Llicenciat en Filosofia i Lletres per la UAB, Lluís Armengol Subirós (Das, 1948) va treballar com a apoderat en el sector de la banca. Persona inquieta, ha estat membre del Grup d’Empordanesos i Empordaneses per a la Solidaritat (GEES), col·laborador de Càritas i regidor de la CUP a Figueres (2015-2017).
Encara que va néixer a la Cerdanya i té arrels vitals en el Pla de l’Estany, Lluís Armengol se sent «empordanès i figuerenc de cap a peus». Persona honesta, implicada en molts moviments socials i culturals, ha recollit recentment un recull de reflexions en un llibre, El vent de sempre (Norfeu), que ajuda a pensar i que se’ns presenta amb un llenguatge directe, quotidià, ple de valors i idees.
Què fa un jubilat com vostè, carregat d’inquietuds cíviques? Què l’ha portat a escriure el llibre?
Primer de tot hi ha els nets. En tenim dos i estan en aquelles edats tan boniques, catorze i deu anys. Realment això m’ocupa bastant. Vaig prejubilar-me amb cinquanta-vuit anys i, això, vist amb perspectiva, és una sort increïble. Et dona un marge si estàs bé físicament, i això em va possibilitar l’entrada a l’ajuntament per a poder fer una vida activa políticament amb la CUP, participar molt amb la comunitat. Es va acabar el període polític i va venir la pandèmia. I va arribar un punt que el fet de no poder-nos veure amb la filla, ni amb els nets, i estar tancats la meva dona i jo a casa, vaig aprofitar per posar ordre a un munt d’arxius i notes que tenia escrites.
Aprofitar un parèntesi inesperat, vaja.
Em va donar la possibilitat de reflexionar molt: començant des de la infància, continuant amb la vida laboral al món de la banca, que com tothom sap té temps clars i temps foscos. És una feina on hi ha un caire molt humà, si tens un càrrec directiu o de vendes, però ens va tocar viure la gran crisi del 2008 i allò va fer aflorar contradiccions immenses a la banca i que, evidentment quan tu hi has participat, també et fereixen. Quan veus com s’executen les hipoteques, tot un món et cau a sobre i en part te’n sents responsable. Aquest és un dels temes que em va impulsar a fer aquest recull, que finalment s’ha convertit en un llibre.
I com eren aquestes notes?
De fet, era un dietari. Començava posant la data i escrivia coses d’aquell dia. Amb l’editor vam decidir agrupar-ho per temes, però jo hauria preferit fer un discurs que hagués seguit en el temps. Soc conscient de com he modificat la meva perspectiva de les coses. La visió de Figueres, per exemple, com ha anat canviant. La meva actitud molt agressiva en determinats moments, primer des de la CUP i després des del mateix Ajuntament, jo ara la matisaria molt.
"El meu objectiu a la vida ha sigut col·laboració, solidaritat... fins i tot treballant al banc"
Es pot dir que no sempre tot és blanc o negre, sinó que els matisos fan que pugui ser diferent.
És com fer una introspecció de la teva vida i estàs fent valer coses que potser en el moment en què varen passar no eres capaç d’analitzar el que estaves dient o fent. Per exemple, la crisi del comerç i la crisi de la immigració són dos temes que s’ha de veure com s’han d’afrontar, però que no són atribuïbles a cap equip de govern. Amb aquesta reflexió posterior, veus que no has sigut just.
El que no ha variat és el pensament d’ajudar les persones.
Sí, realment és creure en les persones. I el dia de la presentació vaig començar dient que soc una persona que des de fa molts anys és no-creient, però que tota la meva filosofia de pensament, d’actituds, de valors, està fonamentat en persones creients. Si jo hagués de dir quins són els meus referents ideològics, doncs diria des de Pep Claparols fins a Arcadi Oliveras, Quim Vallmajó i altres. Tots són gent profundament catòlica. Aquesta va ser la primera contradicció que vaig dir a la presentació. Una persona no-creient té com a referents ideològics o de valors, gent amb valors. I com això mil coses. Puc dir que el meu objectiu a la vida ha sigut col·laboració, solidaritat... fins i tot treballant al banc.
Dalí és un dels temes que té en el seu guió de capçalera.
La meva visió ha anat canviant. Inicialment, quan tenia vint anys, de Dalí només veia la part més negativa, com un franquista, un aprofitat, i tot el reguitzell de coses negatives que es poden dir d’ell, però, a mesura que et fas gran, vas canviant. Cada any vaig al Museu dues o tres vegades, perquè és interessantíssim, tot i que per a mi hi ha plantejaments millorables. Penso que la majoria de fidels dalinians, entre els quals hi ha molt bones amigues i amics, no volen acceptar un fet incontestable: que hi ha un Dalí previ a l’any 1948 i un altre posterior a aquesta data que és la del seu retorn dels EUA, quan ja ha publicat La vida secreta, on justifica el seu viatge formal cap al classicisme i el seu canvi ideològic cap al catolicisme conservador. Certament, els Dalí van haver de fer front a circumstàncies terribles, però això no hauria de justificar la seva rendició incondicional al règim.
"En el Museu s’han volgut fer compatibles els dos Dalí per justificar el segon amb el valor del primer"
Vostè voldria veure una manera diferent de presentar les seves obres, veritat?
Els dos Dalí són com l’aigua i l’oli, i en el Museu es barregen provocant una certa confusió als visitants poc informats. No són diferències únicament formals sinó ètiques i de contingut democràtic. Crec que en algun moment, conscientment o inconscientment, en el Museu s’han volgut fer compatibles els dos Dalí per justificar el segon amb el valor del primer. Es dirà, i és veritat, que Dalí va projectar una experiència més que no pas un museu, però això no resol el problema de fons. Probablement, s’hauria de fer una presentació més cronològica de les obres més representatives per evitar malentesos. Darrere de l’estètica hi ha sempre l’ètica.
El castell de Sant Ferran és un altre actiu de la ciutat sobre el qual té idees clares.
Entenc que el Castell està molt adormit. La ciutat de Figueres o es recolza amb aquests dos actius impressionants que té –Dalí i el Castell– o està perdent una oportunitat, tenen molta potencialitat, encara pendent d’aprofitar. Jo vaig arribar a Figueres l’any 1981 i, fins ara, no dic que no s’hagin gastat diners, que no s’hagin fet coses, però, si continuem per aquesta via, aconseguirem tenir un monument que tindrà més visites que no pas les que té ara, però serà fred, pedregós, amb la meitat ensorrada i que potser satisfarà la visió dels responsables d’avui, que és una visió militar. Ells volen que sigui exactament una còpia del que hauria sigut el primer projecte, si s’hagués acabat. En canvi, la meva visió i la de molta altra gent –no vull ser exclusiu en res–, és que més que un monument per ser visitat ha de ser un lloc per ser viscut intensament pels quaranta-cinc mil ciutadans de Figueres, el cor que faci bategar la ciutat. Un dia tindrem un gran parc al Castell amb la fortalesa al centre; un monument gelosament respectat, però al servei de la ciutat. En general, Figueres haurà d’alliberar-se de dependències alienes, recuperar el que és seu i potenciar-ho amb voluntat i intel·ligència. Tenim el talent i els recursos per fer-ho possible.
