Les realitats són tossudes i més quan l’evolució de la societat genera noves necessitats i canvis d’hàbits. Això és el que està passant amb moltes urbanitzacions que als anys seixanta i setanta del segle passat van créixer amb la voluntat de ser estacions turístiques de temporada i s’han acabat convertint en espais de primera residència. En el cas de l’Alt Empordà, Empuriabrava, a Castelló d’Empúries, i Santa Margarida, a Roses, aquest canvi s’ha fet realitat aquesta darrera dècada, sense que hagin perdut una part important del seu sentit original.
A diferència d’Empuriabrava, però, el cas de Santa Margarida presenta moltes problemàtiques per resoldre. A la marina de Castelló, l’Ajuntament fa anys que va apostar per a ubicar-hi serveis municipals i no va caldre generar espais públics oberts, perquè els seus promotors ja van preveure fets que, als anys seixanta, eren excepcionals, com ara avingudes de tres carrils amb giratoris per a facilitar l’agilitat del trànsit.
Santa Margarida, en canvi, es va començar a aixecar el 1962, és a dir, ara fa seixanta anys, de manera molt més anàrquica, sense una bona planificació urbanística ni, encara menys, previsió d’ubicar-hi serveis municipals. La falta d’aparcament en temporada alta és un dels seus grans problemes, però no és l’únic.
Enrere també queden altres conflictes urbanístics, el més important del qual va ser el de l’atermenament de les finques de la urbanització, que va generar un enfrontament obert entre els propietaris i l’Estat, quan aquest volia aplicar una Llei de Costes que, en temps del franquisme no havia tingut cap recorregut previ.
«L’Ajuntament de Roses ha invertit molts milions d’euros, des de fa anys, a Santa Margarida. Aquesta és una realitat que cal deixar clara des d’un primer moment. No ha estat una urbanització oblidada. Una altra cosa és que hi ha moltes mancances i que la visió que hem de tenir ara no té res a veure amb la d’abans». Qui així s’expressa és Joan Plana, l’actual alcalde de Roses. Va néixer el novembre de 1990, quan Santa Margarida ja havia començat a fer el canvi que ara el seu Govern vol començar a resoldre.
Ara fa dues setmanes, l’Ajuntament va convocar el veïnat per a presentar-los els resultats de l’enquesta realitzada per conèixer la realitat social de Santa Margarida, recollir les pròpies percepcions de les persones residents, les seves necessitats i les propostes d’actuacions a impulsar. Segons el consistori, aquest estudi és part del programa d’acció social i comunitària impulsat per l’Àrea d’Acció Social, Igualtat i Nova Ciutadania de l’Ajuntament, que té per objectiu «construir veïnatge al barri involucrant les persones residents i crear un espai de trobada i finestra de l’administració al barri».
«La paraula barri és la clau. Ja no només és una urbanització turística. Hi ha una població estable, d’unes dues mil cinc-centes persones, que hi viu tot l’any. És molt més que la majoria de pobles de l’Empordà. A l’estiu poden ser seixanta mil o setanta mil. Hem de pensar en tots aquests rosincs i rosinques que hi habiten», relata Plana.
L’estudi es va iniciar fa uns mesos amb la realització d’una enquesta porta a porta en què participaren 201 habitatges. Les principals conclusions que es deriven de l’estudi realitzat són «l’alta coexistència i diversitat de població resident, una manca d’equipaments municipals i poca presència de l’administració al barri, i el poc teixit associatiu existent».
Esther Bonaterra, regidora d’Acció Social, va valorar molt positivament la participació i el desenvolupament de la sessió amb el veïnat, ja que va comptar amb un gran nombre d’assistents: «A partir d’ara i donat el gran nombre d’aforaments i de persones inscrites per formar part del Consell de Barri, es preveu engegar accions comunitàries partint de les necessitats sentides per part dels veïns i veïnes, amb l’objectiu d’empoderar a la ciutadania, fer-la copartícip de les decisions que afecten el barri i millorar, així, la convivència».
Joan Plana va més enllà: «No serà fàcil, el camí serà llarg, perquè hem de planificar bé el futur de Santa Margarida. Quan es va construir, ningú va pensar a fer places, ni zones verdes. L’Ajuntament hi ha de ser present, físicament, amb equipaments públics».
La realitat social és diversa. I a ningú se li escapa el detall del notable èxit obtingut per Vox a les eleccions del 10-N de 2019. Segons les dades municipals, hi conviuen un total de 18 nacionalitats, essent els principals orígens França, Marroc i Alemanya. Una diversitat que només és valorada negativament pel 13% dels enquestats, mentre que per a un 31% és positiu i a un 53% li és indiferent el fet que a l’entorn visqui gent procedent d’altres països, ètnies o religions.
El 25% dels residents d’origen europeu parla català i el 22% l’escriu, mentre que en el cas de persones nascudes a altres indrets del món, aquests percentatges ascendeixen al 44% i 34% respectivament. Amb una taxa d’atur més alta (22%) que la de la resta del municipi (13%), el 29% de les llars disposen d’uns ingressos mensuals per sota dels 1.199 €. El 30% presenta dificultats de pagament dels deutes hipotecaris, lloguer o subministraments. Un 23% de les famílies enquestades tenen fills en edat d’escolarització.
Un front de mar amb medalla olímpica, crim d’ETA i lluita constant contra el top manta
Aquests darrers anys, el nom de Santa Margarida ha tingut protagonisme mediàtic per diferents motius, tres dels quals han destacat per sobre dels altres i només un d’ells per qüestions positives. El 17 de març de 2001, el comando Sugoi d’ETA, va atemptar a la urbanització amb la col·locació d’un cotxe bomba, l’explosió del qual va provocar la mort del mosso d’esquadra Santos Santamaría, de 32 anys. Va ser el primer policia del cos mort en acte de servei. L’estiu de 2004, el rosinc Xavi Bosma va guanyar la medalla de plata de vòlei platja dels Jocs d’Atenes al costat de Pablo Herrera. Els sorrals del Salatar havien estat la seva via d’aprenentatge. Bosma ja havia participat a Atlanta 1996 i Sidney 2000.
El passeig de Santa Margarida també és famós per acollir un dels top manta estivals més concorregut i conflictiu de la costa catalana. L’Ajuntament fa anys que lluita per erradicar-lo, sense massa ajut de les administracions superiors.
Francisco Franco, entre els propietaris de la urbanització rosinca
El dictador i Carmen Polo van desembarcar de l’ «Azor», el juny de 1970, per a visitar els terrenys
Una bona part dels terrenys que avui ocupa la urbanització de Santa Margarida pertanyien a l’empresari Miquel Mateu Pla, propietari del castell de Peralada i, aleshores, ambaixador d’Espanya. Situats en el Grau que confrontava amb la Rubina i l’estany de Castelló, a finals dels anys cinquanta, quan el turisme de masses començava a aixecar el cap, Mateu va projectar la creació d’una urbanització que va haver d’afrontar les dificultats constructives derivades d’una zona molt salobre i humida, on també hi havia l’anomenat Clot dels Franquets.
La nova urbanització va ser batejada amb el nom de Santa Margarida, tot recordant l’antic monestir de monges benedictines que hi havia hagut en aquesta zona i que es coneixia com a Santa Margarida del Prat, fundat el 1226 a la vora del monestir de monjos de Santa Maria.
Miquel Mateu va regalar al dictador Francisco Franco una de les finques de la marina residencial, que va estar desocupada durant anys i que estava situada a prop de la bocana, a tocar l’hotel Victòria.
El dissabte 20 de juny de 1970, Franco i la seva esposa Carmen Polo van arribar a la badia de Roses a bord del iot Azor. El diumenge dia 20 van desembarcar al port rosinc, on van ser rebuts amb tots els honors per les autoritats del moment, entre ells l’alcalde Joan Subirà i el governador civil Victoriano Anguera.
Un cop desembarcats, van anar a visitar Santa Margarida en companyia de Miquel Mateu. Allà van poder veure les primeres cases, apartaments turístics i, fins i tot, van entrar en una botiga de souvenirs i articles de platja. Després van anar a Garbet amb cotxe, van dinar al castell de Peralada, on els esperaven Dalí i Gala, i van passar per Figueres abans de tornar a Roses.
