La forta llevantada que va començar la matinada del 10 d’abril de 2002 va provocar l’inesperat naufragi i posterior embarrancament del mercant Amaze a un quilòmetre de la desembocadura del riu Fluvià, a la platia de Sant Pere Pescador. Aquest incident, que es va resoldre al cap d’uns dies amb el retorn de l’embarcació a la mar, va aixecar mota expectació i va omplir la platja de curiosos.
El vaixell de càrrega estava fondejat en un punt de la badia de Roses massa proper a la costa, segons tots els indicis. Les fortes onades i el vent de la llevantada van endur-se l’Amaze cap a terra arrossegant-lo sense que la tripulació pogués fer res per evitar-ho.
Salvament Marítim va iniciar els treballs de rescat el mateix dijous al matí, però els deu mariners –tres ucrainesos i set birmans– i el capità de nacionalitat grega, no van abandonar la nau fins a mitja tarda, amb l’ajut de la Guàrdia Civil i del personal de Salvament Marítim que s’havien desplaçat al lloc dels fets.
Un cop evacuats van ser traslladats a un establiment de Sant Pere Pescador. Només el capità va resultar ferit durant el naufragi, amb diverses erosions a la mà dreta,
Durant tot el dijous, el buc, de poc més de noranta metres d’eslora, matriculat a Kingstown i que viatjava amb bandera de conveniència de Saint Vicent i les Grandines, va derivar entre l’onatge i la riba de la platja, amb les àncores arrossegant.
Cap al vespre ja va quedar definitivament varat a la sorra, amb la proa cap a l’Escala. La notícia de l’embarrancament va córrer com la pòlvora. Feina anys que la Costa Brava nord no registrava un naufragi d’aquesta magnitud.
«Encara no sé com la cosa no ha acabat pitjor. No vam poder evitar l’embarrancament», deia el capità de l’Amaze als redactors d’aquest Setmanari, l’endemà al matí. L’oficial anava acompanyat d’un representant de la companyia armadora del vaixell que es dedicava al transport d’oli entre Andalusia i Gènova.
La Marina Mercat va obrir una investigació sobre el naufragi, ja que les causes d’aquest no estaven massa clares. El divendres al matí, un grup de submarinistes de la Guàrdia Civil, que tenien la seva base a l’Estartit, van inspeccionar la part enfonsada de la nau mentre que d’altres tècnics supervisaven al migdia l’estat interior del vaixell per a comprovar si tenia danys que impedissin la seva mavegació.
Dissabte al matí es va iniciar l’operació d’extracció de les 62 tones de combustible de què disposava l’Amaze en els seus dipòsits.
Al migdia, els Mossos d’Esquadra van haver d’intervenir per acordonar la zona davant l’allau de visitants que rebia l’embarcació naufragada. L’alcalde de Sant Pere d’aleshores, Florenci Bosch, es va desplaçar al lloc dels fets en diverses ocasions.
Entre els experts i les autoritats reunides a la platja de Sant Pere per l’embarrancament de l’Amaze era saber què hauria passat si en lloc d’un mercant buit, el naufragi l’hagués protagonitzat un petroler carregat
També va anar-hi el director general de Patrimoni Natural, Pere Maluquer, actual alcalde de Pau, per comprovar les repercussions del naufragi en una zona d’alt interès ambiental. El cap de Salvament Marítim de Girona, Joan Jordi Sauqué, admetia que el rescat de l’Amaze «no és una operació fàcil». Des del primer moment, diverses embarcacions del servei van estar sondejant la badia «perquè les darreres llevantades havien fet variar la fondària i calia buscar el camí adequat per a fer sortir el vaixell si l’operació es portava a terme».
A Roses hi va atracar el remolcador Golfo de Rosas, l’antic Liberty Moon, per activar-lo en el rescat, que va ser exitós. La gran incògnita que planava l’abril del 2002 entre els experts i les autoritats reunides a la platja de Sant Pere per l’embarrancament de l’Amaze era saber què hauria passat si en lloc d’un mercant buit, el naufragi l’hagués protagonitzat un petroler carregat.
Precedents històrics
L’embarrancament d’un vaixell de gran eslora al costat de la desembocadura del riu Fluvià té diversos precedents al llarg de la història. Aquests fets estan perfectament documentats en els diferents arxius relacionats amb la marina i també consten amb profusió de detalls en el llibre Naufragis a la mar de l’Alt Empordà,d’Enric Trilla. Un treball de referència pel que fa els derelictes marins a la Costa Brava nord.
En aquest llibre s’explica com el veler Triunfante de 52 metres va quedar avarat a causa d’un temporal en el mateix indret el 5 de gener de 1795 amb 681 mariners i 150 soldats a bord. També està documentat el naufragi del Galgo II, un faluix de guerra, entre els dies 3 i 4 de gener de 1856.
A les restes del Triumfante s’hi han fet diverses campanyes d’excavacions arqueològiques per a documentar les restes de la nau enfonsada.
Precedents de naufragis a la vora de la desembocadura del riu Fluvià.
«Saint Prosper» Una de les grans tragèdies de la badia de Roses
Quan tot just feia un mes que s’havia acabat la Guerra Civil a Catalunya i amb l’Alt Empordà ocupat per les tropes franquistes, el 8 de març de 1939 el mercant francès Saint Prosper va entrar a la badia de Roses per refugiar-se d’un temporal sense saber de l’existència d’una línia de mines instal·lada pels republicans per a evitar les incursions dels vaixells colpistes.
El vaixell va topar de ple amb una de les mines i es van enfonsar amb molta rapidesa. El naufragi va emportar-se la vida de la trentena de tripulants que anaven a bord, la majoria dels quals eren de la regió de la Bretanya i, més concretament, del poble de Paimpol.
A causa del temporal, les restes del sinistre es van escampar molt ràpidament cap al sud. Es van arribar a trobar vestigis del Saint Prosper a la costa d’Algèria. La rapidesa de l’enfonsament va evitar que ningú pogués veure el nom del vaixell ni rebre cap senyal identificatiu.
L’any 1967, Eusebi Escardívol, un dels pioners del submarinisme a Catalunya, va explorar el derelicte, situat a una fondària d’uns 60 metres. Els pescadors de Roses el tenien identificat com «un ganxo perillós», segons recordava l’empresari mariner i patró Jordi Vila. Escardívol va notificar la troballa del Saint Prosper, però la manca de documentació va fer que el tema quedés adormit.
Finalment, l’any 2005, van aparèixer a Internet unes imatges del vaixell enfonsat captades per uns altres submarinistes. Aquest fet va precipitar els esdeveniments permetent als familiars dels tripulants conèixer el seu fatal destí. Jordi Vila, amb la complicitat d’Escardívol i els ajuntaments de Roses i Paimpol, van organitzar el 2009 un acte d’homenatge pòstum amb la presència de les famílies dels finats. Es va descobrir una estela commemorativa en el camí de ronda, sota el Far.
