A Mario Bueno sempre li agrada «reivindicar» el lloc d’origen, Roses. Tot i que ara viu a Garriguella i és professor de Llengua i Literatura Castellana a l’INS Castelló, a voltes encara enyora el mar. Ha presentat el llibre a Ca l’Anita acompanyat per Toni Martínez i Juan Cardosa.

El motor d’aquestes Ocurrencias virales va ser la pandèmia, no?

Sí, és l’origen. En aquell context necessito dir la meva, veig que passen coses molt greus que no havíem viscut mai. Parlo del confinament. Veure’s tancat a casa i respirar un ambient estrany, com d’acceptació de tot. Cert que hi ha gent al meu voltant amb actitud crítica però no es manifesta. Jo necessito dir coses.

Com ho fa?

Escric les ocurrències, frases breus, jocs de paraules, adagis, aforismes... pel meu entorn, a casa, per a mi mateix amb reflexions internes. Però en un moment donat això arriba al meu amic Toni Martínez i ell li passa al dissenyador gràfic Juan Cardosa i decidim posar-ho en comú. Em van animar a obrir un compte a Instagram (@eme.demario) i vam anar penjant-les en un format molt sobri i senzill, un fons negre, molt eloqüent també perquè parla de la foscor d’aquells moments i la paraula (blanc sobre fons negre) esdevé com la llum de la raó i reflexió que intenta entendre què està passant.

Com sorgien les ocurrencias?

M’anaven venint. Estava atent a les notícies, tenia les meves experiències amb els veïns, la gent del poble i així anaven sorgint amb un to crític perquè jo vaig patir força. Per a mi les ocurrències va ser com un exercici de descompressió, necessitava treure.

Per què les anomena així?

El nom ocurrencias vol reflectir no res més que allò que aspiren a ser: jocs de paraules amb mala bava, acudits sorneguers, breus diatribes disparades a tort i a dret, de vegades amb cert lirisme i sovint plenes d’angoixa, enmig d’una pandèmia que ha deixat al descobert la fragilitat i la insostenibilitat de tot plegat.

Per què va afegir «virales»?

Perquè es comencen a publicar a Instagram, de fet era la manera perquè tots estàvem tancats a casa, i, perquè el fil conductor és la pandèmia, el Covid.

Això durant tot el confinament?

Les vaig escriure durant aquell període i les vaig publicar una a una cada dia. A mi sempre m’ha agradat escriure i, a banda de l’ocurrència, hi ha també la feina de fer la reflexió i comentar. Així cada ocurrència té una mena de glosa o comentari. És d’això del que estic més satisfet.

Va copsar el retorn dels lectors?

Al cap de tres mesos tenia més d’un centenar de seguidors, xifra a la que volia arribar i de la que estic molt content. Potser vaig rebre una resposta minsa, però no em preocupava gens perquè jo necessitava expressar-ho.

Com passen aquests textos a prendre forma de llibre?

Sempre va ser-hi aquesta idea perquè jo soc del llibre, del paper, però no creia que fos possible. La meva dona, Bea Silva, em va empènyer, i em va donar a mi i a la resta l’últim impuls per fer-lo realitat.