tampoc es permetria», conclou Cullell.

Elements moderns i eficients

Quan es va construir, el Jubar es va anunciar com un edifici modern amb elements innovadors com l’abocador de deixalles comunitari que el travessa de dalt a baix i que recull la portera diàriament, o la calefacció central, més confortable i econòmica, en què tots els veïns paguen una quota mensual fixa. Fa uns anys, amb la idea de ser més sostenibles, es van adaptar les calderes de gasoil a gas. Ara, però, caldria fer un pas més. Cullell explica que hi ha un debat obert, com en moltes altres comunitats, per implantar sistemes de calefacció més eficients, que no consumeixin combustibles fòssils i s’adaptin al que l’edifici i el món actual exigeix. Això implicaria aprofitar la impressionant façana sud, disposar d’un embolcall aïllant i instal·lar un sistema de captació d’energia neta amb un sistema d’aerotèrmia, és a dir, aprofitar la calor de l’aire ambient.

«El Jubar podria haver estat un autèntic bunyol i, en canvi, ha estat un autèntic plaer per a aquells que hi viuen», conclou Joan Cullell. Des del primer dia, va generar molta expectació i abans d’acabar l’obra, anunciada «com a pisos de luxe», ja estava tot venut, «cosa impensable ara, no per demanda, sinó per possibilitat econòmica». Cullell recorda que als anys seixanta la gent podia finançar un pis en menys d’una dècada, mentre que ara calen més de tres. Del Jubar també va seduir la impressionant vista en 360 graus de la plana empordanesa, i una certa sensació de vertigen. Cal dir, però, que també va tenir detractors com el rector de Sant Pere, mossèn Pere Xuclà, «que es va disgustar molt perquè l’edifici sobrepassava el campanar». Després de cinquanta-cinc anys d’existència discreta, però, el Jubar és manté inalterable havent consolidat la seva imatge d’icona i esdevenint el símbol d’uns temps.

Entre el mite i la realitat: La tramuntana el fa moure?

El Jubar es mou amb la tramuntana? És un fet provat o tan sols un mite? Aquest enigma genera disparitats fins i tot entre arquitectes. És cert que, fins que no es va aixecar l’edifici Talaia, al davant, l’embat del vent era extraordinari. Fins i tot, diu Joan Cullell, el seu germà marxava els dies de vent perquè li produïa molt neguit i un altre veí es prenia biodramina. Per treure’n l’aigua clara, fa un temps s’instal·là un sismòmetre a l’àtic. El resultat va ser negatiu. Cullell no amaga, però, que «la sensació existeix» i que, quan hi ha vendaval, el rellotge de pèndol de casa es mou, no de forma paral·lela, és a dir, no marquen moviment de l’edifici. «Hi ha un efecte de sobrepressions i pressions que pot condicionar».

Subscriu-te per seguir llegint