«Vaig arribar a Figueres amb 17 anys i només una motxilla»

No s’escull viure al carrer i qualsevol persona és vulnerable a estar-hi. Els motius són diversos, pèrdua de feina, crisi econòmica i laboral i, en conseqüència, patologies, impagament d’habitatge a causa d’alguna dificultat financera, trencament dels lligams familiars, entre múltiples raons. En David és un jove que arribà a Figueres perquè «em van oferir una feina i després de pagar-me tot el viatge de València aquí, quan arribo, em diuen que ja han trobat algú», explica. Després de l’infortuni es qüestionà «i ara, què faig?», doncs es posà a caminar, sense diners i amb una motxilla amb el mínim d’equipatge fins a Figueres, lloc on va passar quasi 3 anys, en concret dels 17 fins als 20 aproximadament, vivint sota un sostre que es va construir ell mateix a partir de materials recollits de la brossa que llança la gent. De fet, «conservo un matalàs que em va perfecte» i afegeix que «tenia fins i tot una petita cuina per mi».

«Serveis Socials no em van ajudar, em van dir que m’havia d’empadronar i un cop empadronat podrien fer els tràmits, però tampoc ho van fer»

La seva història arrenca a la capital amb 17 anys a punt de complir la majoria d’edat, quan, en trobar-se amb aquesta situació de «no tenir res», declara que «el meu cap va fer un canvi de clic automàtic i vaig buscar-me la vida». La seva arribada a la ciutat, tot i suposar-li esforços per guanyar-se un lloc als carrers i abordar de zero la seva vida en un indret completament nou, «vaig començar a fer contactes i a parlar amb persones del meu entorn», és a dir, habitants que tampoc tenien un habitatge digne i, també, va cercar espais d’ajuda, així com Càritas. Lloc on assegura que l’han ajudat molt, a diferència de serveis socials, qui, segons diu, «no em van ajudar, em van dir que m’havia d’empadronar i un cop empadronat podrien fer els tràmits, però tampoc ho van fer». En aquest sentit, van canviar-li l’assistent social tres vegades, de les quals una d’elles «van arribar a treure’m el CDA (Centre de Distribució d’Aliments) i encara no entenc el perquè», sosté.

D’altra banda, en David també parla de la seguretat, «mai m’he sentit insegur, perquè el que a la societat preocupa, per mi són els meus amics». Aquí queda reflectit l’estigma social i la percepció que tenim de les persones que tenen unes condicions de vida diferents de les de la població general. De fet, el jove defineix que «creu que les classes socials hi han de ser, perquè no pots posar per igual un noi que ho té tot amb un noi que viu al carrer».

«Una cosa és l’acollida i l’altra la inclusió, com ara, que et busquin un pis per viure»

En aquesta mateixa línia, posa en manifest la idea, aparentment innovadora, que en tota zona metropolitana «la inclusió social» és un parany. «Fins que no ens vegin per iguals, la inclusió no existirà», afegeix. D’aquí que ell posi l’accent a l’existència de les diferències socials entre grups d’iguals i emfatitza que «una cosa és l’acollida i l’altra la inclusió, com ara, que et busquin un pis per viure». D’aquesta manera, ser acollit o acollir-se en una ciutat, no és sinònim d’incloure o ser inclòs en aquesta, ja que si una persona es troba fora del sistema, requereix un procés i la voluntat d’acompanyar-la, perquè tingui la possibilitat de trobar una feina i un sostre on «viure amb mínimes condicions humanes». Una ciutat en un pas de frontera com és el cas de Figueres i, per extensió, l’Alt Empordà, acull moltes persones, però no és equitatiu amb oferir-los un lloc on viure amb «dignitat», ja que queda palès que la capital disposa de racons assignats per dormir-hi. D’acord amb el recompte que ha pogut fer el noi al llarg d’aquests quasi 4 anys vivint al carrer, a Figueres, el nombre recau «entre 200 i 300 persones», dades que no hauríem de normalitzar. Així i tot, ell tenia clar que no volia viure al carrer i, per aquest motiu, «m’he buscat la vida i continuo fent-ho» i, gràcies a aquesta actitud persistent i positiva, i a través dels diversos llaços i amics que ha anat fent en el transcurs d’aquest temps per la capital i les ajudes proporcionades pel servei de Càritas i els educadors en qüestió, «he trobat una feina que em permet pagar-me un pis de lloguer», encara que sigui de forma temporal. Però, d’altra banda, apunta que «no puc tenir previsions de la vida, perquè no tinc una estabilitat econòmica» i afegeix que «visc el dia a dia». D’alguna manera, la seva experiència evidencia que coneix i busca la manera de moure’s i de trobar solucions per millorar la seva qualitat de vida i corrobora que «no tinc por del que em pugui passar», perquè verifica que el pitjor ja ho ha viscut i ara aprofita cada dia amb allò que té, tot i que, algunes de les necessitats quotidianes, com ara la vestimenta, amb la qual detalla que «em vesteix Càritas, et sorprendries de la quantitat de roba que la gent tira i està nova».

D’acord amb el recompte que ha pogut fer el noi al llarg d’aquests quasi 4 anys vivint al carrer, a Figueres, el nombre recau «entre 200 i 300 persones».

Amb 21 anys i amb una trajectòria complexa, estudia cursos gratuïts i ara resta a l’espera d’una beca per poder cursar un cicle en electromecànica: és el que li agrada. També, tot i que en menys mesura, continua assistint al menjador social per ajudar aquells usuaris que ho necessiten «perquè soc jove, sé moure’m i tinc recursos» i assenyala que «no m’oblido qui m’ha ajudat en algun moment». En aquest sentit, no obvia les primeres persones que el van acollir al carrer, «em van fer de pares i gràcies a ells vaig aprendre a sobreviure». En aquesta mateixa línia, un dels seus valors és que «no et pots oblidar de les persones que algun dia t’han ajudat», no seria lícit per ell. En definitiva, no s’identifica com a persona valenta, sinó que «sé adaptar-me». També, la seva manera de veure la realitat no és diferent dels ulls de la societat, atès que «tothom viu la mateixa, però nosaltres coneixem les dificultats d’aquesta», descriu. Així doncs, resta a les mans de cadascú saber veure la realitat que ens envolta i també, voler-la veure.

En David pot ser un exemple de persona que li ha tocat viure en aquest entorn amb la voluntat de sortir-ne, però no tots en la mateixa situació que ell tenen l’objectiu d’entrar en el sistema social, acadèmic i laboral, ja que molts dels seus companys de carrer han caigut a les drogues, l’alcoholisme, entre altres, com a forma de viure i, trencar amb aquests rols, pot ser un impàs molt complex i dificultós. La supervivència és una forma d’aprenentatge que no tothom la tolera de la mateixa manera i en David està aprenent a superar-la.

Subscriu-te per seguir llegint