Després d’haver portat una vida acomodada a Kabul, una de les coses més dures per a Nasser Ali Rahmani és haver perdut la independència econòmica: no poder comprar un gelat als seus nets, o no poder fer un petit regal a la seva dona el dia de l’aniversari. I és que, malgrat que tenen l’allotjament i els àpats coberts, no disposen de diners per a cap necessitat extra, i com que la barrera idiomàtica encara els impedeix treballar, la situació se’ls fa molt dura. En aquest sentit, agraeixen l’amabilitat dels veïns de la Jonquera, ja que molts els han volgut donar diners en conèixer la seva situació, però explica que veure’ns en aquestes circumstàncies és «depriment».
Poder-se valdre per si mateixos és el principal motiu pel qual volen començar a treballar el més aviat possible, però també per sentir-se útils davant la societat que els ha acollit. «Nosaltres ja hem perdut l’esperança de tornar al nostre país, però necessitem tenir l’esperança que aquí podrem refer la nostra vida», assenyala Rahmani. «Volem poder adaptar-nos al país i aportar el nostre granet de sorra. El Govern espanyol hauria de tenir en compte que la majoria d’afganesos que estem arribant com a refugiats després de la pujada al poder dels talibans som gent especialitzada, amb estudis i que podem aportar moltes coses», indica.
Comparació amb altres països
Rahmani - que porta el seu discurs anotat per no oblidar-se de res del que vol dir- també es dirigeix al Govern espanyol per demanar que entengui la situació i els ajudi a trobar una solució digna. «Jo sóc un pare preocupat pel futur dels seus fills i els seus nets, que han d’estudiar i anar a l’escola i a la Universitat. Només vull poder ser autosuficient a nivell econòmic, i poder tirar endavant», explica. En aquest sentit, indica que coneix altres famílies de refugiats afganesos que han anat a parar a països com Alemanya, els EUA o Canadà que es troben en una situació molt millor que la seva, perquè han rebut molta més ajuda per part del Govern: «Se’ls ha ensenyat l’idioma, se’ls ha donat suport psicològic, se’ls ha ajudat a buscar feina... tots aquells elements que nosaltres hem trobat a faltar aquí», lamenta. I és que a Espanya s’estan trobant amb problemes per fer cada petit pas, ni que sigui el carnet de conduir: «Porto 35 anys conduint i tinc permís afganès i internacional, i no li veig el sentit a haver de fer un examen com si no hagués conduït mai a la vida i més tenint en compte que l’examen teòric és molt complicat per a algú que no coneix l’idioma», explica, a tall d’exemple.
Per tot plegat, demana més ajuda al govern i les organitzacions. «El que demanem va molt més enllà de l’amabilitat de la gent. Aquesta ja l’hem sentit i l’agraïm molt, però necessitem ajuda estatal, d’alguna fundació, de gent que tingui recursos per ajudar-nos a adaptar-nos i que puguem progressar en l’àmbit laboral», sol·licita. I malgrat agrair el suport de tota la ciutadania amb qui s’han anat trobant, admet que han notat diferències en el tracte respecte a altres col·lectius: «Per exemple, veiem que amb els ucraïnesos hi ha una major sensibilitat que amb altres nacionalitats; però la gent hauria de ser conscient que ningú marxa del seu país per voluntat pròpia, de manera que s’haurien de mirar els estrangers com a hostes», demana. I, en aquest sentit, reivindica que una cosa tan senzilla com donar ànims o ensenyar quatre paraules «de seguida ens fan sentir millor».
