Petjada figuerenca a la vida de Josep Tarradellas

Al llibre Tarradellas, una certa idea de Catalunya, de l’historiador Joan Esculies, són uns quants els figuerencs que hi surten per haver mantingut relació amb Josep Tarradellas. Des de Rafael Ramis, una relació distant i bel·ligerant com a president de l’Associació Cultura i Esport i de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat, passant per Antoni Xirau, compartint militància a ERC i, també, com a conseller del Govern de la Generalitat, Josep Pous i Pagès, sobretot, per la seva participació en organismes unitaris a l’exili, fins a Pere Portabella, un dels portaveus de l’Assemblea de Catalunya i responsable de l’escenografia del retorn del president. Entremig, però, tres noms: Jaume Miravitlles, Salvador Dalí i Josep Pallach.

Jaume Miravitlles

Amb l’esclat de la Guerra Civil, Tarradellas i Miravitlles entren en contacte en el Comitè de les Milícies Antifeixistes creat el 21 de juliol de 1936. Uns mesos més tard, el 3 d’octubre, Tarradellas, com a conseller primer i de finances, el va nomenar cap del Comissariat de Propaganda. Aquí neix una relació que es mantindrà al llarg de la vida del president Tarradellas. A l’exili, mantingueren un important intercanvi epistolar, quan Miravitlles residia a Nova York. Precisament, quan Tarradellas viatja als EUA, l’any 1952, una de les persones amb qui mantingué contacte és amb Met Miravitlles.

Ja com a president de la Generalitat, l’any 1966, Tarradellas va pensar amb Miravitlles com a membre del seu equip, juntament amb Manuel Ortinez, Domingo Valls Taberner, Pere Duran Farrell i Jaume Carner. Però la reunió prevista a París es va suspendre i no es va constituir l’equip.

Quan Miravitlles retorna del seu exili americà i s’estableix a Barcelona, mantenen una relació fluida i sovintejada. Tenen contactes a Perpinyà, París i a Clos Mosny, la residència de Tarradellas a Saint Martin le Beau. Abans, durant l’estada americana de Miravitlles, aquest va ser clau per posar en contacte Tarradellas amb Salvador Dalí, com explico tot seguit.

Salvador Dalí

Davant el caire que agafava la guerra, Tarradellas va començar a comprar obres d’art a nom del seu sogre, com a previsió per si es perdia la guerra i els diners republicans deixaven de tenir valor. Va invertir 115.000 pessetes en quadres, entre ells dos Dalí: Eco antropomòrfic i Noia de Figueres.

L’any 1947, Tarradellas va regalar el quadre Noia de Figueres a Joan Casanelles, que havia estat diputat per ERC al Parlament i a les Corts, durant la Segona República, i senador a la legislatura 1979-1982 per la coalició Nova Entesa per Catalunya i el Socialisme (PSC-ERC) i novament diputat al Parlament l’any 1984 com a independent a la candidatura del PSC. Casanelles, a l’exili mexicà, gaudia d’una bona posició econòmica i d’aquí que va ajudar Tarradellas. I aquest amb el regal va voler mostrar la seva gratitud i assegurar la continuïtat de les ajudes econòmiques. El quadre Noia de Figueres va ser adquirit per la Fundació Gala Salvador Dalí a principis de la dècada dels 90 i avui és un dels quadres exposats al museu figuerenc, a la Sala del Tresor.

A l’inici de la dècada dels 60 les necessitats econòmiques del president Tarradellas continuaven sent apressants, amb unes despeses superiors als ingressos. Per fer front a aquesta situació, va vendre patrimoni, entre el qual, les obres d’art que li quedaven. La de més valor, un Dalí de 1937, Eco antropomòrfic. El quadre tenia un problema: no estava signat. I aquí entra novament Jaume Miravitlles que va actuar d’intermediari entre el president i Dalí. Salvador Dalí no va dubtar a ajudar Tarradellas, com explica Joan Esculies. Va demanar que se li enviés el quadre a Nova York, el va signar, va arranjar alguns desperfectes i, fins i tot, afegir alguns elements nous.

Van passar uns quants mesos, plens d’incertesa sobre el quadre i la seva venda, fins que Miravitlles, a mitjans de 1961, li comunica a Tarradellas que el quadre s’havia venut per 8.000 dòlars, que, una vegada restades les despeses, el president va rebre la quantitat de 6.251 dòlars. El quadre el va comprar Reynolds Morse i avui es troba al Museu Dalí de Saint Petersburg a Florida.

Amb motiu del retorn del president Tarradellas, quan passa primer per Madrid, el 22 d’octubre de 1977, i després d’entrevistar-se amb Suárez i el rei, a la tarda ofereix una recepció a l’Hotel Palace, a la qual assisteix Salvador Dalí. És l’inici d’una estreta relació.

El 8 de juny de 1979, el president Tarradellas rep Salvador Dalí i Gala al Palau de la Generalitat. Després ambdós matrimonis varen dinar junts a la Casa dels Canonges. Una trobada gens casual, molt significativa i transcendent que demostra l’habilitat del president.

Tres dies abans, el 5 de juny, l’Ajuntament de Figueres va acordar el canvi del nom de la plaça Gala Salvador Dalí pel seu nom popular de plaça del Teatre. Una decisió que va provocar una forta polèmica i un fort malestar del matrimoni Dalí. La intervenció del president Tarradellas, clau i fonamental que expressa el suport de la Institució i del País envers Salvador Dalí. Posteriorment, el president fou nomenat membre del Comitè d’Honor de la Fundació Gala Salvador Dalí i va visitar al pintor a la Torre Galatea en un parell d’ocasions amb motiu de la seva convalescència.

Amb Pallach, de les discrepàncies a l’acostament

El polític socialista va acabar sent un dels més ferms defensors del retorn del President

El 1945 Josep Pallach va participar en la fundació del MSC i mantenia una gran activitat política a l’exili. En aquella època era molt bel·ligerant amb Tarradellas, sobretot, en el litigi plantejat arran de la mort el 1949 d’Antoni Rovira Virgili, president del Parlament, i la seva substitució. Pallach defensava Serra i Moret, en contra de l’opinió de Tarradellas, que finalment va ocupar el càrrec entre 1949-1954. Són temps amb Pallach crític amb determinades actuacions de Tarradellas però, malgrat tot, el va reconèixer com a president a la mort d’Irla. També, Tarradellas, a la segona meitat dels 50, va deixar constància dels seus atacs a Pallach, a conseqüència de divergències estratègiques.

El 1959, cinc anys després de l’elecció del president Tarradellas, diversos sectors, entre ells Pallach i el MSC i, també, d’ERC, defensaven que procedia l’elecció d’un nou president i van proposar Pau Casals, però aquest no va acceptar. Més tard, el 1967, Tarradellas expressava el seu malestar amb Òmnium, pel suport econòmic d’aquest al grup de Pallach. A mitjans dels anys 70 es produeix l’acostament. L’octubre del 1975 Pallach el visita a Clos Mosny. És el retrobament definitiu. A partir d’aquí una convergència creixent entre Pallach i Tarradellas. Pallach defensava la figura i la representativitat del President i, de fet, com va reconèixer el president Suárez, anys després: «Quan treia el nom de Tarradellas als polítics catalans, l’únic a qui veia que volia el seu retorn amb sinceritat era a Pallach».

Pallach va ser el més fidel suport a Tarradellas. La seva prematura mort, nou mesos abans del retorn del President, va deixar a Catalunya sense un líder que, amb tota seguretat, hauria tingut un paper cabdal en el restabliment de l’autogovern i en la governança del País.

La petjada figuerenca a la biografia de Tarradellas és significativa. Com va ser significativa la seva visita oficial a Figueres, el 6 de setembre de 1979. Com descriu Joan Esculies. «La seva praxi política va tenir dos grans referents: Francesc Macià i Charles de Gaulle. De tots dos va aprendre el poder de la imatge, el do de comandament polític, el presidencialisme i el sentit d’Estat». La forta institucionalitat de Tarradelas va dignificar la Generalitat, va reforçar el principi d’autoritat i va guanyar el respecte envers la Institució. Avui, la institucionalitat tarradellista és una lliçó que haurien d’aprendre els nostres representants públics.