«-Pss, pss!», vaig escoltar clarament, però al meu voltant no vaig veure ningú. A més, estava segur que allà em trobava tot sol. El Cementiri Mariner de l’Escala està clausurat des de 1970 però només cal anar a la propera comissaria de la Policia Local per aconseguir que et donin la clau a canvi d’ensenyar el teu D.N.I.
-«Eh, tu! Sí, tu!», vaig sentir de nou descobrint que la veu provenia de la làpida que estava trepitjant i que, aprofitant que ja l’estava observant, començà a recitar amb veu rogallosa: «Tú que ahora me pisas/párate a considerar/que al fin vendrás a parar/lo mismo que yo, en ceniza». Francisca Alonso Mornau, que va morir el 1954 a l’edat de 82 anys, va tenir l’ocurrència de col·locar la seva estela funerària al mig del carrer principal, just a l’entrada del cementiri, per a que tothom pugui sentir el seu consell però jo no estava per converses amb cadàvers desconeguts així que, ignorant-la, vaig continuar fins el meu objectiu.
- «Caterina...», vaig dir tímidament.
- «L’estava esperant», va respondre amb un deix autoritari.
- «L’altra nit volia dir-li que...»
- «Sí», em tallà, «ho vaig notar».
- «Jo, volia dir-li que, de vegades, una única acció, una sola obra, justifica tota una vida».
- «Miri, jove» -pels difunts tots ho som- «si ha vingut fins aquí per dir coses que només a vostè li semblen profundes, ja vaig tenir prou amb Fages de Climent quan em va dedicar aquells versos: Si la mort del vell no és trista/amunt el veire més alt/i vessem el vi ametista:/quan el vell és un artista/no és pas vell sinó immortal».
Caterina Albert, la nostra Víctor Català, no em posava fàcil la conversa. Això tenen els morts famosos, que ho veuen tot des d’un altre nivell però jo només volia agrair-li la lectura de Solitud, una lectura juvenil i obligada que em va copsar i que ara, acostant-me a l’altra banda del cicle de la vida, he tingut l’oportunitat de rellegir i tornar-la a gaudir.
El Cementiri Mariner de l’Escala té màgia. Algun dia, allà pel 1837, fou un lloc allunyat del poble però ara ha estat engolit per l’eixample amb hotels, càmpings i apartaments. És una llàstima que tenint a tocar el mar només es vegi des de la part superior i amb prou feines. Tant se val perquè els seus carrers estrets plens de tombes blanquíssimes, uniformes, anònimes, de nínxols coronats amb timpans triangulars mereixen una visita pausada i solitària durant el dia o il·luminats per les llums de les candeles si és una de les visites que al capvespre organitza l’ajuntament. Pot semblar una necròpoli pobre doncs només hi ha un panteó, uns pocs hipogeus i una sola escultura funerària. Fins i tot els nínxols amb làpides, com el de la Caterina Albert, són minoria i d’època avançada. Tanmateix el Cementiri Mariner s’ha de visitar recordant les sàvies paraules de la làpida: tots som iguals davant l’única veritat absoluta de la vida.
Passejar per l’Escala és un constant trobar-se amb la memòria de Caterina Albert. A uns centenars de metres del cementiri, al passeig del Mar, es troba el jardí Clos del Pastor en referència a un dels personatges de la novel·la Solitud. És un jardí petit, mig observable des de l’exterior, ombrívol i carregat d’elements escultòrics i ornamentals, creat en honor a l’autora escalenca per Antònia Bartomeu i Baró que a la seva mort li hi cedí.
L’Escala, primitiu port de Sant Martí d’Empúries, viu de cara al mar. Abans perquè vivia de la pesca i de les salaons i ara perquè pesca diners amb el turisme de sol i platja. Hom ha tingut el bon gust d’embellir el passeig del Mar amb tamarius, alguns vells i retorçats, d’altres de nous que trigaran molts anys en complir la tasca d’ombrejar-nos però a canvi suportaran estoicament els embats de les onades del mar.
Resseguint la costa s’ha de passar pel port d’en Perris i per la Punta abans d’arribar a la Platja, dit així, sense adjectiu que l’acompanyi de tan clar que tenen a l’Escala que de platja-platja només hi ha una. Al darrere de la casa modernista de la Punxa es localitza l’Alfolí de la Sal, vell edifici de finals del segle XVII que exercí de magatzem del monopoli de la sal i més tard també de duana. Rescatat de la ruïna, ara és un espai cultural polivalent amb sales d’exposicions temporals, museu d’història local, arxiu històric i també acull l’Espai Víctor Català. Al museu hi ha una petita però interessant col·lecció d’objectes grecs, ibers i romans que, en bona part, són part del llegat Víctor Català, ara en mans municipals.
Carrer amunt s’aixeca l’església parroquial que està dedicada a Sant Pere i, com tantes d’altres, els seus constructors pecaren d’optimisme al dissenyar les seves proporcions. Ara el temple continua esperant acabar la segona torre de la façana barroca. Sembla que la fe, avui en dia, no dona per tanta pedra.
Ja més concentrat en el viatge de tornada que en descobrir nous racons de l’Escala, em vaig portar una última sorpresa quan en una casa del segle XIX, d’aspecte benestant però no rica, em vaig trobar una placa de pedra amb la següent llegenda: «Aquesta és la casa on nasqué i morí la il·lustre escriptora Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), 1869-1966, glòria de les lletres catalanes i orgull de la nostra vila». Reconciliat amb l’escriptora, vaig poder gaudir dels colors del crepuscle que allà pel Montseny esquitxava sense ordre ni concert blaus, liles, grocs i vermells.
