Centenars de persones visiten cada setembre i octubre el territori dels Pallars, ja sigui cap a les Valls d’Àneu o a la Vall de Cardós, per escoltar i veure, si hi ha sort, la brama del cérvol, aquell so gutural que fan els mascles en època de zel i que esgarrifa a qui el sent. A voltes cal caminar molta estona i mig amagar-se per no espantar aquests animals. En alguns racons de l’Alt Empordà, com és el cas d’Albanyà, els veïns també comparteixen aquest privilegi d’escoltar-la quasi des de qualsevol punt de la carretera o des de la terrassa estant. Sense voler-ho, s’han convertit en privilegiats oïdors gràcies a la proximitat que tenen amb la muntanya. I quan la brama conclou, ara a mitjans d’octubre, pren el relleu la ronca de la daina, animal que, al nucli de Lliurona, inclòs dins el terme d’Albanyà, té una alta presència amb quasi mig miler d’exemplars distribuïts en més d’un miler d’hectàrees.
Albanyà és un municipi de grans dimensions. Ocupa unes 10.000 hectàrees de terreny, principalment de bosc. Va ser durant la dècada dels 80 quan es van crear grans àrees privades de caça controlada a Albanyà, Terrades i Cistella. Aleshores, a banda dels senglars, per enriquir de fauna del territori, els seus promotors van decidir introduir daines, cérvols europeus –animal extingit a Catalunya fins als anys 50– i muflons. Com a curiositat, el regidor de Cultura de l’Ajuntament d’Albanyà, Joan Casellas, explica que alguns d’aquells cérvols patien borreliosi, una malaltia infecciosa provocada per un bacteri que transmeten paparres que s’alimenten d’aquests animals i altres rosegadors.
Amb el pas del temps, aquests animals, als quals es van sumar més tard els cabirols, es van anar escampant, també per fora d’aquestes àrees. Actualment, n’hi ha molts que arriben procedents d’altres zones com Gombrèn, Campdevànol o Camprodon, tal com testimonia Jaume Fàbrega, president de l’Associació Esportiva de Caça d’Albanyà des de fa vint anys. «Els mascles es mouen molt per buscar nous ramats, les femelles no tant», manifesta tot afegint que aquesta mobilitat té l’avantatge d’evitar la consanguinitat. També ho afavoreix que els caçadors capturen els exemplars de mascles vells per deixar lloc als joves i als que arriben de fora. «Si no traguéssim els mascles, arribaria un moment que tots serien família, pares i fills», argumenta. Quelcom que tenen sagrat és no agafar mai femelles. Això els garanteix que sempre n’hi hagi. «Les respectem perquè els cérvols no són com els senglars, que tenen cinc o sis cries dos cops l’any; el cérvol només en té un». De fet, és difícil saber quants exemplars hi ha actualment, però no creu que superin el centenar, entre mascles i femelles.
A diferència dels Pallars, la dificultat per accedir als boscos d’Albanyà i contemplar discretament els cérvols, frena un turisme massiu. Fins i tot es podria dir que és força desconegut. Responsables del càmping Bassegoda Park, que inclouen dins les seves activitats propostes dins la natura, expliquen que no tenen constància, «o almenys ningú ens ho ha fet saber, que escoltar la brama sigui motiu de visita».
Jaume Fàbrega declara que, quan arriba la mitjanit, si hi ha sort i un és a prop, es pot arribar a escoltar, fins i tot, com els mascles es barallen. Veure’ls és més difícil, ja que no se’ls pot il·luminar ni enfocar perquè l’animal perd el control. Joan Fàbrega també ha escoltat la brama des de casa mateix: «A la nit van bramant i vas escoltant com baixen fins al riu».
«Aquests cérvols són diferents dels del Pallars, aquí viuen molt dins del bosc, s’amaguen i és molt difícil trobar-los». Malgrat tot, per allà on passen en queda constància. Les seves grans dimensions els delaten, però, cal dir que la seva presència és beneficiosa perquè ajuden a netejar el bosc. «El cérvol és diferent d’un senglar que passa arran de terra», reconeix Fàbrega. El cérvol s’alimenta de fulles, glans i verd.
El president de l’Associació Esportiva de Caça d’Albanyà admet que el canvi climàtic s’està notant. A causa de les primaveres seques, aquests animals no troben herba a la muntanya i baixen als camps a pasturar els sembrats, amb els consegüents efectes negatius per a l’agricultura. «Els cérvols i els cabirols són delicats i es mengen el brot», descriu. Albanyà no ho pateix tant perquè pràcticament no hi ha pagesia, però sí els pobles propers com Sant Llorenç de la Muga i Terrades. Fins i tot, aquest estiu passat ha estat el primer que s’han vist daines a Llers.
Problemàtica amb els senglars
La problemàtica dels senglars també arriba a Albanyà, ja que, com a la resta de la comarca, està molt estès. En un cap de setmana, per exemple, van recollir cent deu porcs en tres hores. «Això no ho volem fer més, nosaltres no som empreses que es dediquin a caçar», comenta sincer Fàbrega assegurant que hi ha molt de negoci en aquest món. L’any passat, per exemple, ells van matar cinc-cents setanta exemplars. El president està dolgut perquè es culpen els caçadors del fet que hi hagi tanta població de porcs: «És l’administració la que ens ha limitat la caça, nosaltres només som uns administrats». En aquest sentit, Fàbrega creu que això que succeeix amb els porcs senglars es pot reproduir amb el cabirol. Una de les poques solucions que tenen ara, admet, és tancar els camps, com ell mateix ha fet a les seves terres.
Caçadors de la Vall de la Muga
Des de fa un temps, les associacions esportives de caça de Sant Llorenç de la Muga i d’Albanyà i l’Associació Esportiva de Caça i Pesca de la Muga s’han unit sota el nom de Caçadors de la Vall de la Muga. Sense desaparèixer cadascuna com entitat autònoma, engloben un centenar d’integrants que van fent batudes per la zona. L’agrupament respon que cada cop són menys. «Costa molt ser caçador, avui», reconeix Jaume Fàbrega, l’únic caçador nadiu d’Albanyà. Ell prové de família pagesa. De fet, majoritàriament, els caçadors solien ser pagesos, ramaders o bosquetans i estaven molt ben considerats. Era un col·lectiu que ajudava a mantenir unit el poble. Amb el temps s’hi va sumar l’emigració del sud que, de fet, «ens ha donat vida i continuïtat perquè venien d’aquesta tradició».
«La funció del caçador és molt important perquè gestionem i ens estimem el bosc», assegura Fàbrega. En aquest sentit, molt sovint, els caps de setmana pujaven muntanya amunt a netejar camins o, amb una bufadora, sembrar camps i així recuperar-los perquè els animals tinguessin menjar i no es veiessin empesos a baixar als pobles. Ara, l’administració els ho ha prohibit. Això i moltes altres limitacions faran, creu, que les colles vagin desapareixent.
La creació d’àrees privades de caça als anys 90 va perjudicar les colles de tota la vida perquè «es va donar un valor a la caça». Aleshores «va quedar la resistència, mantenint el caliu i la unió de colla, això no ens ho va poder treure ningú».
