En Samyar, de quatre anys, i en Mahyar, de tot just un, corren despreocupats pel passeig del riu de la Jonquera. El més gran no deixa de buscar la mà del seu avi, que li somriu. «Ells són tota la il·lusió de la nostra vida», explica l’avi, que és Nasser Ali Rahmani, exrector de la Universitat Gharjistan, a Kabul (Afganistan). L’any passat, ell i la seva família van haver de marxar del seu país amb l’arribada al poder dels talibans. Durant els últims deu anys, Rahmani havia estat un activista a favor del dret a l’educació a Afganistan i havia obert la seva universitat a les dones. És per això que els talibans el van amenaçar de mort, acusant-lo de «crear un ambient lliure de religió i donar l’oportunitat de cometre pecat» al seu centre d’estudis.
La família, que fins llavors gaudia d’una bona situació econòmica, va marxar d’Afganistan només amb el que duia posat, i van aconseguir que el Govern espanyol els oferís asil polític. Però, un cop aquí, les coses no han estat gens fàcils. Porten vuit mesos vivint en un hotel de la Jonquera, localitat amb poques oportunitats de trobar feina qualificada i des d’on els desplaçaments amb transport públic són difícils. A més, Rahmani es mostra decebut perquè no han rebut el suport estatal que esperaven: durant els quatre primers mesos no van tenir ningú que els ensenyés l’idioma, els costums ni la cultura, i tampoc han rebut cap suport psicològic. Ara, a més, se’ls suma un nou problema: trobar habitatge.
Rahmani és doctor en Relacions Internacionals i porta més de trenta anys dedicant-se al món de l’educació. La seva dona, Mastoure, té 44 anys i és llicenciada en Economia. La seva filla gran, Zhore -la mare dels dos petits- té 25 anys i estava a punt d’acabar la carrera d’Odontologia: només li faltaven les pràctiques. El seu home, Asad, de 32, també és llicenciat en Econòmiques, té un MBA i a Afganistan es dedicava als seus negocis i a fer classes a la Universitat Americana. El fill mitjà, Eshan, de 23 anys, estava a tercer curs d’Enginyeria Informàtica, i també feia de reporter per a la televisió. I la filla petita, Zahra, de dinou anys, estava acabant batxillerat amb la il·lusió d’estudiar Medicina. Tots ells tenien vides confortables a Kabul i estaven bolcats en les seves carreres.
Rahmani, però, ja feia temps que rebia cartes amenaçants dels talibans a causa del seu activisme en l’àmbit educatiu: segons explica, oferia conferències, escrivia articles i feia difusió de la importància de l’educació en tots els segments de la població, molt especialment les dones. És per això que, quan els talibans van aconseguir el control de Kabul l’any 2021, li van enviar una carta advertint que la seva universitat era «atea i fomentava la prostitució», i que no només s’havia d’atendre als principis bàsics de la religió islàmica, sinó que havia de pagar una multa estratosfèrica pels mètodes que havia fet servir fins llavors: si no ho feia, el matarien.
Davant d’això, Rahmani i la seva família van tenir clar que havien de marxar. «I és que encara que no m’haguessin amenaçat, jo tampoc podia seguir allà: hauria hagut de canviar tot el funcionament de la Universitat, impedir que les dones hi entressin o fer-les anar per una altra porta i amb una roba molt determinada... jo portava deu anys ensenyant als meus alumnes que home i dona són iguals i han d’estudiar junts, de manera que no hauria pogut seguir ni un sol dia amb el sistema que m’imposaven», assenyala. I, segons afegeix, «tampoc podia permetre que les meves filles es quedessin allà i no poguessin anar a la Universitat». A més, altres membres de la família també estaven en perill: Eshan per la seva faceta com a periodista, i Asad per haver treballat a la Universitat Americana. És per això que van decidir fugir a corre-cuita cap a Pakistan.
Asil polític a Espanya
Un cop a Pakistan, van sol·licitar asil polític a diversos països, entre els quals Espanya. I, segons expliquen, gràcies al suport que van rebre de la filial espanyola de Reporters sense Fronteres -amb qui va contactar Eshan- i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el Govern espanyol va acceptar donar-los asil polític. A finals de febrer, doncs, tota la família va volar cap a Madrid excepte la dona d’Eshan, que es va haver de quedar a Pakistan perquè no tenia passaport.
D’entrada, el destí no els va semblar gens malament. Entre el suport que havien rebut de les dues organitzacions, i que pensaven que el clima i el caràcter de la gent serien agradables, van arribar a Madrid amb l’esperança de començar una nova vida. Però el mateix dia que van aterrar a Barajas van ser conduïts, amb un minibus, fins a la Jonquera.
Després d’un viatge de deu hores, van arribar a la localitat fronterera a les tres de la matinada. Tot i la càlida acollida que, segons expliquen, van rebre per part de l’hotel Marfil, on van allotjar-los, l’endemà va ser «un xoc». «T’aixeques en un lloc on no saps què et diuen, no els pots dir res, no coneixes res... no sabíem ni per on començar», explica Rahmani.
Al cap de dos dies van poder anar a l’oficina de la Creu Roja, amb qui es mostren molt agraïts perquè els han ajudat en tot el procés. Els van oferir un advocat per poder tramitar el màxim de ràpid possible els papers de l’asil, cosa que van aconseguir, i també els van ajudar amb coses quotidianes però també importants com l’adaptació amb el tema del menjar. A més, també estan molt contents amb el tracte rebut per tota la gent de la Jonquera: «La gent empatitza molt amb nosaltres, són molt amables i estem molt contents amb ells», assenyala Rahmani. El problema és que, més enllà d’això, no han rebut cap altre suport del Govern espanyol, fet que els ha dificultat molt la tasca d’integrar-se, aprendre l’idioma i poder estudiar, en el cas dels joves, o buscar una feina, en el cas dels adults.
Durant els primers quatre mesos, no van tenir cap professor de castellà ni de català. No va ser fins més endavant que la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) els va posar un professor que els feia una o dues hores de classe del dia, i amb això i Youtube, els joves s’han espavilat prou i comencen a parlar espanyol de forma força fluïda. Als més grans, en canvi, encara els costa. De fet, aquest reportatge s’ha pogut fer gràcies a la col·laboració d'Homayun Abtahi, que ha exercit d’intèrpret i traductor. A més, el net gran ha començat a anar a l’escola, on, a més de castellà, està aprenent les primeres paraules en català.
Manca de suport psicològic
«El principal problema és que, malgrat que el Govern espanyol ens va acceptar com a refugiats polítics, no ens han donat les condicions que hauríem de tenir: des del dia que vam arribar, hem tingut la necessitat de conèixer la cultura, els valors, l’idioma, els costums... i no hi ha ningú que ens ho hagi ensenyat», lamenta Rahmani. També han trobat a faltar suport psicològic: «Cal recordar que no hem vingut per voluntat pròpia sinó perquè ens hi hem vist obligats, i si no estiguéssim junts com a família hauríem caigut ja en una depressió», afegeix.
Ara, la seva prioritat és trobar un habitatge. Després de vuit mesos dormint a l’hotel, on també poden fer els àpats, necessiten trobar dues vivendes que els permetin començar a fer la seva vida. La prioritat, per al pare de família, és anar a una ciutat on hi hagi escoles i universitat, per tal que els fills puguin estudiar. De moment han parlat amb la UdG, que els han comentat que podrien acollir-se a beques d’estudi, però el problema des de la Jonquera hi ha molt poca oferta de transport públic. D’altra banda, també pensen que en una ciutat més gran tindrien més oportunitats per trobar feines qualificades, ja que els joves dominen l’anglès.
Creu Roja els ha garantit 640 euros al mes per poder pagar el lloguer, més 620 euros per a despeses, però això no sembla ser suficient per a les immobiliàries, que no els volen llogar res si no tenen un contracte de treball. A hores d’ara han buscat en diferents ciutats -Figueres, Girona, Barcelona, l’àrea metropolitana, València, Alacant...-, però de moment no han aconseguit un lloc on viure, i vuit mesos vivint en dues habitacions d’hotel els comencen a passar factura. És per això que fan crit d’ajuda per aconseguir un pis de lloguer i demanen a l’administració més ajuda per aprendre l’idioma i integrar-se, perquè no volen ser uns captaires: «Volem ser recursos útils a la societat que ens acull, com hem fet fins ara», assenyalen.
