S’activa el protocol d’acollida dels sensesostre pel fred, però «què passa la resta de l’any?»

Càritas Figueres ofereix un espai de trobada a les tardes perquè les persones puguin anar una estona a escalfar-se, carregar el telèfon mòbil, menjar, fer ús del lavabo i les dutxes, a més de gaudir d’un espai on relacionar-se amb altres persones, si els ve de gust. En definitiva, obrir pas a una alternativa per respondre a algunes de les necessitats bàsiques. El servei, en gran part, no seria possible sense la inversió econòmica que destina Taberna Libraria al menjador social. D’aquesta manera, dimarts passat, educadors de Càritas, conjuntament amb alguns usuaris del menjador, «hem volgut agrair l’ajuda portant-los el berenar al seu espai», explica la tècnica de Càritas.

L’acte es va dur a terme a la Taberna Libraria, lloc social on ja alguna vegada han assistit alguns dels usuaris per llegir i agafar algun llibre. Per tant, l’espai de tardes que normalment es feia al local de Càritas, es traslladà en un entorn diferent envoltat de llibres i conversa. En aquest sentit, és el que més agraeixen alguns dels usuaris que van ser partícips del berenar a l’establiment en qüestió. Un d’ells declara que «el menjador social m’és molt còmode per estar una estona calent i no passar fred» i, des de la perspectiva d’oci, un altre home afirma que «juguem a les cartes, a les dames i ens ho passem molt bé». D’alguna manera, es genera un vincle entre les persones que hi assisteixen i tant ells com educadors socials del centre corroboren que «s’ajuden molt entre ells», formen «una petita família». De fet, l’empatia no es desenvolupa només entre els individus participants d’aquest espai, sinó que expliquen que, «si veiem algú perdut, que creiem que no té on anar, l’acollim aquí».

El tema administratiu i burocràtic és rellevant per a les persones que no tenen sostre perquè se’ls complica l’entrada al sistema.

Els participants eren diversos, alguns provinents del Marroc, d’altres de França, però, tots ells, amb unes circumstàncies de vida diverses: alguns viuen en pisos proporcionats pels serveis socials de Figueres i, d’altres, romanen al carrer «i sense documentació», declara una de les professionals. El tema administratiu i burocràtic és rellevant per a les persones que no tenen sostre perquè se’ls complica l’entrada al sistema. D’una banda, han de contactar amb els consolats d’origen i, d’altra banda, tal com exemplifica la tècnica del centre, «el Consolat d’Algèria és el més complicat perquè identifiqui les persones indocumentades». Aquesta és una de les moltes barreres que hi ha, ja que la bretxa digital és la pitjor. Un exemple és un dels participants qui reivindicava que «no m’agrada el telèfon, ni les xarxes socials i en el moment de tramitar documentacions, requeria un correu electrònic i un número de telèfon». Així mateix, després de la pandèmia, el món ha accelerat el ritme de la tecnologia, oblidant col·lectius de persones que no tenen dispositius digitals a l’abast perquè no se’ls poden permetre o perquè no saben ni volen fer-ne ús.

El món ha accelerat el ritme de la tecnologia, oblidant col·lectius de persones que no tenen dispositius digitals a l’abast perquè no se’ls poden permetre o perquè no saben ni volen fer-ne ús.

Pel que fa a espais d’acollida, alguns d’ells, coincideixen a dir que «la Biblioteca és un lloc on em sento molt bé i acollit; no em diuen res si m’hi passo tot el dia», no només fent ús de les instal·lacions en general, sinó que «llegeixo llibres i també el diari». Aquest fet evidencia la manca de treball en xarxa vigent, perquè alguns paratges t’acullen sense inconvenients, però tal com declarava David en aquest mateix article, «no és el mateix acollida que inclusió», ja que no se’ls dona un lloc on viure, sinó un lloc momentani, a curt termini, d’unes hores. En aquest fil, durant la trobada a Libraria s’esmentà que faltava una intervenció directa per part dels serveis sanitaris de Figueres perquè, «si s’han de fer una anàlisi de sang, els has d’anar a despertar perquè no tenen rellotge i els has de recordar» i, a més, «els has d’acompanyar», tasca que fan els voluntaris de Càritas, però que facilitaria el suport si els professionals sanitaris anessin a l’encontre d’aquestes persones. «El que per tu pot ser evident, no ho és per tothom que no té els recursos per fer-ho».

«La solitud ha disminuït, han conegut gent amb una realitat similar a la seva i quan acaben continuen veient-se».

Quan arriba l’onada de fred, Serveis Socials activa el protocol d’acollida de persones sense llar que «a partir de l’alarma de 0 graus ho activem, però amb la tramuntana ho hem fet abans, des del 17 de gener». Derivat del servei en qüestió, la Creu Roja també activà un dispositiu per sortir un cop a la setmana a portar menjar i mantes a la gent que viu al carrer, a més d’oferir-los l’aixopluc de Càritas. Serveis Socials explicaven que «al començament no saben ben bé què hi venen a fer», però actualment i de forma progressiva compten amb unes quaranta persones ateses. En aquest sentit, indiquen que «la solitud ha disminuït, han conegut gent amb una realitat similar a la seva i quan acaben continuen veient-se», fet que segons ells evitaria el risc que té dormir sol al carrer o en infrahabitatges. Però, la presència de persones sense llar, és cada vegada més visible, cosa que es va denotar a la pandèmia i continua sent una problemàtica «normalitzada» a les ciutats: veure gent dormint al carrer, en un sector fronterer on s’ha fet comú veure mantes per racons concrets de la zona empordanesa. «No és normal». Es vulnera un dret: viure en dignitat.