Quiosc

Empordà

La concentració més baixa de microplàstics s'ha trobat a la costa de Llançà

Voluntaris de catorze entitats de Catalunya col·laboren en un projecte liderat per la UB per a l’estudi d’aquests materials al mar

11

La concentració més baixa de microplàstics s'ha trobat a la costa de Llançà Eduard Marquès

Voluntaris de catorze entitats de tot Catalunya, des de Llançà fins a l’Ametlla de Mar, han col·laborat d’una forma molt activa en l’estudi de les quantitats i les característiques dels microplàstics que es concentren en aigües de la costa catalana. El projecte el lideren membres del Grup de Recerca Consolidat (GRC) en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona (UB), amb la col·laboració de la delegació espanyola de l’ONG Surfrider Foundation Europe.

Els experts han documentat àmpliament, a través de la recerca oceanogràfica, la presència de microplàstics als oceans, però les dades sobre la situació a les zones de bany, a pocs metres de la costa, fins fa poc eren molt escasses a causa de les dificultats d’accés dels vaixells científics. Per apropar la recerca a les platges, els investigadors han comptat amb la col·laboració de persones voluntàries, que han estat les encarregades de recollir microplàstics amb xarxes especials arrossegades per embarcacions sense motor.

Els resultats, publicats a la revista d’accés obert Environmental Research Letters, revelen que a les zones de bany hi ha una gran quantitat de microplàstics, si bé una de les dades destacades és que, de totes les zones de la costa de Catalunya analitzades, Llançà és el municipi on s’ha detectat la concentració més baixa d’aquestes partícules.

Empoderar els ciutadans

A Llançà, a través d’una iniciativa de ciència ciutadana, els responsables del projecte han aconseguit reunir un grup de persones que, amb el suport de l’escola de piragüisme SK Kayak, de forma altruista recullen les mostres d’aigua per analitzar-les. La professora associada del Grup de Recerca Consolidat en Geociències Marines de la UB, Anna Sánchez-Vidal, assegura que el projecte ha servit per demostrar que «la ciència ciutadana és una eina molt útil i potent per investigar la contaminació marina, alhora que empodera els ciutadans amb coneixement científic».

Eduard Marquès, l’autor de les fotografies que il·lustren aquest reportatge, és un d’aquests científics-ciutadans. Ell és una de les persones que surten a navegar per la costa de Llançà amb les xarxes de mostreig adaptades al caiac. «Les xarxes de mostreig de microplàstics tenen una llum de 0,3 mm i, per tant, tot el que és superior a aquesta mida hi queda atrapat», explica Anna Sánchez-Vidal, la qual comenta també que, mentre que a Llançà els voluntaris naveguen en caiac, a Palamós, per exemple, ho fan amb rem oceànic, i a Barcelona, amb pàdel surf. «Cada població ho ha adaptat una mica a la disponibilitat de les embarcacions que tenen», ha anotat la professora de la UB.

L’estudi de microplàstics té diferents localitzacions i Llançà és, de moment, l’única de la comarca de l’Alt Empordà, tot i que el projecte de ciència ciutadana està en vies d’expandir-se i és previst que ben aviat s’hi pugui sumar Roses, així com també cinc punts del País Basc. «Les concentracions de microplàstic a Llançà són les més baixes amb diferència. Si fas un perfil de nord a sud, des de Llançà fins a l’Ametlla de Mar, a mesura que t’aproximes a Barcelona les concentracions comencen a créixer i si vas tirant cap al sud, a mesura que t’allunyes de la costa barcelonina, comencen a decréixer, fins a l’Ametlla, on també són bastant baixes», ha exposat Anna Sánchez-Vidal.

William P. de Haan, que també és investigador de la UB, descriu l’espai on es concentren, en aquest cas, més microplàstics: «Platges com, per exemple, la de la Mar Bella o Sant Sebastià, a Barcelona, se solen trobar més resguardades del vent i l’onatge per aquestes construccions i podrien retenir i acumular més microplàstics que zones més exposades, fet que indica un temps de residència més prolongat». En aquest sentit, els punts en què s’han detectat més microplàstics són les platges de Sant Sebastià, Nova Icària i Llevant, totes a la capital catalana.

William P. de Haan fa, d’altra banda, la següent observació: «En zones com ara a Llançà o Castelldefels es veu una tendència a la baixa entre el gener i el febrer, probablement per la influència dels corrents superficials i vents que redueixen els microplàstics flotants, i una tendència a l’alça just abans i després dels mesos d’estiu».

Com afecta els organismes

Li preguntem a la professora de la UB Anna Sánchez-Vidal com poden perjudicar les partícules de microplàstics als organismes que viuen al mar. I ens explica que ho fan de diferents maneres: «Parlo d’organismes en general perquè el tema humans està poc estudiat, encara. Depèn de la mida de l’organisme, els microplàstics poden causar sufocació, ofegament... Si l’organisme els ingereix, pot disminuir la taxa de creixement. L’organisme està tip, ja no menja i acaba morint d’inanició. També li pot obstruir les vies intestinals. El més important és que tots aquests trossets de plàstic, a mesura que van viatjant per diferents llocs, van trobant diferents compostos que s’hi van adherint. Si aquells microplàstics han passat per un lloc en el qual hi havia una taca de petroli o aigües residuals, amb contaminants metalls o patògens, augmenta la toxicitat del plàstic».

L’estudi no només ha determinat l’abundància de microplàstics, sinó que també ha aportat una caracterització detallada de la mida, el color, la forma i la composició, que pot ajudar a determinar la font dels microplàstics, la qual cosa és fonamental per proposar solucions a la creixent presència de plàstic en el medi marí.

Un material que pot trigar entre 500 i 2.000 anys en degradar-se

El plàstic, un material que pot trigar entre 500 i 2.000 anys en degradar-se

Els resultats de l’estudi que desenvolupa la Universitat de Barcelona juntament amb l’ONG Surfrider Foundation Europe mostren que escumes i filaments, procedents, per exemple, d’envasos d’aliments i de l’activitat pesquera, constitueixen gairebé l’11% dels plàstics recollits en les zones de costa. No obstant això, la gran majoria dels plàstics s’identifiquen com a fragments i làmines, possiblement originats per la ruptura de peces de plàstic més grans. «Hem pogut identificar fragments i làmines de polietilè, provinents de la fragmentació de bosses; fragments de polietilè i polipropilè, resultants de la fragmentació d’envasos o ampolles; fragments de poliestirè expandit, utilitzats en envasos d’aliments; filaments d’arts d’activitats pesqueres, fragments de gespa artificial, etc.», detalla Anna Sánchez-Vidal.

Ella mateixa alerta que el plàstic és un material que pot trigar entre 500 i 2.000 anys en degradar-se. «No sabem quant temps pot trigar exactament perquè és una escala temporal que va més enllà de la nostra pròpia existència. El problema és que el plàstic d’un sol ús només el fem servir uns pocs minuts, per beure un refresc, per exemple. I és un material que dura dècades i centenars d’anys», assenyala la professora de la Universitat de Barcelona, alhora que fa una reflexió sobre com ha evolucionat aquest material: «El plàstic es va inventar a finals del segle XIX. A partir dels anys 50 i 60 es va començar a utilitzar de manera massiva i es van posar de moda els envasos de plàstic d’un sol ús. A partir d’aquest moment, la producció i la gestió inadequada d’aquests envasos ha crescut de manera exponencial i fins fa molt poquet no se sabia on estava tot aquest plàstic. Investigacions com la nostra permeten extreure un dibuix general o fer un balanç global sobre d’on es troba aquest plàstic que hem produït les últimes dècades».

Actualment, hi ha un sobreconsum de plàstic i, per això, cada vegada van sorgint més accions per reduir-ne l’ús. «El plàstic hauria de poder-se utilitzar fins que es fa malbé. No s’entén per què encara es consumeix plàstic que només fem servir un sol cop», conclou Anna Sánchez-Vidal.

Anna Sánchez-Vidal

ENTREVISTA

Anna Sánchez-Vidal | Professora associada del Grup de Recerca Consolidat en Geociències Marines de la Universitat de Barcelona (UB)

«Vam demanar a diferents ciutadans si ens podien recollir les mostres»

Anna Sánchez-Vidal es dedica a la recerca en oceanografia. Quan va descobrir que cada vegada trobava més plàstics i brossa a les mostres de sediments del fons del mar, va començar a reorientar el seu focus d’atenció per poder investigar d’on prové, com es transporta i on va a parar el plàstic.

D’on li ve l’interès pel plàstic?

Vaig començar investigant biogeoquímica marina i transport de sediments a l’oceà i el nostre interès es va centrar en el plàstic de resultes de trobar-lo, cada vegada amb més freqüència, en les mostres que analitzàvem.

De quina forma apareixia el plàstic en les mostres?

Agafàvem sediments a 2.000 metres de profunditat i trobàvem aquells trossos de colors. Al principi, els trèiem perquè estaven contaminats i ens feien nosa. Aleshores vam pensar que en lloc de treure’ls potser seria molt millor comptar-los i caracteritzar-los, per saber d’on venen i on van a parar.

Com van ser els primers resultats?

Vam començar a investigar el plàstic que sura a mar obert, perquè anem en grans vaixells d’investigació, i vam veure que tot provenia de la costa. Vam decidir acostar-nos una mica més a la costa per veure aquesta interfase, per veure d’on provenia tot aquest plàstic.

I com va sorgir la crida a la ciència ciutadana?

Aquesta investigació no la podíem fer amb grans vaixells de recerca, perquè no podíem accedir a zones de bany. Aleshores, vam optar per adaptar, en embarcacions sense motor, les xarxes de mostreig que fem servir en els grans vaixells, per poder-nos apropar a les zones més costaneres. D’aquí va sorgir el projecte Surfing for Science, el projecte de ciència ciutadana. Vam repartir diferents xarxes al llarg de tot el territori català i vam demanar a diferents ciutadans si ens podien recollir ells mateixos les mostres arrossegant aquestes xarxes.

Com valora aquesta participació ciutadana?

Sens dubte ha estat un èxit. No hi ha cap estudi a escala mundial que hagi tingut tanta resolució, tant temporal com espacial. A Barcelona, tenim una mostra de la platja cada setmana. A Llançà, la mostra la tenim cada mes. I això ens ha permès conèixer com es transporten els microplàstics, quins són els mecanismes d’entrada, on s’acumulen, d’on provenen... i hem pogut investigar-ho.

Què s’entén per microplàstics?

Els microplàstics són aquelles partícules de plàstic inferiors a 5 mm, són el resultat de la fragmentació d’objectes més grans.

Compartir l'article

stats